• 'Une semaine, pas plus...' clausura demà al Comunal el curs cultural de l'ambaixada francesa

Carcy, en representació de l'Aliança, l'ambaixador Kedadouche i la cònsol Ferrer, ahir a la legació Foto: ANA

Se'n recorda el lector de la Primavera Francesa, aquella ambiciosa, estupenda i efímera saison cultural que l'ambaixada es va treure de la màniga el 2008, en temps de l'ambaixadorr Chouraki? Sí, home, aquell desembarcament artístic amb tots els ets i uts que l'any següent, esnif, va caure inopinadament de la programació, víctima col·lateral del pols diplomàtic que Sarkozy i Bartumeu van mantenir a compte de si érem o no érem un, ejem, paradís fiscal... Doncs sembla que, des que va aterrar en aquest racó de món nostre, el maig del 2012, Zaïr Kekadouche s'ha proposat recuperar aquella exhibició de grandeur cultural. No perquè sí, sinó amb l'objectiu declarat que la llengua i la cultura franceses tornin a tenir el pes i la presència al carrer que havien tingut fins no fa tant. Una situació que ell és el primer a admetre –«Els habitants d'aquest país han anat perdent progressivament la pràctica del francès»– però que està disposat a revertir des de la convicció que la cultura francesa «també forma part del patrimoni andorrà».

No es tracta de la clàssica declaració de bones intencions sense contingut ni efecte més enllà dels cenacles diplomàtics. Kedadouche –ho vam dir aquí mateix el març passat– predica amb l'exemple. I si aquest any ja va aixecar amb una sabata i una espardenya un cartell que s'assemblava molt a una temporada de veritat –tant, que només li faltava el nom– per al 2014 està disposat a donar la campanada amb un canvi d'estratègia. Deixem-li a ell la paraula: «L'any que ve programarem menys activitats però portarem artistes de nivell mundial». Noms mediàtics, capaços d'enganxar no només el públic francòfon –aquest ja està al sac, no cal sortir a pescar-lo– sinó també el que només ocasionalment consumeix cultura francesa... i que avui –sospitem– som majoria en aquest país. ¿Quants anys que no ve el Serrat, l'Amaral, la Rosario franceses? Sí, en certa ocasió va tocar Maxime Le Forestier, a Sant Julià. Però d'això ja fa un decenni, i casos com aquest han sigut els últims anys l'excepció; mai la regla. Kedadouche no va avançar noms, és clar, i encara es va fer l'orni quan li van demanar si tenia al cap patums com ara Jean Michel Jarre, que al juny li va xiular a l'orella del ministre Camp. Però ens pot donar pistes de quina és la idea que l'ambaiador es fa quan parla d'estrelles internacionals.

Tenim la seva paraula, però tot això, de moment, és fer volar coloms. Si tornem a la realitat, el que tenim és que demà es clausura a¡ Comunal de la capital el curs cultural francès amb Une semaine, pas plus... vodevil que firma Clément Michel, que va arrasar en l'estrena parisina, el 2011, i en la posterior gira per províncies, amb direcció d'Arthur Jugnot –fill, per cert, del gran Gérard– i Benoit Cauden, Louise Danel i Nicolas Martínez com els tres vèrtex del triangle eròtico-festiu que formen Pau, la seva dona –Sophie– i el seu millor amic –Martin–, a qui convida una setmaneta a casa perquè es liï amb la santa i tenir així coartada per abandonar «el infierno de la vida conyugal» –per dir-ho a la manera de Christina Rosenvinge. Ja ho saben: demà, al Comunal; les localitats, 20 euros a netentrades. I no és per res, però en queden ben poques.

Une semaine, pas plus... suposa l'estrena francesa a la Temporada de teatre conjunta. I si hem de fer cas tant a Kedadouche com a la cònsol de la capital, Rosa Ferrer, no serà l'última. Sobretot, si tenimen compte que l'ambaixada asumeix el caixet i el desplaçament de la troupe, i que el comú hi ha d'aportar l'escenari i la logística. Un negoci rodó, ja es veu, però a més una forma de potenciar i de visualitzar la multiculturalitat –o millor, el multilingüisme– que havia sigut fins no fa gaire, tornem-hi, un dels nostres signes d'identitat: «El cert és que el francès ha anat quedant relegat, els últims anys; hem de recuperar-lo perquè és una de les nostres llengües. Així que estaria bé tornar a portar obres en francès a la Temporada, de la matexia manera que col·laborem en altres àmbits com ara la música». Així que la bona predisposició hi és. I el sentit comú: Kedadouche és consicent que la promoció d'una llengua és un repte a llarg termini, un gota a gota que acaba donant fruits per saturació. Ara només falta que uns i altres passin de els paraules als fets; però els precedents, per una vegada, conviden a l'optimisme.

Per a més informació consulti l'edició en paper.