• La Mosquera ?estrena' el retaule de Sant Miquel i Sant Joan, restaurat pel ministeri

El retaule de Sant Miquel i Sant Joan torna a lluir en tot l'esplendor a la Mosquera; ahir es va presentar oficialment la restauració d'aquesta peça d'autor anònim datada a finals del segle XVI, així com la del Crist barroc, al lateral del temple Foto: ÀLEX LARA

Som uns privilegiats: la segona generació en tota la història que veu el retaule de Sant Miquel i de Sant Joan Baptista de la Mosquera en color, tal com el va concebre i executar un artesà anònim a finals del segle XVI –entre el 1590 i el 1610, que ja és filar prim, sostenen els investigadors de la Universitat de Girona que fa cinc temporades van catalogar el barroc nostrat– i lliure per primera vegada de la porqueria que s'hi ha anat acumulant els últims quatre segles, dels corcs que s'hi havien instal·lat impunement i menjaven fusta de sant cada dia de la seva vida, i de les intervencions perpetrades amb les millors intencions i resultats dubtosos per retornar-li l'esplendor original. La primera, a finals del XIX i a càrrec de Josep Oromí, que no en va tenir prou a retocar el retaule i adaptar-lo com de seguida veurem als seus particulars gustos cromàtics, sinó que va tunejar la nau i l'absis del temple fins convertir-lo en el monument al kitsch que és avui. Amb el detall entranyable del sostre de l'església, on hi va plantificar les taules amb els Deu manaments... però s'hi va descuidar el sisè, potser perquè evocar els mals pensaments és ja un acte impur i, per tant, millor saltar del V al VII, i tan tranquils. La segona intervenció va ser ja als anys 70 i sota la tutela del servei de Patrimoni, però amb la mala fortuna que s'hi van utilitzar uns materials de qualitat justeta que han envellit fatal.

Ras i curt, que s'imposava el lífting reglamentari, que va començar l'estiu del 2012 i que va culminar al setembre. Es tractava d'eliminar el vernís i la purpurina que s'hi van aplicar ara fa tres decennis i que amb el temps s'havien renegrit i oxidat. El gros i el més visible de la feina –in situ, perquè el retaule està lligat amb travessers per la part posterior i intentar traslladar-lo a les dependències de Patrimoni a Aixovall era temerari– s'ha concentrat en la filera dels apòstols de la predel·la i en les talles i les fornícules dels titulars de la peça. Comencem per aquí, perquè quan les tècniques de Patrimoni van accedir al pis, amb la bastida que hi van instal·lar aquest estiu, es van topar amb una sorpresa majúscula: les fornícules havien estat repintades endues ocasions. La primera, per Oromí, naturalment, que va cobrir amb una capa rosada i unes sanefes florals la decoració original de tons blavosos i decoració vegetal; la segona, novament als 70, quan probablement per corregir el pastitx d'Oromí hi van aplicar el fons gris amb què l'havíem conegt fins ara. Tot això ha passat a la història i les fornícules són avui tal com van sortir de la mà de l'artesà anònim que les va tallar. Igual que les talles polícromes de Sant Miquel, vestit amb armadura renaxientista, i Sant Joan Baptista, cobert per una humil capa de pell de camell. Les dues úniques peces, per cert, que es van desmuntar i que van ser restaurades al taller.

L'altre marrón que han hagut de resoldre les restauradores és el naypet de la predel·la. També aquí se li'n va anar la mà, a Oromí. Això, o és que l'home entenia que la història sagrada només pot ser fosca: els va endossar un lúgubre fons negre, i va envoltar les figures amb dos marcs, el primer, blau. Per si no n'hi havia prou, el va coronar amb un siluetejat daurat. Tot això, fora. També aquí hi trobem un d'aquests detalls tan naïf que li donen a la Mosquera un aire tan entranyable: el pintor del retaule hi va col·locar Judes entre els apòstols, identificat –perquè no hi hagués dubtes amb l'altre Judes, Tadeu– amb el saquet de monedes que es va embutxacar per vendre Jesús... i l'aurèola de santedat. Judes, ¡¿sant?! Home, home.

Retaule ‘gore'

La intervenció, en fi, s'ha completat amb la neteja de la superfície, la reintegració de les llacunes pictòriques i la desinsectació, pel procediment aquell tan simpàtic de cobrir el retaule amb plàstic i injectar-hi un gas que liquida expeditivament corcs i, de passada, tot bitxo vivent que pul·lula per allà. Però continuem amb les curiositats del retaule més gore del nostre racó de món: entre les escenes de tons tarantinians que el nostre pintor es va treure de la màniga n'hi ha dues de ben sucoses: d'una banda, el banquet d'Herodes, amb els convidats abillats amb el vestuari propi de la noblesa catalana del segle XVI. Ja saben, la irresistible dansa del ventre de Salomé, que va acabar amb el cap del pobre sant Joan servit en safata de plata. I el nostre pintor ho plasma literalment, regalims de sang inclosos. La segona és a la banda de Sant Miquel: en l'escena en què mata el dimoni amb una mà i, amb l'altra, sosté la balança de pesar ànimes, glups, al fons hi col·loca la boca de l'infern, que s'està cruspint l'ànima d'un pobre pecador. Perquè els feligresos sabessin el que s'hi jugaven.

Que som, vaja, davant d'un retaule de finals del XVI però executat segons els gustos del segle anterior. Arcaïtzant, per dir-ho amb un terme pietós, obra del mateix autor del de Sant Pere del Tarter, que té la gràcia de ser un dels pocs exemplars de retaule pictòric que han arribat fins a nosaltres –junt amb el de sant Cristòfol d'Anyós, Sant Romà de les Bons i Sant Romà dels Vilars– i que els historiadors gironins van despatxar sense gaires contemplacions: l'autor el qualifiquen com «un simple artesà de poca entitat tècnica i destresa», i li retreuen «enormes dificultats per construir les estructures anatòmiques dels personatges», i dotar-los d'una expressivitat «ben escarransida». En salven, això sí, el cos central amb les talles dels dos titulars del retaule i les escenes que n'il·lustren la vida i miracles. Ja que han vingut fins a la Mosquera, es fixin també en la talla barroca del lateral de la nau, que també ha passat per cal mecànic –tenia els braços i les cames trencats– i li han fet literalment una cara nova. Pelet tarantiniana, també: si passen per sota, potser els esquitxa una mica de sang. Però això, pel que es veu, és la marca de la casa. Però no ens queixem, que som els segons a veure el retaule original. Un privilegi que només van tenir els coetanis del nostrec «simple artesà».

Per a més informació consulti l'edició en paper.