• El pintor reapareix un quart de segle després amb 'Irracional', una sèrie 'animal'contra el gregarisme, el conformsime i la domesticació de l'home contemporani
• A la galeria Riberaygua, fins al 17 de gener

Xandri posa davant d'"Immoral" (acrílic sobre tela, 2013), ahir a Riberaygua. Foto: ÀLEX LARA

Un dia va baixar a buscar cigarretes –o el que és el mateix, va formar una família, van venir les criatures i es va haver de buscar una feina com déu mana– i des d'aleshores que se li havia perdut la pista (artística). I això que, diuen els més vells del lloc, als anys 80 era una de les joves promeses d'aquest racó de món. Però tot no pot ser, i ell mateix sosté que l'art requereix dedicació completa, així que l'elecció estava clara. D'això fa un quart de segle. Una generació, que es diu ràpid, en què Joan Xandri (Andorra la Vella, 1955) s'ha consagrat a l'ofici de dissenyador gràfic, la faceta en que molts l'havíem conegut fins ara –i pensin només en la revista Portella: el seu equip d'A-Tracció-A n'és el culpable. Fins que fa tres anys va obrir la caixa de pintures i ja hi vam tornar a ser. Primer, en la intimitat del taller. I ara, a la Riberaygua.

Doncs per a tots aquests molts, la individual que fins al 17 de gener li consagra la galeria serà un descobriment com una casa de pagès, perquè sota el lema Irracional Xandri ha reunit una quinzena de teles de gran format que són com un cop de puny directe a l'estómac: una col·lecció de bestioles més o menys domèstiques –uns gossets per aquí, unes vaquetes per allà, alguns cavalls per donar-li color, i fins i tot uns toros, que no són precisament el que entendríem per animal domèstic però tampoc no ens posarem ara llepafils– que l'artista ha retratat en moments de màxima tensió, els cossos i els rostres –¿tenen rostre, les bèsties?– violentament deformats, estrafets, contorsionats, en un gest entre instintiu i amenaçador que ens recorda –diu Xandri– que sota l'ésser aparentment més submís s'hi oculta un animal salvatge.

No cal dir que els animals que pul·lulen pel zoo d'en Xandri són un trassumpte de l'home contemporani (i de la dona, és clar). Una metàfora. Perquè ell ha vingut aquí a parlar-nos de la llibertat, concepte –diu– en perill d'extinció, i a denunciar el gregarisme que niua dintre de l'homo oficinistus, una bestiola domesticada, submissa, que no se sap esclava. Podia haver retratat persones, però resultava massa obvi, diu. Així que bestioles. Però Xandri els enganxa en aquest moment de retorn al remot, atàvic instint salvatge, de rebel·lió davant d'un destí telegrafiat, tan previsible i tediós com un capútol de Ventdelplà. L'explosió de Michael Douglas a Un día de furia, vaja.

Ho fa, a més, amb un grafisme que no té res a veure, sosté, amb la seva feina com a dissenyador –«He eliminat tot el que em semblava decoratiu; es tracta d'expressar el màxim amb el mínim de pintura possible»– però que resulta sorprenentment eficaç. Tant, que és impossible no veure-hi l'ofici: amb un joc de taques en fa prou per congregar la rebel·lió que es cova darrere del conformisme reglamentari. Val que conceptualment el gregarisme que Xandri denuncia té el seu revers en la seguretat de la vida tal com l'hem conegut nosaltres: treballar en una feina més o menys rutinària, tornar a casa i tenir la calefacció posada, la nevera plena i els nens al llit pot semblar avorrit, burgès i fins i tot domesticat, sí, però, ¿qui tornaria a les emocions de la vida en els temps d'Altamira (o de la balma de la Margineda)? Ara bé, li hem de reconèixer una contundència expressiva i una austeritat formal de formidable eficàcia. Difícil dir tant amb tan poc. També els ho hem de dir: Irracional no és una pintura apta per a tots els paladars. Ni per a tots els menjadors. Però si del que es tracta és de decorar, ja tenen, la Bauhaus.

Per a més informació consulti l'edició en paper.