Tècniques de Patrimoni treballen a la Mosquera, l’esitu passat. Foto: ÀLEX LARA

L’Àrea de Conservació i Restauració del Departament de Patrimoni Cultural del Govern ha enllestit la restauració del retaule de Sant Miquel i Sant Joan de la Mosquera. El proper diumenge 24 de novembre, a les 11h del matí, les restauradores exposaran al públic els treballs fets mitjançant imatges. La restauració del retaule, realitzada íntegrament in situ (a l’excepció de les dues talles centrals, que es van restaurar al taller de Patrimoni Cultural) es va iniciar a l’octubre del 2012, però es va interrompre al desembre del mateix
any a causa de les baixes temperatures registrades a l’església; els treballs es van reprendre el passat mes de juny i s’han anat alternant amb la
restauració del colomer de la Casa d’Areny-Plandolit d’Ordino.
El retaule de Sant Miquel i Sant Joan es pot datar entre el 1590 i el 1610, segons l’estudi de Bosch, Garriga i Miralpeix, autors del Catàleg de l’art de l’època moderna a Andorra. Es desconeixen els noms tant de l’escultor com del pintor, però s’intueix que aquest darrer seria també l’autor del retaule de Sant Pere del Serrat, a la Parròquia d’Ordino. El retaule presenta un aspecte més aviat arcaïtzant, que recorda la tipologia dels retaules de principis del segle XVI. Es composa de plafons pintats disposats al voltant de les dues talles centrals.
La predel·la està conformada per 13 compartiments amb les figures dels apòstols, representats de mig cos. Al centre se situa el Crist beneint, i destaca la insòlita figura de Judes amb un saquet de monedes. Al primer pis, a banda i banda de les dues escultures dels sants, es despleguen les escenes que fan referència a les seves vides. Les narracions continuen a l’àtic, acompanyant la taula central superior, que conté l’escena del Calvari. L’autor se serveix de coneguts gravats flamencs datats dels anys 80 del segle VI per construir les composicions.
El retaule ha estat objecte de dues intervencions anteriors (la darrera de mitjan anys 1970). Els materials aportats en aquella ocasió (vernís i purpurina) no han mostrat un bon envelliment amb el pas del temps, i així, al cap de gairebé 40 anys, l’enfosquiment de la capa superficial, provocat també per l’acumulació de brutícia, ha fet aconsellable una nova restauració. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.