• Osorio recull la història de l'estació en una monografia patrocinada per Crèdit Andorrà

L'autor, amb la seva criatura, que presentarà el 4 de novembre a Crèdit Centre Foto: ÀLEX LARA

Hi ha coses que no s'entenen: per exemple que per conèixer la història de Radio Andorra, haguéssim de recórrer fins ara a La radiodifusión en Andorra, la tesi doctoral d'Eugenio Giral i un espès, acadèmic patracol de mig miler de pàgines –el localitzaran fàcilment a la xarxa; al monumental portal de l'historiador Jean-Marc Printz, aquiradioandorra.ad –i que, per cert, el 2014 tindrà per fi edició en paper–, i a Aquí Radio Andorra, la novel·la on el radiofonista Sylvain Athiel –l'impulsor, ja que en parlem, del futur Museu que el ministeri projecta a l'històric edifici de l'emissora a Encamp– passa pel fil sedàs de la ficció els anys daurats de l'estació. I res més. Fins ara, dèiem, que arriba Gualbert Osorio i amb el patrocini de la Fundació Crèdit Andorrà es treu de la màniga La història d'un mite que va fer un història, una monografia sintètica, documentada i destinada al públic general que omple un (altre) buit clamorós en la nostra historiografia sectorial. I ja era hora. No el busquin, però, a les llibreries, perquè el volum el distribuirà Crèdit Andorrà a les seves oficines i a partir del 4 de novembre, que és quan es presenta oficialment.

Osorio sap del que parla: ell va ser l'últim director de Radio Andorra i l'home a qui el dissabte, 7 d'abril del 1984, li va tocar la grossa: tancar definitivament la paradeta i posar el punt final a quatre decennis llargs de trajectòria. A instàncies, per cert, de Patrimonio Nacional, l'oficina del ministeri d'Hisenda espanyol de qui depenia aleshores l'estació, en un dels capítols més poc i mal coneguts d'aquesta història. I amb la intervenció a l'ombra –atenció– d'Alfonso Guerra, el maquiavèlic, totpoderós i castís vicepresident del govern espanyol que presidia a l'època Felipe González. Es veu que Guerra tenia entrevessat Luis Ezcurra, l'aleshores president de Proersa, la companyia propietària de la concessió de Radio Andorra –per compte, ep, del mateix govern espanyol: un galimaties. ¿Per què? Perquè Ezcurra, subdirector general de TVE als anys 60 –és a dir, en ple franquisme– era un home de l'antic règim. I ja sabem que un dels propòsits de Guerra era que a Espanya no la conegués «ni la madre que la parió».

Era la segona mort de Radio Andorra, a qui el Consell General ja havia fet callar, manu militari, el 10 d'abril del 1981, Les emissions es van reprendre temporalment el 4 de gener del 1984. I Radio Andorra va emmudir definitivament el 7 d'abril. El cas és que Guerra va firmar la sentència de mort. Però la malaltia la venia incubant des d'anys enrere. De fet, gairebé des del naixement: i aquesta és precisament una de les tesis d'Osorio, que tanca el llibre amb unes paraules demolidores: «Radio Andorra va néixer sense facilitats, va viure amb dificultats i va morir sense que n'hi hagués cap necessitat». Per si en quedava algun dubte, n'assenyala els corresponsables: «Va ser utilitzada, però poc volguda; en canvi, va significar el final de l'aïllament i l'entrada d'Andorra en l'autovia de la comunicació».

Per La història d'un mite que va fer història hi desfilen, és clar, els personatges fonamentals d'aquesta fascinant aventura radiofònica que arrenca el 8 d'agost del 1939 amb Aanatole de Monzie, ministre francès de Trenalls públics, com a locutor d'excepció: des de Bonaventura Vila i Jacques Trémoulet, els dos artífex de tot plegat, fins als primers locutors, Maria Escrihuela i Edmond Abouly –quel'abril del 1940 reprenen les emissions, suspeses amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial– i Victoria Zorzano, el primer fenomen mediàtic de l'estació, les successives mesdemoiselles Aquí –Carmen del Monte, Lidia Merino– amb espais d'èxit estratosfèric com ara El concierto de los raiooyentes i El cuarto de hora del oyente, els primers programes estrictament informatius, els butlletins de María Pura i Rosabel, i Recull d'Andorra, la primera emissió en català, amb Rossend Marsol, Sícoris –i la seva «peculiar dicció», en paraules de l'autor – com a protagonistes.

La llegenda, també

Osorio posa ordre en episodis coneguts però tan confusos com ara l'anomenada Guerra de les ràdios i el tancament de la frontera francoandorrana, amb la poc coneguda retenció del sídic Cairat a la duana del Pas, i el llançament de Sofirad, futura Sud Radio, amb què l'estat francès farà la competència a Radio Andorra fins gairebé enfonsar-la. Hi tenen també un racó les estrelles que van passar per l'escaldenc Roc de les Anellestes –on avui s'aixeca l'hospital, i on es traslladen el 1942 els estudis i l'administració– amb lloc de privilegi per a Antonio Machín i la seva tropa, en viu a l'estudi 1 de Radio Andorra; les dues grans revolucions tècniques de l'estació, amb l'erecció de les antenes del llac d'Engolasters –i la batalla judicial am Fhasa que es va allargar... ¡fins al 1982!– i l'adquisició de la nova emissora Brown Boveri, a principis dels 60; i la gran fita radiofònica de Radio Andorra, que tenia l'espai franquícia –ja s'ha dit– en els discos dedicats: el rècord absolut, apunta Osorio, «es va registrar un dia del Carme dels anys 60, amb Madrecita María del Carmen... ¡de Manolo Escobar1» Perquè se'n facin una idea: «Les dedicatòries, que llegien un locutor i una locutora, es van allargar més de tres hores». Glups.

El grapat de llegendes o de mistificacions generades al voltant de Radio Andorra també les aborda Ososio, començant pel paper de l'estació a la Segona Guerra Mundial: sosté que no és pot provar per falta de documentació –quina llàstima– que jugués algun paper en la transmissió de missatges xifrats als submarins alemanys –Otto Kretschmer, Erich Topp, ¡Günter Prien, l'heroi d'Scvapa Flow!: ¿s'imaginen?; com a molt, diu, els fugitius colaven algun missatge en clau en les dedicatòries per fer saber que una expedició havia arribat a bon port; això sí, tots dos bàndols ho van intentar: Osorio cita una reunió a la Seu entre Trémoulet i emissaris nazis en què els enviats de Hitler pretenien adquirir el 20% de l'estació; i també un intent dels britànics d'apropiar-se-la una vegada acabada la guera. Per cert, el volum inclou una notable aproximació biogràfica al mateix Trémoulet, gran patró de Radio Andorra i home d'apassionant peripècia vital condemnat a mort per col·laboracionista, posteriorment indultat, i per sobre de tot –diu Ososio– un autèntic visionari. Perquè no una altra cosa que un il·luminat calia ser a mitjans anys 30 per tenir l'ocurrència d'instal·lar una emissora a Encamp. Més o menys, especula gràficament l'autor, «com si vingués ara Turner i digués que vol posar aquí la central de la CNN. ¿Què en pensaríem?» Doncs això, insisteix, és el que va fer Trémoulet. ¿Per què precisament i contra tot pronòstic –i contra tot bon criteri– a Andorra? Com no es cansa de repetir aquests dies l'expresident Zapatero, de promoció de les seves memòries., la resposta la torbaran al llibre. I si em permeten un consell, jo de vostès no me'l perdria.

Per a més informació consulti l'edició en paper.