• Porta i Lara proposen a ?Andorra literària' tres rutes per captar el turisme cultural

Fotografies que il·lustren Andorra literària: el santuari de Meritxell (Blau de Prússia), l'hotel Palanques, amb el monument als passadors (La neu adversa), i pintura mural de Santa Coloma (Blau de Prússia) Foto: TONY LARA

Com són les coses: dijous passat reclamàvem aquí mateix i a compte de sant Josemaria que algú –¿ministeri? ¿comuns? ¿Andorra Turisme?– tingués l'audaç ocurrència de marcar l'itinerari del fundador de l'Opus Dei durant la seva breu estada andorrana, el desembre del 1937. No per fer la pilota a la prelatura, no, sinó per mirar d'aprofitar un filó inexplorat: el turisme diguem-ne religiós que genera cada any l'aplec del sant i la jornada Camins de Llibertat, també en l'òrbita de Josepmaria. Centenars de pelegrins. Val que no estem parlant precisament d'un moviment de masses, però en la situació actual no sembla que ens poguem permetre el luxe de posar-nos exquisits.

En fi, doncs va i el mateix dijous Roser Porta i Tony Lara s'enduen un accèssit del premi MoraBanc de divulgació científica amb Andorra literària. Rutes de novel·la. Com si ens haguessin pres la paraula, Porta –excap de redacció d'EL PERIÒDIC– i Lara –fotoperiodista d'aquesta casa des del 2000– els han fet la feina a les institucions, i gratis, i han concebut una col·lecció d'itineraris inspirades en les novel·les de cinc autors andorrans del segle XX –Antoni Morell (Set lletanies de mort, Boris I, rei d'Andorra i La neu adversa), Joan Peruga (La república invisible i El museu de l'elefant), Albert Villaró (Blau de Prússia) i Josep Enric Dallerès (Frontera endins)– més tres convidats de fora, un dels quals, Francesc Viadiu (Entre el torb i la Gestapo), és un clàssic ineludible de la nostra literatura, i els altres dos, noms poc habituals, per no dis més aviat excèntrics en el cànon andorrà contemporani i que al volum ensenyen només ocasionalment la poteta –Luis Racionero (L'últim càtar) i Michèle gaziere (Històries d'una dona sense història). Una literatura, argumenta Porta, «que reflecteix els moments crucials de la història contemporània, profundament lligada a un territori i a una societat, i que sovint inclou una reflexió en clau sociològica, una radiografia irònica». I sense la mirada sovint tòpica, en ocasions condescendent, d'altres paternalista, edulcorada o simplement idealitzada, que ens han dedicat els nostres viatgers.

Es tracta, diu, «de mostrar i recórrer Andorra a partir de la novel·la contemporània, de divulgar de manera científica i rigorosa un patrimoni literari poc conegut i homolgar-lo alhora a qualsevol dels nostres veïns». Val que aquí no tenim un Joyce ni un Pla ni ta sols un Zafón que dur-nos al pap –el que més s'hi assebla, Albert Salvadó, resulta que ha cultivat un gènere històric internacional sense tocar més que tangencialment els escenaris locals: «És veritat que no tenim un gran nom equiparable, però sí un conjunt de novel·les perfectament vàlid per traçar unes rutes atractives que expliquin no un autor en solitari sinó tot un país». I tot plegat, conclou, des de la convicció que els nostres autors han parit un corpus novel·listic que partint de temes aparentment locals –l'electrificació del país, la venda del patrimoni romànic, les xarxes d'evasió, el boom econòmic i turístic– «ens permeten tractar temes universals i relacional la història andorrana amb la història universal».

Un nínxol inexplorat

Els autors han escollit l'itinerari, un format contrastadíssim, assajat amb notable èxit a tot l'occident civilitzat i que per alguna d'aquelles raons insondables que deuen tenir a veure amb l'ànima andorrana inèdit fins ara en aquest racó de món nostre. I han elaborat tres rutes –La transformació d'Andorra al segle XX, El romànic andorrà: l'arrencament i la venda, i Andorra i la Segona Guerra Mundial: les xarxes d'evasió–que, adverteix l'autora, «es poden fer sobre el terreny, recorrent físicament els llocs que apareixen a les novel·les, o bé des del sofà, llegint els fragments que els novel·listes han dedicat a determinats escenaris i episodis». A l'itinerari que descobreix l'epopeia dels passadors, i que segueix sobretot la petja d'Entre el torb i la Gestapo i La neu adversa, viatgem amb els personatges de ficció des del port de Siguer, punt d'entrada dels refugiats, fins a l'hostal Palanques de la Massana, seu de la xarxa d'Alexis –l'alter ego de Viadiu–, el Mirador de la capital –punt de trobada d'agents d'un i altre bàndol, de fugitius, de delators professionals i de putes d'ocasió– i el Pol de Sant Julià, últim refugi del mateix Alexis. Un escenari on –apunta Porta– es va produir la sensacional coincidència que hi residissin al mateix temps el mateix Viadiu i Francesc Amat-Piniella, que entre el 1945 i el 1946 hi va redactar K. L. Reich, la gran novel·la catalana sobre el sistema concentraiconari nazi. Ja que en parlem: un altre oblidat de les nostres autoritats culturals, Amat Piniella, incapaces de dedicar ni un sol acte en memòria de l'autor manresà, de qui aquest 2013 s'en commemorava el centenari. Oblidat en el millor dels casos... perquè l'alternativa desoladora és que simplement l'ignorin.

Porta i Lara es dirigeixen a un lector no especialitzat, i pensen sobretot en un hipotètic turista cultural i en la població escolar. Per això adopten conscientment un to pedagògic que no està renyit –al contrari– amb el rigor acadèmic, el saludable propòsit de tocar ni que sigui de passada tot el corpus novel·lístic andorrà del segle XX, i el coneixement exhaustiu de les fonts que utilitzen. Salvadó de banda, l'única absència destacada és la d'Isabelle Sandy, descartada perquè –opina Porta– la seva (Els homes d'aram, Nits andorranes, La nova Andorra) és una literatura més emparentada amb la novel·la romàntica, quan no obertament naturalista, del segle XIX que no amb la ficció contemporània. Tampoc hi apareix referenciada L'escala del dolor, la segona entrega de les aventures de l'agent del servei d'ordre creat per Villaró. Una omissió que es resoldrà en la versió definitiva del projecte.

Perquè més que d'un llibre, es tracta d'això, d'un projecte amb vocació «multiplataforma», que es pot concretar en el reglamentari volum de paper, és clar, però també en una pàgina web que es completi amb una exposició didàctica, l'edició de fulletons –en la lína del que ja fan els museus del país a compte del romànic– i naturalment, el disseny d'aplicacions per als dispositius mòbils, de manera que un hipotètic turista pugui anar seguint els itineraris a peu de carrer.

La bona notícia és que Andorra literària. Rutes de novel·la és només un començament, un esbós que posa negre sobre blanc les possibilitats d'un nínxol –el turisme literari– fins a la data temeràriament negligit. Els autors han traçat en aquesta primera aproximació tres itineraris. Però se'ls han quedat uns quants al tinter: entre ells –com el lector avispat haurà intuït– una de consagrada al sensacional Borís Skossyreff. Un ganxo per al turisme eslau que sembla mentida que ningú no s'hagi decidit a explotar amb totes les conseqüències. La dolenta, que és només un projecte, i que sense la implicació o el patrocini de les institucions, rarament veurà la llum. I és en ocasions com aquesta quan un mandatari ha de demostrar reflexos i audàcia: ¿com rendirien més, 15.000 euros? ¿Enterrats en un premi com el Fiter i Rossell, de retorni repercussió més que dubtosa –¿algun lector recorda per ventura els noms dels tres últims guanyadors del premi?– o invertits en una sèrie de rutes enfocades al maltractat turisme cultural?

Per a més informació consulti l'edició en paper.