L'estrella Marky Ramone, bateria de Ramones i líder de Blitzkrieg. Foto: EL PERIÒDIC

Un pedaç immens de la història del punk aterra aquesta nit al Parc Central de la capital: Marc Bell --Marky Ramone per als amics, coneguts i saludats-- arriba aquesta nit a la vela del Parc Central al capdavant del projecte Blitzkrieg, banda de tribut que passeja fins a l'infinit --i més enllà-- el llegat musical dels pares fundadors del punk, aquests Ramones que van ser coetanis --poca broma-- de Patti Smith, Talking Heads i Blondie, rivals de Sex Pistols i The Clash, i model per armar el metal dels vuitanta, des de Pearl Jam fins a Metallica i Guns'n' Roses. És cert que aquest paio mineralitzat i supervitaminat és avui un respectable home de negocis que ha comercialitzat una línia de moda amb Tommy Hilfiger i fins i tot una salsa pròpia, la Marky Ramone's Brooklyn Own Pasta Sauce. No hi són, és veritat, ni Joey, ni Johnny ni Dee Dee --tots tres traspassats entre el 2001 i el 2004, en una mena d'inquietant maledicció ramona--, però per això mateix la presència d'aquest autèntic supervivent del costat fosc adquireix categoria de fenomen extraordinari, fabulós i qui sap si irrepetible per aquest racó de la Via Làctia. Bell (Nova York, 1956) va substituir el bateria original de Ramones --l'hongarès Tamás Erdéleyi, àlies Tommy-- a partir del quart disc, Road to Ruin (1978), i s'hi va quedar fins a la dissolució del quartet, al 1996, amb un breu parèntesi per desenganxar-se de l'alcohol. Avui repassarà en una hora i mitja de cerimònia punk els temes immortals de la banda. No hi faltaran Pinhead, Rockaway Beach, Sheena, Commando, Lobotomy, Judy, KKK, Pet sematary i, naturalment, Blitzkrieg bop. Per cert, la difícil, impossible papereta de substituir Joey Ramone --la veu original de la banda-- serà per a l'exMisfits Michale Graves. Glups. I no es descuidin del crit de guerra. Ja saben: Hey, Ho, Let's Go.

--¿Quins criteris l'han guiat a l'hora de d'establir el repertori?

--La base són els 32 temes que penso que conformen el millor dels Ramones. I no pas perquè ho digui jo, sinó perquè són els que millor han funcionat al llarg dels prop de 150 bolos que portem de gira, els que han quedat a la memòria de la gent, i els que penso que han d'alimentar la nova generació que està descobrint Ramones amb nosaltres. I no ho faig ni pels diners ni per la fama, sinó perquè m'agrada tocar-les.

--El programa inclou el seu últim single, When we were angels. ¿De veritat vol que ens creguem que va ser un àngel, una vegada?

--Ho vaig ser... abans que algú posés una guitarra a les meves mans. És clar que això devia ser quan tenia vuit o nou anys. Així que la meva època angelical queda força lluny.

--¿I quina vida prefereix: la d'àngel o la de dimoni?

--No crec en les dualitats. No som ni absolutament bons ni absolutament dolents. Portem la llavor de la bondat i de la maldat. De vegades s'imposa la primera, i altres, la segona.

--Billy Mack, a la millor escena de Love Actually: "Nens, no compreu drogues... Convertiu- vos en estrelles del pop i us les regalaran". ¿De veritat que cal tastar-ho, beure-ho tot, esnifar-ho tot, per ser una estrella?

--Depèn de cadascú, tot i que és cert que quan formes part del show business és més fàcil caure- hi perquè les drogues i l'alcohol són a tot arreu. Però al final es tracta d'una decisió individual. Com tot a la vida, d'altra banda.

--¿Es penedeix d'algun dels excessos de l'època de vi i roses?

--Vaig ser alcohòlic. Va arribar un moment que havia de triar: o l'alcohol o la música. I vaig abandonar tres anys els Ramones --del 1983 al 1986-- per fer un tractament de rehabilitació. La millor decisió de la meva vida. Qui sap com hauria acabat. Avui ni bec ni prenc drogues. Però no em penedeixo de res. En absolut. Vaig tenir el privilegi de tocar en una de les millors bandes de la història. És un orgull haver-ne format part, i poder- me dedicar ara a difondre'n el llegat.

--Els seus col.legues no van tenir tanta sort: Joey va morir de limfoma al 2001; Dee Dee, el baixista, de sobredosi al 2002, i Johnny, el guitarrista, de càncer de pròstata al 2004.

--De sobte van començar a traspassar. En moria un cada any i mig. Em vaig tornar una mica paranoic i vaig exigir que retiressin el meu nom dels productes de marxandatge. Tenia por que fóssim víctimes d'una maledicció, i que jo seria el següent...

--Coneixem les posicions polítiques de Johnny --conservador confés que simpatitzava amb la dreta més recalcitrant-- i de Joey, més afí als demòcrates. ¿I vostè: on se situa, ideològicament?

--Sóc el que als EUA en diem un liberal-demòcrata. Estic absolutament en contra de la dreta conservadora. La història ens ensenya que el partit demòcrata sempre ha solucionar els problemes que causen els republicans quan accedeixen al poder.

--Així que devia votar per Obama...

--Per descomptat.

--¿Desenganyat, potser, com tants compatriotes seus?

--Precisament, Obama ha hagut de resoldre el vesper d'Iraq, provocat per George Bush. No es poden esperar miracles. A Obama li hem de donar temps, i afortunadament encara li queden tres anys més de mandat. Només aleshores el podrem jutjar. Amb relació a l'Iraq, més que criticar-lo, crec que tots els nord-americans li hauríem d'estar ben agraïts que n'hagi tret les tropes, i que ho hagi fet, a més, amb una certa dignitat.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.