• José Maria Malagelada va deixar el relat dels fets a 'Notas al margen de una ejecución capital'

Original de la sentència del tribunal de Corts amb data del 15 d'octubre del 1943 que condemna Pere Areny Aleix a ser passat per les armes; la sentència va ser llegida en públic i executada tres dies després Foto: ARXIU NACIONAL D'ANDORRA / TC-P, 714

D'acord: abans que nosaltres ja en va parlar Jorge Cebrián a Pena capital –documental imprescindible per entendre el cas, avui incompresiblement fora de circulació– a través de Lídia Armengol, que el 1977 n'havia publicat un extracte al número 2 dels Quaderns d'Estudis Andorrans. Però és que nosaltres hem tingut la fortuna d'anar directament a l'original, cortesia del bibliògraf Casimir Arajol. Parlem, és clar, de les Notas al margen de una ejecución capital, opuscle de 15 pàgines firmat a Andorra la Vieja l'octubre del 1943 per José Maria Malagelada, advocat català i testimoni presencial dels fets, que constitueix el més pròxim a una crònica periodística sobre la infausta jornada del 18 doctubre del 1943: ja saben, la lectura de la sentència que condemnava Pere Areny Aleix ,autor confès de la mort del seu germà Anton Aleix Baró, a ser passat per les armes, i la immediata execució del reu a la Roureda de Moles.

Malagelada s'enfila avui en aquest racó de diari pel valor documental del relat, perquè aporta una visió estrictament coetània del xoc que l'assassinat d'Anton va causar en l'estreta societat andorrana de l'època –6.000 habitants, no ho oblidem– i perquè completa la visió del cas que la setmana passada oferia aquí mateix Jordi Mas Bentanachs. Segur que ho recorden: el parent del fratricida –i de la víctima, ep– denunciava per primera vegada en públic les escletxes del judici que va portar al patíbul Pere Areny, que no va ser examinat pels metges tot i que el tribunal de Corts mateix li reconeix una «mentalitat bastant simple», així com les –segons Mas Bentanachs– inexactituds que s'han anat repetint cada vegada que el cas surt a la plaça pública. Assenyaladament, el mòbil del crim –el suposat interès de Pere per fer-se amb l'herència del germà gran– i la mort l'any abans d'una altra germana, Antònia, que la memòria popular posa també al sac de Pere.

Avui, però, és el torn de Malagelada, que insisteix d'entrada que el mòbil «va ser el temor que la víctima, amb ocasió del matrimoni que tenia en projecte, allunyés la possibilitat d'heretar-lo». Una hipòtesi que també es dóna com a plausible a Pena capital, que cita fins i tot el nom de la núvia, filla de Soldeu, amb qui Anton estava promès. L'advocat català al·ludeix també al rumor que atribueix a Pere la mort d'Antònia, «ofegant-la al mateix llit on jeia des de feia temps malalta afectada de gravíssima malaltia, i fent creure que havia mort per causa natural fins que ho va descobrir en el moment de confessar». També aquí apel·la Mas Bentanachs a la presumpció d'innocència i al fet incontrovertible que la sentència –l'original de la qual, que es conserva a l'Arxiu Nacional, reproduïm aquí dalt– no en diu ni piu. I Malagelada perd bona pat de la seva credibilitat quan sosté que Antònia havia estat morta «uns anys abans»: en realitat, va traspassar el 1942, l'any abans dels fets. Tampoc en diuen res, d'aquesta suposada confessió espontània, les diligències del Batlle francès i de la policia a les quals ha tingut accés EL PERIÒDIC. Potser n'hi hagi d'altres on consti tant el mòbil com la ulterior confessió, però fins que no aparegui el document caldrà cenyir-nos –demana legítimament Mas Bentanahcs– a les proves de què disposem.

Descriu Malagelada les últimes hores del reu, a qui l'arxiprest de les Valls, mossèn Lluís Pujol, comunica la sentència del tribunal de Corts el mateix 18 d'octubre, poca estona abans de ser conduït en comitiva des de la cel·la situada als baixos de Casa de la Vall fins a la plaça Benlloc. La crònica és a partir d'aquí demolidora: «Es fa el silenci. S'anuncia que la sentència serà llegida, i ho fa el notari francès, senyor Moles. [...] El reu escolta que serà passat per les armes sense que se li contregui un sol múscul de la cara. [...] La seva expressió és d'una serenor que espanta. [...] En compliment d'una antiga tradició indígena, el Tribunal espera si alguna autoritat o particular demana clemència per al reu, cas en el qual li seria commutada la pena de mort per la de reclusió perpètua. Només són dos minuts, però sembla que hagin trigat un segle a transcórrer. Ningú ha dit ni una paraula. El poble d'Andorra, amb el seu silenci, també ha pronunciat la seva sentència de mort».

¿Execució o espectacle?

El relat completa així mateix la filmació de la lectura rodada per Bonaventura Rebés des del balcó de casa seva, al final de la qual s'endevinen sengles processons que surten de la parroquial de la capital: són, diu Malagelada, la congregació de la Bona Mort i la dels Dolors, mentre les campanes de l'església toquen a mort: «És un enterrament que va a buscar el seu mort», conclou tètricament l'autor, que acompanyarà el reu i el «poble d'Andorra» fins a la Roureda de Moles, on s'ha aixecat el patíbul i on Pere Areny serà finalment executat: «El Batlle li ofereix escollir entre morir de cara o d'esquenes a l'escamot. El reu, que continua emmanillat per davant, opta per la primera. [...] El cap de policia aixeca el braç, els fusells apunten i, sense dir ni una paraula, l'abaixa amb un moviment sobtat i al mateix temps sona una descàrrega tancada [...] Dos metges [Esteve Nequi i Antoni Vilanova] comproven la defunció del reu, cosa que fa innecessari el tret de gràcia».

Malagelada acaba el relat amb el perdó que Pere Areny, a través de mossèn Lluís Pujol, demana de forma pòstuma al poble de Canillo, «tot reconeixent la justícia de la sentència», i no pot evitar una última i no gaire amable consideració sobre el que acaba de veure: el «rite» amb què es vesteix l'execució, diu, sembla haver-se convertit en un pur «espectacle». El cas és que tot el procés va tenir lloc seguint punt per punt les instruccions del Manual Digest, que al capítol III descriu detalladament –i seguim aquí Lidia Armengol– el ceremonial, modo i forma se trauen los reos a deposar, el ceremonial en lectura de sentencias criminals majors i l'execució de sentèncias criminals majors. Hi surt tot: des del trasllat del reu des de Casa de la Vall fins a la plaça major, envoltat d'una força armada especialment nodrida quan passa per davant de Sant Esteve perquè no s'aculli a sagrat, fins al repic de morts i la sortida en processó de els congregacions del Rosari, del santíssim o de les Ànimes.

Tot. Així que al 1943 no es van inventar res. Tan sols van innovar –i això és prou sabut– en la forma d'execució: el bisbe Caixal va proscriure el 1854 la forca, fins aleshores vigent al nostre racó de món, i la va substituir pel garrot vil. Pel context bèl·lic del moment i la impossibilitat d'anar a buscar botxí a Esanya ni a França, el Tribunal de Corts decideix passar Pere Areny per les armes. Val a dir que, segons Pena capital, el garrot que avui es conserva als magatzems d'Aixovall només va ser utilitzat una sola vegada: el 1860, per executar el canillenc Joan Mandicó, assassí de Gil Areny –tiet avi de Pere i Anton, com és la vida. I que a diferència de Pere Areny, afusellat en públic, Mandicó va ser agarrotat en a intimitat de la Casa de la Vall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.