• El 'Diccionario' del fundador de l'Opus Dei, recentment publicat, consagra una entrada al Pas dels Pirineus

L'hotel Siracusa d'Escaldes, ahir: sant Josepmaria hi va fer estada el desembre del 1937; llavors es deia Palacín Foto: ÀLEX LARA

Som un país sense memòria o, en el millor dels casos, amb una memòria a l'altura de Dory, l'amigueta de Nemo. Que hi farem. Ni una humil placa evoca el pas pels nostre racó de món de la plètora de personalitats de tota condició que han tingut el detall de visitar-nos no ja al llarg de la història, sinó del molt més familiar segle passat. Abans d'ahir, com qui diu. Ni Trueta, ni Pau Casals, ni García Márquez, ni Josep Pla, ni tan sols Martí i Pol han merescut tan alt honor. Amb prou feines el benefactor bisbe Benlloch, i encara gràcies.

Per això té doble mèrit l'ocurrència d'Alfred Llahí, que pretén marcar amb una petita rosa de Rialb els escenaris principals de la jornada andorrana de sant Josepmaria –ja saben, el fundador de l'Opus Dei– en l'episodi conegut com El pas dels Pirineus que el mateix periodista escaldenc ha explicat amb pèls senyals a Terra d'acollida. Aquests vuit dies, entre el 2 i el 10 de desembre del 1937, que el futur sant va passar entre nosaltres fugint de la persecució religiosa desencadenada a l'Espanya republicana, protagonitzen una de les 288 entrades del Diccionario de San Josemaría Escrivá de Balaguer (Monte Carmelo), patracol considerable que frega les 1.400 pàgines i que pretén resumir en aquestes 288 pastilles la vida, l'obra i la doctrina del sant. Que consti que més de la meitat de les veus són de contingut teològic, així que el Diccionario no és precisament una obra apta per a tots els paladars.

Val a dir que Llahí no s'ha limitat a extractar les dades d'El pas dels Pirineus, sinó que l'ha completat amb les peripècies anteriors i posteriors a la jornada andorrana, és a dir, entre el 8 d'octubre, quan d'Escrivá abandona l'ambaixada d'Hondures a Madrid, i la matinada del 2 de desembre, quan entren en terra andorrana pel Mas d'Alins, i a partir del 10, quan travessen la frontera pel Pas per plantar-se l'endemà mateix a Hendaia, després de dormir a Saint Gaudens i aturar-se a Lourdes per dir-hi la Missa reglamentària.

Però tornem a Llahí i la idea aquesta de marcar la petja andorrana del fundador de la prelatura. Una forma, aquesta de les plaques, si es vol modesta però assajada (amb èxit) a tot l'occident civilitzat per aprofitar el ganxo de celebritats de primera, segona, o cinquena fila. En el cas que ens ocupa, es tracta d'un turisme religiós de proporcions modestes –«Seria absurd somiar en un turisme de masses», diu– però fidelíssim: només cal veure els centenars de persones que cada juny congrega l'aplec de sant Josepmaria, convocat per l'associació d'amics del camí de Pallerols de Rialb a Andorra, i que el desembre passat, en la també anual jornada Camins de Llibertat, va renir una petita multitud al Centre de Congressos de la capital: un miler llarg de peregrins són la prova del poder de convocotària del nostre sant. En fi, que el que Llahí proposa és tan discret com eficaç: una rosa de Rialb –el símbol d'Escrivá– a l'hotel Siracusa, on els fugitius es van instal·lar el 1937; una altra al CAEE, on a l'època els monjos benedictins regentaven el col·egi Nostra Senyora de Meritxell, i –per què no– una tercera a la parroquial de Sant Julià, la primera església sense profanar que sant Josepmaria trepitjava des de l'inici de la guerra civil espanyola, el juliol del 1936, i on ara fa un any es va instal·lar una escultura en bronze que evoca aquell moment epifànic.

Ja que hi som, algú en podria prendre nota i dedicar-se a localitzar (i marcar) els nostres escenaris de la memòria. Com diu Llahí, si els mallorquins han convertit en una indústria turística els 15 dies escassos que Chopin va passar a Valldemossa, ¿per què no en prenem nota? La veritat, altres de més verdes han madurat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.