• El filòleg David Pagès va presentar ahir '500 raons per parlar català' a la Biblioteca Nacional

L'autor de 500 raons..., ahir a la Biblioteca Nacional Foto: TONY LARA

No sempre es pot estar a l'altura d'un mateix. Això és el que li devia passar a Jaume Bartumeu en aquells efímers mesos que va ser cap de Govern –ja saben, aquell «accident històric», en paraules d'una cònsol en actiu, no direm més– i va deixar anar la frase amb la qual ha aconseguit entrada pròpia a 500 raons per parlar català: «La invitació a Expolangues visualitza que el català no és una llengua en desús, sinó vigent i de modernitat». Tampoc devia estar gaire inspirada Jennifer Serrano –no la dels Catarres, no, sinó l'eurovisiva del Sense tu, ¿se'n recorden?– quan va dir allò que «en català, comuniques amb Europa». ¿Segur, que sí? Hummm. El cas és que Bartumeu i Jenny són les dues úniques aportacions nostrades al curiós, voluntariós i en certa manera –i que ningú no se'ns ofengui, ara– onanista volum que el filòleg català David Pagès va presentar ahir a la Biblioteca Nacional, cortesia del Servei de Política Lingüística.

500 raons per parlar català és exactament el que promet el títol: una selecció de les ocurrències en, ejem, defensa de la llengua més o menys felices que l'autor ha anat esporgant al llarg de l'últim decenni dels mitjans de comunicació. Amb un esperit, això sí, constructiu, allunyat del molest dramatisme, del gemec habitual quan es toca matèria sagrada i que constitueix –al nostre modest entendre– l'aportació més interessant del volum. El cas, com diu el lingüista Miquel Pueyo –i comencem la tirallonga de cites– és que «hem de ser optimistes, perquè ningú pujaria a un vaixell que s'enfonsa». El mateix Pagès es confessa en matèria lingüística «optimista preocupat, però primer de tot, optimista». Així que podríem posar 500 raons a la secció d'autoajuda lingüística, un gènere molt català, d'altra banda.

En fi, que endut d'aquest optimismes antropolingüístic i d'un encomiable esperit transversal, Pagès hi fa desfilar –en rigorós ordre alfabètic, perquè hi torbem de seguida el Guardiola de torn– actors, acadèmics, esportistes, artistes, científics, lingüistes, cuiners, filòsofs, periodistes, historiadors, juristes, empresaris, eclesiàstics, activistes socials, metges i, és clar, polítics. I de tots els territoris, naturalment, encara que l'escarransida quota andorrana es limiti a Bartumeu i a Jenny. Hi abunden les proclames tan sonores com romàntiques i, per tant, vuitcentistes –«La llengua és l'expressió de l'ànima d'un poble», diu una patum indiscutible com Joan Coromines– però també el piloteig més indigest –«El català té una musicalitat preciosa», fa el traductor Pius Alibek– i les banalitats almés pur estil socialdemòcrata, com l'expresident Montilla afirmant –¡mare meva: ell!– que «la llengua és el que ens fa singulars».

També hi ha alguna perla esforçadament poètica, com la de Khadija Sahli, secretària de l'Associació de dones magribines de Terrassa –«Sents que has desat les maletes a l'armari el dia que suets al carrer a comnicar-te en català»–, les inevitables gràcies a compte del futbolista de torn –«Des dels primers dies a Barcelona vaig demanar als companys que em parlessin en català; no em va costar gaire entendre'l pràcticament tot... excepte algunes bromes de Piqué», menteix Dani Alves– i naturalment els aforismes de la tropa militant, que és legió, des «la nostra pàtria és la nostra llengua» de l'assagista Joan Fuster –i nosaltres que ens pensàvem, inegnus, que l'única pàtria d'un home decent era la infància, ¡i encara!– fins a la lingüista Rosa Calafat –«Una llengua no només comunica, sinó que identifica». I no hi podia faltar la sotana. La de l'entranyable mossèn Ballarín, en aquest cas: «El dia que en aquets país només restés un bon home parlant català, aquetsa llenca de terra no fora Catalunya. Redimonis, encara no ens adonem de com la parla en fa com som». I anar fent.

Però qui s'endú la grossa pel que fa a llegoteig és Justo Molinero, el patriarca de Radio TeleTaxi: «Vaig decidir aprendre català quan vaig entendre que el català no era només una llengua; significava un sentiment de pertànyer a una terra, una cultura i una manera de ser». Glups. Ja veuen que avorrir-se, no s'avorriran. La pregunta que queda és: ¿què passa amb els pobres que tenen la desgràcia de tenir dues llengües? ¿I amb els monstres que en tenen tres? Ah, sí: l'autoodi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.