• La piqueta va acabar ahir d'arrasar l'edifici de la històrica editorial, projectat el 1961 per Escorsa

La imatge de dalt va ser presa ahir, a les 16 hores; la de baix, el 2 d'octubre, quan ja havien començat el desmantellament de l'edififi: per la xemeneia, exactament. La va seguir el jardí, amb la monumental sequoia Foto: ANA / E. G.

No els tornarem a repetir avui la història que els hem anat explicant les últimes setmanes en aquest mateix racó de diari: el destí de Casal i Vall estava segellat –així ho va admetre aquí mateix ministre de Cultura, Albert Esteve– i s'han acabat les lamentacions. Però per una vegada, donarem la raó a l'aforisme aquell tan suat de la imatge i les mil paraules, i deixarem que parlin les fotografies d'aquí al costat, aperquè quedi constància de la magnitud i de l'impacte que la insensibilitat d'uns, la desídia d'altres i la indiferència de la majoria han tingut en la trama urbana de la zona de Prat de la Creu. La imatge de dalt de tot va ser presa ahir a les 16 hores; encara quedava en peu l'últim mur de la façana principal de l'edifici projectat per l'arquitecte català Domènec Escorsa i que des del 1961 va acollir l'editorial Casal i Vall. A la nit ja no en quedava ni un totxo dret. Un enderroc exprès que va començar amb la tala del jardí, el 7 d'octubre, i que va culminar ahir a la nit. La fotografia del mig és del 2 d'octubre, i la d'aquí al costat, del 1966, als anys d'esplendor del segell fundat un decenni abans a Sant Julià pels quatre germans Casal i Vall: Prat de la Creu és exactament el paratge idíl·lic que suggereix el seu nom, i la nau d'Escorsa, amb les seves suaus, respectusoses formes racionalistes, hi encaixa sense estridències, amb sorprenent naturalitat. Només ho han de comparar amb els anodins blocs de pisos que avui s'aixequen al costat de l'edifici d'Escorsa.

En vam parlar aquí també en una ocasió: una altra de les característiques de Casal i Vall –intrínseca a l'arquitectura internacional, hereva de Mies van der Rohe i Le Corbusier, a què s'ha d'escriure Escorsa– era el jardí que els propietaris hi van plantar a mitjans anys 60, just després –per tant– de la fotografia en blanc i negre que acompanya aquest text. Una «illa verda» –així és com la va batejar el naturalista català Enric Orús al llibre 120 grans arbres del Pirineu català i Andorra– que constituïa exòtica, assossegadora i característica presència de la zona de Prat de la Creu, i que amagava, entre d'altres petits tresors que ningú –tret d'Orús– va saber apreciar, una monumental sequoia vermella de Califòrnia: sis, de fet, perquè la soca matriu es va morir de fred i de seguida en van rebrotar sis troncs que havien sobreviscut fins al 7 d'octubre. El més alt s'enfilava fins als 24 metres. I ens permetran que repetim aquí les clarividents paraules d'Orús a compte del jardí: «Enmig de tant de ciment s'agraeix aquesta illa verda; esperem que la febre constructora no la faci desaparèixer».

Tot això, en fi, ja és història. Convé recordar que la propietat va decidir tirar pel dret i derruir l'edifici amb l'objectiu de parcel·lar el solar i dividir-lo entre els hereus dels fundadors. Així que no és difícil intuir el futur més o menys immobiliari que li espera en aquest racó de la capital. Consignem aqui per acabar que l'edifici podria haver sobreviscut... si en el seu moment haguessin prosperat les converses mantingudes pel Govern i la propietat per ubicar-hi ni més ni menys que el ministeri d'Exteriors. Potser no era la Biblioteca Nacional, avui de lloguer a Casa Bauró –i tal com somiava en veu alta i dies enrere cert arquitecte– però no ens negaran que com a alternativa a la piqueta no estava malament. I una bona notícia: no tot l'edifici s'ha convertit en pols; en sobreviu un element, la xemeneia «de planta lobulada i que remet dissenys de Le Corbusier i d'Alvar Aalto» –segons la historiadora Raquel lacuesta– que va ser retirada la nit del 30 de setembre i salvada així del desastre. Finis coronat opus.

Per a més informació consulti l'edició en paper.