• EL PERIÒDIC
• ANDORRA LA VELLA

Bonales, que repeteix al Principat d’Andorra Foto: ÀLEX LARA

Vet aquí un altre vell conegut de la Nit Literària. Que quedi clar, però, que Jacinto Bonales (Tremp, 1969) dóna per acabada la seva fructífera relació historiogràfica amb el nostre racó de món amb aquesta segona entrega de la Història territorial de les Valls d’Andorra. Si el patracol amb què es va endur l’any passat la grossa del Principat d’Andorra acabava al segle XVI, la segona part s’ocupa de l’Edat moderna i contèmporània. Fins avui, vaja. Hi passa revista, diu, als processos que van anar conformant i distribuint l’espai entre les parròquies i els quarts, i als conflictes que sorgeixen entre uns i altres per la gestió de les muntanyes. Això, en l’ordre intern; de portes enfora, es fixa en la manera com els emprius –el dret d’una comunitat d’explotar certs recursos d’una comunitat veïna: les pastures de la banda francesa de Fontargent que aprofitaven els homes de Canillo, per exemple– es van anar consollidant en forma de frontera.
Un període en què, emprius de banda, també hi juguen un paper destacadísism els cortons, una fórmula que servia d’una banda a les necessitats recaptatòries de les parròquies i, de l’altra, a la política expansiva de les grans cases del país, que s’esseguraven el monopoli de certes pastures. És a partir del segle XVII, continua Bonales, quan la frontera comença a adquirir el perfil actual: «Quan els andorrans discuteixen amb els homes d’Arcavell per drets de pastura, tots tenen clar que es tracta d’espais diferents, i els agents fiscals espanyols són conscients que no poden recaptar impostos més enllà del Runer». La proto-Andorra, en fi, comença a assemblar-se a la nostra Andorra. I durant tot aquest període perduraran conflictes territorials que han arribat enquistats fins a nosaltres. Assenyaladament, diu, la Gonarda, Concòrdia i els límits entre Andorra la Vella i Sant Julià. Mala peça al teler que, considera Bonales, difícilment tindrà altra solució que no sigui política i a través del Consell General. ¿I la Batllia, tan del grat dels nostres honorables polítics? Mal assumpte perquè, diu «sempre hi cabrà la possibilitat que surtin noves proves que permetin reobrir el cas». 

Per a més informació consulti l'edició en paper.