• 'Ocnos i el parat esglai' recull l'obra assagística del poeta, inclosos els seus sis textos 'andorrans'

El poeta Salvador Espriu, en un una imatge d'arxiu pores als anys 70 Foto: EL PERIÒDIC

Per una d'aquelles rares casualitats del destí, just avui, el dia que en aquest racó de món nostre celebrem l'acte central de l'Any Espriu –un àpat de campionat, amb Antoni Morell, Àlex Broch i Manel Gibert com a plat principal, i als postres, recital a càrrec de Sílvia Comes i Sílvia Bel: a partir de les 20 hores al vestíbul del Consell General– arriba a les llibreries Ocnos i el parat esglai, un patracol monumental –854 pàgines, exactament tres quilos d'Espriu– en què Ramon Balasch ha recollit un conjunt de pròlegs, articles, notes, comentaris i assaigs dispersos –molts dels quals inèdits, la majoria, avui introbables– que constitueixen el llibre pòstum que Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985), que no es cansava mai de revisar, va tenir temps de concebre però no de publicar.

És clar que han hagut de passar quasi tres decennis, però l'espera ha ha valgut la pena perquè a més el volum té una sucosa torna que ens toca de ben a prop: entre els 169 articles i tres breus assajos que conformen Ocnos –per aquell inquietant personatge de l'Hades, el món dels morts, glups, que es dedica a trenar eternament una corda d'espart: ja són ganes– hi ha les sis peces andorranes que puntuen la seva obra. D'acord, són una vintena escassa de pàgines, una gota en l'oceà, amb atenció especial per a les Set lletanies de mort del mateix Morell –el poeta en va prorrogar la primera edició, publicada per Laie el 1981, i va tornar a ressenyar l'obra fundacional de la novel·la andorrana contemporània al volum Salvador Espriu i Andorra, aparegut l'any després del seu traspàs. Però que salden un vell deute d'Arrodna –¿ho pillen?– amb l'autor del Cementiri de Sinera: per primera vegada tenim a mà i al mateix volum tota l'obra andorrana d'Espriu. Tota.

¿Poca cosa? Vagin vostès a buscar avui l'article que li va dedicar a Manuel Cusachs al catàleg de l'exposició de l'escultor català a la galeria Parc de la capital, el 1980; o la intervenció a les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra del 1975; o el pròleg a la Breu història d'Andorra, el còmic amb guió d'Antonio Parrilla i il·lustracions de Marzal patrocinat el 1983 per Crèdit Andorrà i avui introbable; o el pròleg a Andorra 1947/25 fotografies, de Jean Dieuzaide, publicat el 1977 en edició de bibliòfil... No era fàcil, ¿oi? Doncs aquest és el petit miracle que cal posar al sac de Balasch –l'ànima d'aquella estupenda aventura editorial que va ser Llibres del Mall– que, és clar, ha comptat per a l'ocasió amb la complicitat de Morell, la baula andorrana d'Espriu des que un matí del 1972 es va presentar per sorpresa al pis del poeta a la Casa Fuster, al passeig de Gràcia barceloní, i van estrenar una amistat que s'estendria fins al seu traspàs.

Morell, en fi, és qui ha conservat el llegat andorrà del nostre home ara recollit a Ocnos. I no es poc honor, perquè els sis humils textos andorrans figuren al costat del que l'editor considera, a dreta llei, la «biografia intel·lectual del poeta». ¿Exagera? Mirin només l'índex: Espriu i parla de poesia, és clar, a través de l'obra d'una trentena de poetes coetanis o no, des de Guerau de Liost i Clementina Arderiu fins a Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Martí i Pol, Joan Vinyoli i, és clar, Rosselló-Pórcel, l'amic íntim desaparegut als 25 anys i l'autor, ai –i perdonaran que ens estovem: no tornarà a passar– de dos versos que valen per tota una vida: «Tota la meva vida es lliga a tu/ com en la nit les flames a la fosca».

Andorra, el país somiat

Hi parla també dels narradors i intel·lectuals del moment: Llorenç Vilallonga, Maurici Serrahima, Martí de Riquer, Maria Aurèlia Capmany, Espinàs. Gregorio Marañón, Laín Entralgo, Neruda i, atenció, Josep Pla, amb qui va mantenir –com és sabut– una peculiar, interessantíssima relació d'amor i odi i a qui dedica tres articles impagables: dos comentaris a compte de Les hores i Cartes d'Itàlia, i una nota sobre el memorialista de Palafrugell «redactada al llarg de tretze anys». És, en fi, en aquesta secció, Petit calaix de sastre, on hi ensenya la poteta el nostre Morell, a compte, ja s'ha dit, de Set lletanies de mort, de qui –diu– «construeix les frases d'una manera rodona i senzilla, no s'embolica mai [...] i està amarat d'un pudorós lirisme», i a qui considera un narrador «que pot esdevenir de primer rengle».

En una altra secció, La mirada de l'art, coneixerem la seva visió de Picasso, Dalí, Apel··les Fenosa, Subirachs, Viladecans... i també Dieuziade i Cusachs. Al pròleg per a l'Andorra 1947/25 fotografies del primer hi confessa Espriu els orígens de la seva dèria andorrana –«Quan era un noi, no atesa l'adolescència, fa més de mig segle, ja em sentia fascinat per Andorra, aleshores remotíssima»–reforçada pel coneixement, ja als anys universitaris, de Xavier Sansa i Nequi, i hi evoca la seva única estada al nostre trosset de Pirineu: «Sols he estat a Andorra una vegada, en una ràpida però força completa excursió en auto, després del sensacional edclat turístic i econòmic de la petita gran nació. Vàrem entrar i sortir pel Pas de la Casa, ens arribàrem fins a Sant Julià i després de dinar a la capital vàrem recórrer les altres quatre parròquies».

Llàstima que no entrés al detall: ¿on va dinar? ¿En quina companyia? ¿Quin menú va triar? Sí que s'entreté, en canvi, en un amabilíssim retrat de l'Andorra que veu a través dels ulls del fotògraf : Sant Joan de Caselles, Meritxell, les Bons, la Mosquera, el «magnífic» campanar de Santa Eulàlia d'Encamp –«potser el més perfecte d'aquest àmbit geogràfic»–, Llorts i el seu «colidor» sant Crist, la Cortinada, la Massana, Santa Coloma i, en fi, la capital, amb la Casa de la Vall i la sardana que «una única i normativa rotllana de balladors i balladores, tots vestits a la manera tradicional» balla a la plaça Benlloch. Recordem que parla pels ulls de Dieuzaide.

Del catàleg de l'exposició de Cusachs a la galeria Parc –recordem els estrets vincles anxdorrans de l'escultor, autor del bust del bisbe Guitart, a la rambla Molines de la capital, i de la Santa Bàrbara d'Ordino– ens detindrem només en els retrats, el seu –que tenen aquí al costat– i el de Pla: «Tots dos n'estem molt contents», diu. «Jo en surto infinitament afavorit, i el senyor Pla hi queda clavat». Tenint en compte que el bust és més o menys coetani a la seva aparició a l'A fondo de Soler Serrano, l'apreciació no pot ser més exacta. Com a mínim, pel que respecta al poeta.

Les dues últimes peces andorranes pertanyen a la secció Iniciatives civils, i totes dues constitueixen una exaltació de les (suposades) virtuts de la nostra vella, covarda, tal salvatge terra. Un to elegíac que s'avé poc amb la perspectiva hipercrítica que Espriu adopta respecte al seu propi país a l'Assaig de cànitc en el temple però que s'entén si recordem ara que el poeta, tot i la seva fascinació andorrana, només va fer una escapadeta per aquí dalt, i més aviat turística. Jutgin vostès: «Les Valls d'Andorra, abans pobres, ara ben merescudament riques, són l'objecte de l'admiració de tothom, tant per els seves belleses de tot ordre com per la magnifica i constant lliçó del seu atuogovern». Si veu el que hem siguut capaços de fer amb Casal i Vall, li agafa una síncope.

En canta, és clar, que s'hagi servit «sempre, amb un singular honor, d'aquest noble llenguatge [el català] com a fonament i expressió del seiu esperit i la seva cultura», i que «havent acceptat l'obra gramaticalment endreçadora, gegantina, de Pompeu Fabra, no ha rennciat tanmateix als matisos de la seva parla». I això que encara faltaven tres decennis llargs –l'article és del 1975– perquè Canòlich es convertís, contra tota la normativa, en l'única paraula que en català acaba en h. Ho remata, en fi, amb una autència professió de fe: «Encara que no sóc andorrà, me'n sento. Si aquest meu sentiment que no parteix de cap càlcul ni recolza sobre cap desig de guany pot semblar a algú una gosadia, li'n demano perdó». I fa vots perquè Andorra «sigui per sempre aquest rar prodigi, gairebé un miracle, que ha esta a través dels segles i que és ara, immutable en la seva bellesa, que cal preservar, i envejable en la seva prosperitat». Paraula d'Espriu. I no serem nosaltres els que vindrem aquí a esmenar-li la plana.

Per a més informació consulti l'edició en paper.