El nou Fernández, aquí a la plaça de les Arcades, s'ha retallat les barbes per exigències del guió; que no li passi com a Samsó Foto: ÀLEX LARA

AUTOR, DIRECTOR I PRODUCTOR D'UN ANY DE LA NOSTRA VIDA, AVUI A LES FONTETES

S'obre el teló i hi apareix un senyor de còrpora considerable, amb sotana i perilla i que no és Pep Cruz (ni tampoc el Sisquet de cal Sinquede): ¿de qui es tracta? Fàcil: de Xavi Fernández, que avui protagonitza un dels fenònems teatrals de l'any. ¡Que diem! De la dècada. O del mil·lenni, si ens cenyim a casa nostra. ¿Quan va ser l'úlitma vegada que per aquí dalt –i ens atreviríem a dir que per allà baix– es va estrenar una obra escrita, dirigida, protagonitzada i produïda pel mateix home-orquestra? Doncs aquesta raríssima confluència astral és la que es produirà aquesta nit a les Fontetes, en l'estrena d'Un any de la nostra vida, el muntatge amb què la productora Prou Ensemble –Fernández, lui même– debuta als escenaris. Avui és la nit dels micromecenes que l'han fet possible. La resta dels mortals tenen fins al dissabte perassistir-hi, perquè Fernández ha programat sis funcions, sis, perquè no es valgui l'excusa aquella que just aquella nit estava ocupat. Ja ho saben, perquè n'hem parlat aquí mateix: l'any en qïestió és el 1943, amb la Segona Guerra Mundial, els passadors, el jurament del bisbe Iglesias, Radio Andorra i el nostre últim condemnat a mort.

–Perdoni, però no ho puc evitar: ¿quants anys feia, que portava aquella gloriosa barba bíblica?

–Des del 1995, que vam estrenar El xal –amb Roger Casamajor, per cert– i que me la vaig haver de tallar perquè el meu personatge duia perilla. Però des de llavors només m'havia anat retallant les puntes.

–Vaja: que ho fa per imperatiu del guió. Si més no, no s'ha de despullar. Afortunadament, tot sigui dit.

–He de dir que ha sigut una casualitat: l'actor que havia de fer el meu paper –Pep Puy– finalment no ha pogut, els que pensava que encaixarien amb el personatge del Ton, l'amo de la fonda, tampoc no els anava bé, i al final l'he hagut d'assumir jo.

–Era el paper de l'auca que li faltava: autor, actor, director i productor.

–Que consti que mai no m'ha agradat actuar i dirigir a la vegada. Semre m'han semblat dues perspectives incompatibles, i ara mateix ho estic tornant a comprovar. Però era això o abandonar el projecte.

–Deixi'm que torni a la barba una última vegada: ¿no podia portar-ne, el Ton?

–No era l'habitual a l'època. I menys, aquella barba meva tirant a bíblica, que a pagès, fa 70 anys, era sinònim de brutícia i polls. I tampoc no volia que a l'escenari s'hi veiés el Sisquet de cal Sinquede.

–Doncs si abans semblava un profeta de l'Antic Testament, ara s'assembla al Pep Cruz de Gran Nord.

–Doncs és veritat. I ja m'està bé.

–Anem al Llimois: ¿per què s'havia ocultat fins avui rere aquest pesudònim tan lauredià?

–Precisament, perquè em semblava excessiu veure Xavi Fernández a tot arreu.

–¿I per què surt ara de l'armari?

–Tenia clar que el dia de l'estrena s'havia de donar a conèixer; no tenia sentit amagar l'autor. Ha sigut un joc i ja n'hi ha prou.

–Després de mitja vida al teatre, ¿què l'impulsa a Xavi Fernández a baixar de l'escenari i posar-se a escriure?

–Sóc molt autocrític, i mai no m'acaba d'agradar, el que escric. Un any de la nostra vida va néixer d'un encàrrec que partia d'un conte inèdit de Dolors Bartrina, L'anell de casament. Se'm va demanar que hi hagués alguna referència a l'aniversari de la Constitució. No ho veia gens clar. I se'm va ocórrer buscar una xifra rodona: ¿què va passar el 1943, mig segle abans de la promulgació de la carta magna? I va resultar que moltíssimes coses.

–Quina sort, ¿no?

–I tanta: la Segona Guerra Mundial i els passadors, Radio Andorra, el jurament del copríncep Iglesias, l'últim sentenciat a mort... Però és que a més, m'agrada, tot aquest xup-xup, i em serveix per parlar de temes molt vigents,

–¿I hi ha, la referència a la Constitució que és en l'origen d'Un any de la nostra vida?

–Hi és: al 14 de març. Sense més detalls.

–¡Ostres! La data «fatídica», com se li diu en diverses ocasions. Glups. Li he de demanar: ¿repetirà, com a dramaturg?

–De moment, aquesta encara l'hem d'estrenar. I després, pair-la. Ja ho veurem.

–¿Per què costa tant que surti un autor, i encara més, que se'l representi?

–Si ja és difícil que un escriptor publiqui una novel·la, no et dic res que una companyia et pugi una obra a l'escenari.

–Això, si no se la produeix ell mateix.

–Tampoc. Els elements s'han comfabulat per fer-ho possible.

–¡Que poc explotada, la peripècia dels passadors! ¿No és estrany, amb les possibilitats dramàtiques que se li endevinen?

–Doncs sí, ho és. I encara ho és més que si vas a buscar als arxius, resulta que o bé no se'n parla, de la guerra mundial i de tot el que això comporta, o bé els documents no es poden consultar fins que hagin passat 100 anys. ¡Encara és un tema tabú!

–¿Insinua que hi ha mena de comfabulació per ocultar segons quins fets?

–Dic el que m'he trobat: si no ets parent directe de l'interessat, no pots consultar un bon feix de documentació sobre fets que van passar fa tres quarts de segle.

–Per cert: els protagonistes de l'obra, ¿assisteixen a la lectura de la sentència contra el Gastó de Canillo?

–I tant: la Paquita li demana directament a la Sió si pensa baixar l'endemà a Andorra per l'execució. «Ai, sí, pobre xicot! Què li devia passar pel cap?», es demana la Sió. I la Paquita li respon, sense escrúpols: «Que és un assassí. Això és el que li va passar. Aquesta gent ja neixen maleïts i no tenen cura. El millor és el que faran amb ell demà. I fora problemes.»

–¿Va arribar a conèixer alguns dels nostres passadors oficials?

–Personalment, no,

–Doncs el Ramon, tan decidit i tan valent, sembla directament inspirat en el Quimet Baldrich.

–Casualitat. Tenia clar que el Ramon havia de ser l'home d'acció, veterà de la guerra civil espanyola, un militant antifeixista i un menjacapellans. I foraster, perquè aquest és l'altre gran tema de l'obra.

–Conti, conti.

–En aquells anys, primer a causa de Fhasa i després de la guerra civil i la mundial, hi va haver una allau de forasters. I alguns andorrans-andorrans no se'ls acabaven de mirar de bon ull. Com la Paquita, que resulta que és pallaresa. ¡I com encara passa avui, que els més andorrans, els més intransigents, acostumen a tenir orígens foranis!

–¡Ui, que és a punt de trepitjar un vesper!

–És que és veritat. I m'hi he trobat moltes vegades.

–I si li dic que alguns dels personatges freguen l'estereotip: el revolucionari d'una peça, però lleial; el mossèn comprensiu i poc amic de la jerarquia...

–Al final, ja ho veureu, no uns són tan valents, ni els altres tan dolents. Tots tenen franges de grisos. Excepte la Paquita, que és una bruixa des del primer moment, no ho pot evitar.

–Tampoc podem dir que es tracti de teatre experimental: l'estructura d'Un any de la nostra vida és més aviat... convencional.

–Sí, perquè el que es tractava era de donar a conèixer una història fictícia però inspirada en fets reals, i de personatges que molts reconeixerem. La sorpresa grossa és que situacions que es van donar fa 70 anys... ¡encara avui continuen passant!

–¿Per exemple?

–L'altre dia llegia al diari un article de Carles Iriarte, que s'ha mudat a Ordino. Es veu que quan va dir que volia fer política a la seva nova parròquia, va sortir un i li va dir: «Et deixem que facis política». Però, ¡¿què és, això que el deixen?! Per a alguns encara és vigent allò d'«Andorra per als andorrans». ¡Com si fóssim al 1943!

–Ui, ui, ui. Sortim de terrent perillós: ja que Ràdio Andorra hi té un paper protagojnista, a l'obra, ¿sentirem Victoria Zorzano?

–I tant. És la sintonia de Cafè, copa i caliquenyo, el programa que m'he inventat... perquè no hi havia noticiaris ni programes de tertúlia, a l'època.

–La fonda El Gall Fer, ¿està inspirat en el Palanques?

–Vagament. I li he hagut de canviar el nom: ara es diu El Gall de Bosc, perquè es veu que aquí no se li diu gall fer, al gall fer.

–El seu mossèn resulta ser un membre molt actiu de la xarxa de passadors: ¿té constància que n'hi hagués, de mossens compromesos? ¿O és una llicència poètica?

–No ho sé i no ho crec. El capellà potser és el personatge menys versemblant. Pel que sé, els mossens de l'època, inclosos els que exercien aquí, eren força retrògrads. El meu va a la fonda, comparteix copa amb les seves ovelles...

–La banda sonora: ¿l'ha triat personalment?

–Els temes estan extrets dels hits parade de l'època: Glenn Miller, Conchita Piquer, Charles Trénet, Édith Piaf, Leo Marjane, Bonet de San Pedro... amb una sola llicència...

–Ara ens l'haurà de dir.

–La versió de Lili Marlene de la Dietrich, que en realitat la va gravar el 1944.

MÉS INFORMACIÓ:

 http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/29931-els-herois-del-palanques-a-lescenari.html

Per a més informació consulti l'edició en paper.