• Wheeler, Ciminelli i Moughalian van recollir ahir els guardons a Ordino

Wheeler, Moughalian i Ciminelli, moments abans de rebre els respectius premis al foyer de l'Auditori Nacional Foto: ÀLEX LARA

Un lingüista anglès format a Oxford i que és «probablement» –l'adverbi l'hi posa el director de la Fundació Ramon Llull, Vicenç Villatoro– «la màxima autoritat en fonologia catalana»; la traductora a l'italià de Jo confesso, l'última bomba editorial de Jaume Cabré, i una musicòloga nord-americana que va organitzar a la Morgan Library de Nova York un concert en honor de Xavier Montsalvatge amb motiu del centenari del compositor català, celebrat el 2012. Per posar-hi noms i cognoms: Max Wheeler, Stefania Ciminelli i Sato Moughalian.

Aquests són els guardonats en les tres modalitats dels premis internacionals Ramon Llull. Com segur que sabrà el lector –per l'esforç de promoció i d'implicació de la societat civil que s'ha fet els últims dies, en la línia habitual dels saraus de la Fundació– l'entrega dels premis va tenir lloc ahir al foyer de l'Auditori Nacional. Molt acollidor, ja que en parlem. Un cartell, el dels tres premis internacionals Ramon Llull, que constitueix l'única activitat coneguda de la Fundació, artefacte instituït el 2008 per a la projecció exterior de la llengua i de la cultura catalanes, al qual el Govern hi aporta 9.300 dels seus 28.000 euros de pressupost anual, i que Villatoro va defensar ahir amb l'argument que constitueix «l'únic espai on es reuneixen representants institucionals de tots els territoris de parla catalana».

Però tornem als protagonistes d'ahir. Wheeler se'n va endur la grossa, la 23a edició del Premi internacional –aquest és exactament el nom de la criatura, instituïda el 1986 per la Fundació Congrés de la Cultura Catalana per reconèixer una trajectòria en favor de l'estudi, la projecció i la difusió del català, i heretada l'any passat per la Ramon Llull. Un guardó dotat a més amb 8.000 euros, i que Wheeler –traductor del Curial e Güelfa i coautor a més Catalan: a comprehensive grammar, la gramàtica catalana de referència en l'àmbit acadèmic anglòfon– va agrair a la seva manera: d'entrada, va considerar com a especialment favorable «la incorporació a la parla dels fills de la immigració, que ha permès que milions de persones tinguin el català com a segona llengua»; i de seguida va lamentar que «el català encara no és necessari per viure; com a molt, cal entendre'l, però no parlar-lo... Excepte a Andorra». Una situació «difícil» i que el català comparteix amb altres llengües minoritàries que es troben que la majoria dels seus parlants són bilingües.

Res de l'altre món: la dosi de victimisme habitual quan es toca matèria sagrada –la llengua. El mateix conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, que primer va treure pit –«Som la 9a llengua d'Europa, amb 10 milions de parlants, i la 22a més traduïda del món»– tampoc no va poder evitar al seu parlament el gemec patriòtico-lingüístic, amb referències als «entrebancs» i «incomprensions» per part «estatal» –es referia a Espanya, cal suposar– que condicionen encara el català, «llengua de referència» –ho va dir així: ja no n'hi ha prou amb allò de llengua pròpia, es veu– i que la condemnen, diu, a una situació «atípica». Però va ser només una engruneta. Wheeler –i ho veurem en l'entrevista que publiquem aquí mateix dissabte– no combrega amb el victimisme oficial, perquè ningú no és perfecte, així que es va desmarcar dient que la situació del català «no és desesperada, ni molt menys». Amb el matís valencià, on tot i que està «estabilitzat», opina, «no podem estar segur que a la llarga es mantingui».

Cabré, montsalvatge i una pregunta / El premi de traducció, ja s'ha dit, va recaure en Ciminelli, filòloga romana instal·lada des de fa dos decennis llargs a Barcelona, per la versió italiana de Jo confesso. Un «repte», diu, «perquèe Cabré té un estil molt peculiar que desenvolupa al llarg de tota la seva novel·lística i que a Jo confesso porta a l'extrem». I un repte que consisteix a «seguir l'autor en el seu joc literari, captant els ressons, les referències culturals que encasta en la seva obra, els canvis d'època, de veu i de perspectiva... recursos tots ells que Cabré domina». Tots aquests recursos, aquest estil peculiar, és el que com a traductora «he d'explicar en un altre idioma i per a un altre lector, conservant l'efecte i la naturalitat de l'original». Ciminelli, en fi, es va embutxacar un premi en metàl·lic de 4.000 euros, en una edició molt menys concorreguda que la del 2012: l'any passat hi van participar 21 traductors, i aquest, només 11.

La torna dels Ramon Llull és el premi a la Promoció internacional de la Creació Catalana, que s'assembla molt al premi Internacional –el de Wheeler, per entendre'ns– però amb dues diferències importants: la primera, que aquí no es tracta de distingir una trajectòria, sinó una acció «concreta i d'especial significació en la difusió d'un fet cultural català en qualsevol dels seus àmbits», per dir-ho amb les paraules de Villatoro, capaç d'encomanar l'entusiasme fins i tot en un context tan espès com el dels premis d'ahir. I aquesta «acció concreta» va ser l'any passat el paper de Sato Moughalian, directora artística del Perspectives Ensemble, en la difusió del Centenari Xavier Montsalvatge a Nova York, amb el concert de la Morgan Library i l'edició imminent d'un disc consagrat al mestre gironí. La segona i substancial diferència amb el premi Internacional és que el de Promoció de la Creació Catalana és purament honorífic –vagi el lector a saber per què– i que el guanyador se n'endú de record una litografia de Tàpies. En fi.

Guardonats de banda, els discursos oficials van seguir el to d'autoafirmació i d'autohomenatge habitual en aquests casos –que si el català és una llengua «viva i ambiciosa» (Albert Esteve) i també «plena» (Villatoro), que si el seu futur és «incontestable» (Mascarell)– amb els també habituals i carregosos símptomes de l'insidiós complex de poble escollit –Mascarell va insistir repetidament en la «singularitat» de la cultura catalana: però ¿és que hi ha alguna «cultura» que no ho sigui, de singular? Tot plegat està molt bé, ho sap tothom i és profecia, però havíem vingut aquí a parlar dels premis internacionals Ramon LLull, i només els farem una última pregunta: ¿algú s'en recorda dels noms dels tres guardonats del 2012? Doncs això.

MÉS INFORMACIÓ:

 http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/24855-clar-i-catala-molt-molt-catala

 http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/24854-la-fundacio-un-buc-a-la-deriva

Per a més informació consulti l'edició en paper.