• L'U-47 de Günther Prien, as de la flota submarina nazi, va torpedinejar el 2 de juliol del 1940 l'SS 'Arandora Star'
• El boca orella històric ha acabat convertint l'Arandora en l'Andorra Star

L'"Arandora", alies "Andorra", en una fotografia d'abans de la guerra on s'esdevina el seu nom autèntic; a la galeria d'imatges, el capità Günther Prien i l'U-47, de tornada de l'audaç missió d'Scapa Flow. Foto: EL PERIÒDIC

Dies enrere els parlàvem aquí mateix i a compte de Radio Andorra de Günther Prien. Sí, home, l'as de la flota submarina nazi, el capità de l'U-47 que la matinada del 14 d'octubre del 1939 va humiliar l'orgullosa Royal Navy colant-se a Scapa Flow i enfonsant el cuirassat Royal Oak –i més de 800 dels seus tripulants. Doncs avui, com són les coses, ens tornem a trobar amb Prien. Ara, a compte d'una mistifiació històrica que ha creat escola –tanta, que a l'Imperial war Museum li donen carta de naturalesa– i que ens toca de ple, ni que sigui nominalment.

Veuran vostès. Resulta que el 2 de juliol del 1940, en plena Batalla de l'Atlàntic, els Temps feliços –segons els alemanys, és clar– en que la flota submarina de Dönitz –l'U-Bootwaffe, glups– es feia tips d'enviar a l'altre barri bucs britànics, l'U-47 patrullava la costa nord-oest d'Irlanda a veure quina presa es podia cobrar. Així és com cap a les 6.15 del matí va descobrir l'SS Arandora, creuer de passatgers de la Blue Star requisat als inicis de la Segona Guerra Mundial i reconvertit en transport de tropes –amb un notable full de serveis, per cert: va participar a l'evacuació de Dunkerke. El cas és que Prien no s'ho devia pensar gaire: aquell buc pintat de gris, sense distintius de la Creu Roja, semblava una presa de bona llei. I li va disparar uin torpede. Un de sol, amb la bona fortua (o mala, segons es miri) que va impactar de ple al costat de babord de l'Arandora, que només va trigar 25 minuts a enfonsar-se... i a endur-se amb ell 805 dels prop de 1.500 civils que hi havia a bord.

Després hi tornarem, amb les víctimes de Prien. Però si en parlem avui aquí, d'un dels pitjors desastres que la marina britànica va haver de pair durant la Segona Guerra Mundial, és perquè un persistent, curiós lapsus linguae ha acabat convertint l'SS Arandora en l'SS Andorra, en una degeneració que recorda els errors i absurds que es produïen el joc del telèfon. I amb aquest nom, SS Andorra, és com consta en moltes referències del naufragi, inclosos els testimonis d'alguns dels supervivents i sorprenentment –ho dèiem més amunt– als arxius de l'Imperial War Museum, que sembla creure que van existir dos bucs, l'SS Andorra i l'SS Arandora, i que tots dos van ser tocats i enfonsats el 2 de juliol per l'U-47 de Prien, i precisament –ja és casualitat– al mateix racó de l'Atlàntic: a escasses 75 milles nàutiques a l'oest del comtat de Donedal, a l'extrem nord d'Irlanda.

La taca britànica

Però tornem a les víctimes, que ja veiem que ens toquen una mica de prop. El cas és que si la tragèdia de l'Arandora ha passat gairebé desapercebuda per a la historiografia militar –res a veure amb els casos celebèrrims del Lusitània i del Wilhelm Gustloff, per exemple– és perquè a bord hi viatjaven —és un dir, de seguida ho veuran– prop 1.300 persones, ciutadans d'origen alemany, austríac o italià instal·lats a la Gran Bretanya als quals el gabinet de Churchill –recordem que som a mitjans 1940, just després de la retirada de Dunkerke i l'armistici sol·licitat per França, i que la victòria nazi era una amenaça ben plausible– havia internat ens camps perquè els considerava sospitosos de quintacolumnisme. Una taca en l'historial de guerra britànic, perquè entre els 1.300 interns de l'Arandora, hi havia, sí, alemanys que eren nazis convictes, però també jueus que havien tingut la sort de fugir a temps de l'Alemanya de Hitler –ho explica William Rabinowitz a Tails of Norman, a compte d'Otto Braun, de Dusseldorf– i antics emigrants italians que s'havien instal·lat a Anglaterra des de feia generacions. Tots ells van ser empaquetats a l'Arandora, que havia salpat l'1 de juliol de Liverpool rumb a la localitat de Saint John's, a Terranova. Una deportació amb tots els ets i uts, que s'assembla molt a la que els EUA havien de posar mesos després en pràctica amb els seus ciutadans d'origen japonès –recordin Bienvenidos al paraíso, l'estupenda película d'Alan Parker– i que, les coses com són, va cessar quasi completament a causa del desastre de l'Arandora.

De fet, i segons recorda l'historiador irlandès Michael Kennedy a The sinking of Arandora Star: drowned like rats –article de referència sobre aquest episodi– aquesta va ser l'única conseqüència que va tenir la cadena d'errors i despropòsits que va conduir al naufragi, perquè el ministeri de la Guerra va córrer un espès mur de silenci sobre l'episodi. Hi tenia molt a amagar: entre d'altres coses, que les cobertes del buc van ser recobertes per a l'ocasió amb filferro per evitar incidents amb els interns. D'aquí el títol de Kennedy, extret del comentari que va fer el capità de l'Arandora, Edward Moulton, quan va veure la trampa mortal en què havien convertit el seu buc: «En cas de naufragi, morirem com rates».

Així va ser. Per als annals queda el balanç de l'audaç cop de Prien: hi van deixar la pell 470 italians –els pitjor parats perquè van ser entaforats a les cobertes inferiors–, 243 alemanys i 37 soldats anglesos, la majoria membres del cos de guàrdia, però també el capità Moulton, que seguint una tradició molt british –«Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster»– va morir a bord. Diuen les cròniques locals que fl'agost del 1940 continuaven arribant cossos a la costa de Donegal. Perquè la cosa tingui un cert punt de justícia poètica, diguem per acabar que l'U-47 i Prien, l'heroi d'Scapa Flow i el villà de l'Arandora, va desaparèixer en algunlloc de l'Atlàntic l'1 de març del 1941, després d'enfonsar 30 bucs aliats.

Per a més informació consulti l'edició en paper.