• Els descendents de Pere Areny Aleix, executat el 1943 en l'última pena capital dictada al país, qüestionen els arguments del Tribunal de Corts
• EL PERIÒDIC accedeix als interrogatoris als quals va ser sotmès l'homicida i li posa rostre a ell i a la víctima, el seu germà Anton

La instantània avui clàssica de Claverol, amb la lectura de la sentència a la plaça Benlloch de la capital, el 18 d'octubre del 1943. A la galeria, Pere Areny Aleix, segons una fotografia del passi de fronteres franquista que es conserva a l'Arxiu Nacional, i la foto del passaport d'Antoni Areny Baró. També a la galeria, Pere Areny, a la plaça Benlloch, en la pel·lícula rodada per Rebés durant la lectura de la sentència. Foto: FUNDACIÓ VALENTÍ CLAVEROL (Tots els drets reservats) / ARXIU JORDI MAS BENTANACHS (Arxiu Nacional d'Andorra) / BARTUMEU REBÉS. FONS ANDORRA 7 TV (Arxiu Nacional d'Andorra).

L'havíem vist fins ara en l'estupenda, dramàtica instantània presa per Claverol el fatídic matí del 18 d'octubre del 1943, d'esquenes, emmanillat, amb el cap cop i humiliat davant de les autoritats, del servei d'ordre i de la petita multitud congregada a la plaça Benlloch de la capital per assistir a la lectura de l'última sentència de mort dictada en aquest racó de món nostre. L'havíem entrevist també en la no menys dramàtica filmació de Bartomeu Rebés, poc més de dos minuts en què endeveninem el reu ara sí de cara però sense veure-li mai el rostre perquè no aixeca ni una sola vegada la mirada i perquè la qualitat de la pel·lícula és més aviat justeta.

Però mai fins avui li havíem vist la cara a Pere Areny Aleix, el protagonista d'aquest fatídic episodi, l'home que la matinada de l'1 d'agost va matar d'un tret el seu «mig» germà, Anton Areny Baró. Uns fets que la sentència dictada el 15 d'octubre d'aquell mateix any pel Tribunal de Corts descriu així: «Vers les 3 de la matinada, l'esmentat Pere Areny, després d'assegurar-se que'l seu germà domia profondament, prengué una escopeta calibre 12 (...) i disparà sobre el seu germà prduint-li una ferida en la regió dreta (...) mortal de necessitat».

Fins avui, dèiem, que els descendents de Casa Gastó s'han decidit a obrir els arxius familiars, a mostrar els rostres de les dues víctimes –les dues– d'aquella infausta jornada, i a qüestionar obertament els arguments amb què el Tribunal de Corts van castigar amb la pena capital –«El condemnat haurà de ser passat per les armes», conclou fredament la sentència»– Pere Areny, un home de 29 anys que, segons Jordi Mas Bentanachs, erigit en portaveu, era de domini públic que patia de problemes mentals: «Després de 70 anys, potser ha arribat el moment de reflexionar sobre els fets i no limitar-nos a recordar la part més escabrosa de la mort d'Anton i de l'execució de Pere», diu Mas, que dispara immediatament el neguit que portava temps al pap i que és el que finalment l'ha impulsat a parlar per primera vegada sobre el cas: «Mai ningú no s'ha fet públicament la pregunta: ¿va ser un judici just? ¿Es van respectar les garanties mínimes? Es donen per vàlides les afirmacions de la sentència, però si tenim en compte les declaracions de Pere i llegim amb atenció tota la instrucció, en podem treure altres conclusions», avança.

Es veu venir que ni Mas ni la família combreguen amb la versió oficial, la que consta com a «fets provats» a la sentència –dipositada a l'Arxiu Nacional i oberta a la consulta pública– i l'única, de fet, que havíem conegut fins a la data. Una versió que declara Pere «autor del delicte d'assassinat del seu germà (...) am les agravants d'alevosia, premeditació, nocturnitat i us de medis desproporcionats», i que, tot i reconèixer que «l'inculpat ha revelat tant en el sumari com en l'audiència una mentalitat bastant simple», en conclou la «plena responsabilitat penal».

La sentència, a judici / Mas rebat els arguments del Tribunal de Corts amb les diligències del cas, a les quals ha tingut accès com a parent de Pere, i uns documents que mai fins ara havien vist la llum. De seguida els analitzarem amb detall, però avancem la conclusió que en treu. El mateix 1 d'agost, diu, consten tres interrogatoris: Pere i la seva germana, Àngela, declaren per separat davant del Batlle francès, Joan Solsona; i de nou Pere torna a prestar declaració, aquesta vegada davant del cap de policia. L'endemà, 2 d'agost, el Batlle francès torna a interrogar el presumpte fratricida. I després d'això, res més: «Fins al 15 d'octubre, que es reuneix el Tribunal de Corts, no consta cap altra diligència», continua. Fet sorprenent perquè, segons sembla, el Tribunal hauria d'haver pres declaració a un sospitós acusat de delicte major –com era el cas de Pere.

Amb els cinc fulls, cinc que contenen les diligències del Batlle i de la policia –se sorprèn, gairebé s'escandalitza –, «en van fer prou per condemnar-lo a mort. No va ser un judici just. Potser ha arribat el moment que es reconegui que la manera com es va conduir el procés no va ser ni correcta ni humana». Però anem d'una vegada al tall. El Tribunal, recordem-ho, li engipona a Pere tota la rècula d'agreujants imaginables. I Mas procedeix a desmuntar-los a partir de les diligències. El cap de policia li demana a Pere «com procedí a executar» l'assassinat del seu «mig germà», que era en aquell moment l'hereu de casa Gastó i amb qui compartia habitació i llit. I respon el «declarant» –és a dir, Pere– que «vers les tres hores de la matinada, trobant-se en un estat molt excitat, es llevà del llit i prenent l'escopera (...) tenint com de costum la llum oberta va tirar sense mirar hont al seu germà Anton Areny (...)que queda mort».

¿Hi va haver realment premeditació i traidoria, es demana Mas, quan el mateix Pere diu que es va llevar «en un estat molt excitat», i que va tirar «sense mirar», i si tenim a més en compte que l'escopeta –una de les tres que hi havia a casa Gastó, «com a la majoria de les cases a l'Andorra d'aquells anys», recorda Mas– es trobava a la mateixa habitació dels fets, és a dir, ben a mà? També el mòbil del crim planteja seriosos i raonables dubtes: la sentència declara com a «fets provats» que Pere mata Anton per «fer-se amb l'herència del seu germà, puix del fet de que aquest darrer tenia projectat contreure matrimoni, el processat en deduí que se li escapava d'una manera definitiva la possibilitat d'adquirir un dia l'herència». Resulta que a la pregunta directa del Batlle de si «tenia pretensions d'hesser l'hereu dels bens i drets de casa Gastó», Pere respon lapidàriament «que no», que «unicament lo que pretenia com a mitg germá que li era [era] de que l'ajudes per arroplegar un capitalet per son propi compte». Davant de la policia es referma en la declaració – «Quan [Pere] li demanava per a tenir algun cap de la propietat del declarant, [Anton] sempre li negà»– però admet, això si, que «havien tingut algunes vegades discussions per l'expressat». Com es veu, d'aquí a concloure que el va matar «per fer-se amb l'herència del seu germà» hi ha un món. Amb els documents disponibles, la resta és pura rumorologia.

També discrepa amargament Mas de la sentència pel que fa a la imputabilitat de Pere, de qui –recordin– conclou la «plena responsabilitat penal» tot i haver constatat durant les diligències una «mentalitat bastant simple» i apuntar que la seva germana Àngela –la mateixa que l'1 d'agost presta declaració davant del Batlle, i la tercera germana Areny que queda a casa Gastó– «sofreix de debilitat mental». Doncs bé: resulta que aquesta mateixa Àngela serà internada immediatament després dels fets en un sanatori psiquiàtric de Barcelona, on morirà el 1980: «Existien indicis que Pere podia patir la mateixa malaltia mental –esquizofrènia paranoide– que se li va diagnosticar a la seva germana. Però no es va sol·licitar cap informe forense per conèixer l'abast de la malaltia de Pere», es torna a sorprendre Mas. I això que tenien els metges ben a mà: els dos que firmaran l'acta de defunció del reu –i tots dos amb carrer a la capital, per cert: Esteve Nequi i Antoni Vilanova.

¿Dura? ¿inhumana? ¿injusta? / Encara més: «Un dels símptomes de l'esquizofrènia és l'apatia, la indolència que Anton li retreia a Pere [quan aquest li demanava diners i li responia que era «un gandul», que el que havia de fer era guanyar-se'ls, segons consta a les declaracions davant del Batlle]». Un altre símptoma és, recorda, «l'extrema agressivitat, que s'acostuma a més a focalitzar en les persones més pròximes». Per tot plegat, «i havent escoltat a persones que van conèixer la família, m'atreveixo a afirmar que Pere probablement patia també d'esquizofrènia».

La diatriba no s'acaba aquí. Mas reserva també una dura reflexió sobre la poca compassió que la societat de l'època va mostrar cap a Pere: «Al final de la lectura, quan segons la tradició es va donar l'oportunitat de demanar clemència per al reu, el silenci va ser sepulcral. Ningú no va dir res», es lamenta. Un dels escassos gestos d'humanitat que es va registrar en aquells dies infaustos va ser la renúncia d'un dels sis agents de la policia de l'època per estalviar-se el tràngol de l'execució. Aquí va un extracte de la carta de dimissió: «El sotasignant, agent de policia a la parròquia de Sant Julià de Lòria, amb tot el respecte es dirigeix a vostra jefatura (...) que no trobant-me amb situació d'exercir el meu càrrec de policia (...) us prego tingueu a bé vulgeu acceptar la meva dimissió». Ho firma el 17 d'octubre, just el dia abans de l'execució.

Mas passa per acabar revista a les llegendes i mistificacions que s'han anat repetint sobre el cas, fins adquirir carta de naturalesa. Per exemple, el rumor –recollit en el breu que La Vanguardia li va dedicar al cas, publicat el 9 de novembre– que Pere «no solamente se confesó autor del fratricidio sino que también declaró haber dado muerte, hace diez años, a una hermana, delito este que había quedado en la más completa impunidad». Res d'això. En primer lloc, perquè la germana en qüestió, Antònia Areny Aleix, havia mort el 1942, i no «hace diez años». I sobretot, perquè, recorda Mas, «perquè ni en cap diligència ni en cap document consta que la mort fos provocada per Pere. No hi ha, per tant, cap fet cert que ens pugui fer arribar en aquesta conclusió, tal com s'ha afirmat en algunes ocasions».

¿Una sentència, en fi, dura? ¿Inhumana? ¿Injusta? ¿Un disbarat judicial? ¿O només filla del seu temps, i del context bèl·lic —som en plena guerra mundial? Deixem-li avui, i després de 70 anys, l'última paraula a Mas, en nom de Pere Areny: «Sortosament, avui Andorra és un estat de dret, que ha suprimit la pena capital i fixa unes garanties per als acusats. S'ha recorregut un camí important, però no s'ha de baixar mai la guàrdia. Les garanties en tot procés judicial són un dels pilars de la nostra llibertat. Aquest cas hauria de servir d'exemple del que mai més s'ha de tornar a prpoduir».

MÉS INFORMACIÓ:

 http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/30220-la-sentncia-a-cmera-lenta.html

Per a més informació consulti l'edició en paper.