Wheeler, dijous a l'Auditori Nacional. Foto: ÀLEX LARA

Lingüista, premi Internacional Ramon Llull.

Vet aquí un fill de l'Illa de Mann –570 quilòmetres quadrats, 80.000 habitants... ¡Una Andorra del mar d'Irlanda!–, lingüista de professió, format a Oxford i especialitzat en una disciplina tan... particular –sobretot, per a un britànic– com ho és la fonologia catalana. Només li faltava ser criptògraf de l'MI6, la intel·ligència exterior de Sa Graciosa Majestat. O encara millor, agent doble a l'estil de Philby, Burgess i companyia. En un exercici de circumspecció molt british, perquè nosaltres som així, resistim la temptació de demanar-li-ho. Però no ens diran que l'últim premi Internacional Ramon Llull, Max Wheeler (Middlesex, 1946) no sembla sortit d'una novel·la de Le Carré. Quina sort.

–Ja que és fonòleg... ¿Com sona, el català, a les oïdes d'un natiu de l'Illa de Mann?

–Molt estrany. Però jo tampoc sóc la millor persona a qui preguntar-ho perquè tinc l'oïda molt feta, al català.

–Com a estudiós del català i de la situació lingüística, ¿comparteix, aquesta visió catastrofista sobre el present i el futur del català que certs agorers insisteixen a vendre'ns?

–En absolut. Podria estar molt pitjor, tenint en compte quina era la situació de partida, als anys 70. Quan jo vaig començar a aprendre el català, als anys finals del franquisme, llavors sí que s'intuïa que la cosa podia acabar de la pitjor manera possible. Però amb l'adveniment de la democràcia a Espanya i –pel que fa al català– de l'ensenyament bilingüe, crec sincerament que la llengua... es defensa.

–¿I quina opinió li mereix, aquest victimisme tan del grat dels salvadors (i constructors) de pàtries?

–El victimisme sorgeix com a reacció a una situació difícil que s'arrossega des de temps enrere. En un context així és fàcil veure defraudades les teves expectatives i generar una reacció de por. Però avui no crec que estigui justificat, aquest victimisme.

–Doncs aquí hi qui dia sí i dia també s'omple la boca amb els suposats «atacs» que pateix el català. A mans de la pèrfida Espanya, és clar. Només cal sintonitzar TV3 o llegir El Punt. ¿Vostè els detecta, aquests «atacs»?

–Només a través de la premsa catalana, per on segueixo el que es diu a Madrid. No llegeixo la premsa espanyola.

–Diu que el gran perill que veu en la situació actual del català és que a Catalunya es pot viure perfectament sense parlar-lo. La solució, ¿seria que fos l'única llengua oficial, com a Andorra?

–Hi ajudaria. Faria més difícil topar-te amb aquesta gent que ni vol parlar-te en català ni té cap intenció de fer-ho, encara que sigui la llengua del país.

–Però donaria l'esquena a més de la meitat de la població.

–Que fos l'única llengua oficial no implicaria renunciar a cap altra llengua. El fet que la llengua anglesa sigui oficial al país de Gal·les no implica un rebuig ni una renúncia a la llengua gal·lesa. Ni a les llengues immigrades, que es poden fer servir amb tota llibertat.

–¿Creu que a Catalunya es renuncia al català per culpa de la cooficialitat del castellà?

–Hi ha qui podria parlar en català però que no ho fa per aquest motiu.

–A l'Illa de Mann, ¿tenen el que els sociolingüistes catalans denominen «llengua pròpia»?

–Sí: el gaèlic de l'Illa de Mann, una de les tres variants del gaèlic, junt amb el gaèlic d'Irlanda i el d'Escòcia, gtotes tres emparentats.

–¿El parla, vostè?

–Bé... el vaig aprenent.

–Per comparar: el gaèlic de l'Illa de Mann, ¿és la llengua vehicular de l'ensenyament públic? ¿Existeixen mitjans de comunicació institucionals en gaèlic?

–No. Hi ha una escola que practica immersió lingüística en gaèlic. Té una seixantena d'alumnes. La intenció és promoure aquesta experiència a d'altres escoles. S'ha de tenir en compte que el gaèlic, a l'Illa de Mann, és una llengua recuperada.

–¿Quants parlants té, avui?

–Un miler, aproximadament.

–Llavors, la situació del català és incomparablement millor que la del gaèlic...

–És clar que sí. El català té parlants nadius de totes les edats. A l'Illa de Mann no n'hi ha, de parlants nadius. Els que el parlen és perquè l'han après.

–Llavors, podem afirmar sense mentir que Espanya ha tractat millor, però molt millor el català que la Gran Bretanya el gaèlic.

–Hummm. Això és qüestió d'èpoques: la llengua gaèlica es va perdre a l'Illa de Mann al segle XIX, quan no hi havia governs democràtics enlloc. Una situació molt diferent de l'actual. El català té la fortuna d'haver sobreviscut als temps més difícils del segle XIX i de la primera meitat del XX, quan les forces anticatalanes i centralitzadores eren més potents.

–¿Com veu un catalòfil britànic l'anomenat «procés» sobiranista, amb la «consulta» com a objectiu tàctic d'una estrtàegia que té la independència com a objectiu final?

–Personalment, m'interessa. Crec que és molt important i que reflecteix uns neguits que no són exclusius de l'estat espanyol. És un moviment de fons, d'àmbit no només europeu, que propugnen la secessió, més enllà de la descolnització dels anys 50 i 60. Torna revifar aquest procés de descolonització.

–Ho considera «interessant», diu. ¿També ho considera desitjable? Em refereixo no a l'estricta consulta, sinó que Catalunya s'independitzi d'Espanya.

–Sí.

–¿També en el cas d'Escòcia?

–També. Però no crec que prosperi perquè no veig que la independència tingui a Escòcia el suport popular i transversal que té ara a Catalunya. Els independentistes escocesos són els que hi ha hagut sempre. No han sabut enrolar nous partidaris.

–I per a l'Illa de Mann, amb una llengua aniquilada, ¿també propugna la secessió?

–L'Illa de Mann ja té una autonomia molt àmplia. En podria tenir més, és veritat, i de tant en tant hi ha demandes en aquets sentit. Però on crec que ara mateix sigui un neguit popular.

Per a més informació consulti l'edició en paper.