• El Consell Assessor demana protegir les places Benlloch i les Arcades; el ministeri calla

A dalt: vista general de la plaça Benlloch de la capital des del Comú: de dreta a esquerra, casa Rebés (1800), casa Molines (1745), cal Cintet (amb els porxos, 1843), i cal Sabater (la més petita); no surten a la imtage ni casa Rossell, la cantonada, amb voladís, ni cal Coletes (l'actual fleca Font). Al mig, cases Isern (La Menorquina) i Plandolit (Bondia). A sota, casa Serola (Axa) i hotel les Arcades Foto:TONY LARA

Si s'afanyen i passen avui per Prat de la Creu, potser tenen sort i encerten a veure a Casal i Vall alguna biga deprimida. Però no se'n facin gaires il·lusions, perquè l'edifici d'estirp racionalista projectat el 1961 per l'arquitecte català Domènec Escorsa té les hores comptades. Literalment. La imatge del que en quedava ahir una vegada les màquines van començar a cruspir-se'n l'esquelet era desoladora, convindran vostès. La qüestió ara és si la demolició de Casal i Vall constitueix un cas aïllat, un lamentable accident, un efecte col·lateral de la comfabulació entre la deixadesa institucional i la diguem-ne voracitat immobiliària, o es podria tornar a repetir en el futur.

I la resposta, com desgraciadament ens vèiem venir, no pot ser optimista. Ara que ja són a Casal i Vall, vagin fins als ascensors de la plaça del Poble pugin a la veïna plaça Benlloch. ¿Es creurà el lector que la casa Rebés, un símbol arquitectònic de la capital i del país –per no dir de l'andorranitat: ¿s'imaginen la plaça Benlloch sense casa Rebés? ¿I Andorra la Vella sense plaça Rebés?– ni tan sols forma part de l'Inventari General del Patrimoni? Un cas de flagrant indefensió que afecta també, atenció, la veïna casa Molines així com els edificis adjacents –cal Coletes, cal Sabater, casa Rossell i cal Cintet.

El pitjor de tot és que aquests cinc edificis formen part del paquet amb 29 béns immobles que el Consell Assessor del Patrimoni (CAP) va proposar el 2010 que fossin inscrits a l'Inventari perquè no disposaven llavors de cap protecció. I entre aquests 29 béns immobles hi havia precisament Casal i Vall. Com que ja sabem com ha acabat, aquest afer, convé tenir les coses clares: tal com admeten des del mateix CAP, com a mínim sobre el paper «és possible» que qualsevol d'aquests 29 béns immobles –entre els quals hi ha dos paisatges culturals, la vall de Sorteny i la vall d'Incles, que al ritme al qual hi han florit els últims anys els xalets ben aviat ja no caldrà ni protegir– segueixi el destí de la històrica editorial. En el cas dels cinc edificis de la plaça Rebés, potser se salvarien per la proximitat de Sant Esteve i els 100 metres de protecció cautel·lar que confereixen els entorns de protecció... encara que no estiguin redactats, com és el cas. Però només potser.

Com ja vam avançar dies enrere en aquest mateix racó de diari, el ministeri ha ignorat les recomanacions del seu mateix CAP –o les rumiat tant que ho sembla– que tan sols ha actuat en un cas: el de Casa Cristo d'Encamp, que va tenir la santa sort que sí, el 2011 va ser inscrita a l'inventari, amb tot el que això implica: segons la Llei del patrimoni cultural, «qualsevol modificació que es pretengui ralitzar en un bé immoble inventariat ha de ser comunicada al ministeri [...] El ministre titular pot denegar l'autorització de les obres». Tenint en compte que Casa Cristo és propietat del comú d'Encamp, era un dels que menys necessitava aquesta racció extra de protecció. I això no s'hi val: la voluntat de debò es demostra quan fa pujada, quan t'has de barallar amb la propietat privada i jugar-te-la. La resta, ho sentim, són posturetes de cara a la galeria.

El CAP, amb tota la seva innocència, pretenia estrenar amb els cinc edificis de la plaça Rebés –casa Molines, cal Cintet, cal Sabater, casa Rossell i cal Coletes– una figura prevista a la llei del Patrimoni però encara verge: el conjunt arquitectònic. Amb la molt saludable intenció que els propietaris no se sentissin maltractats respecte als veïns. Un cas similar al de la plaça Guillemó –les Arcades, ja saben: també aquí el CAP proposava protegir de patac i amb el paraigües del conjunt arquitectònic quatre edificis considerats pels experts d'interès: les cases Serola, Isern i Plandolit, així com l'hotel les Arcades. Tampoc aquí se'n van sortir i tots quatre continuen sense la protecció addicional que dispensa la inscripció a l'inventari. I sotmesos per tant a la sola voluntat de la propietat, que com en el cas de Casal i Vall pot decidir un dia tirar pel dret sense encomanar-se ni a déu ni al diable.

La plaça Guillemó de Margarit

¿Que es tracta de conjunts anodins, sense un autèntic valor arquitecònic? Es tracta en qualsevol cas d'una qüestió de proporcions: com insinuava cert arquitecte a compte de Casal i Vall –un d'aquests arquitectes que quan arriba l'hora la veritat demana de mantenir l'anonimat– és veritat que no estem parlant del pavelló de Mies van der Rohe a Montjuïch, però –continua– «la majoria de les nostres esglesietes romàniques tampoc no aguanten la comparació amb qualsevol temple romànic català i no per això admetrem que les hem de tirar al terra: és el patrimoni que tenim». I en qualsevol cas, no els falten veus a favor: per començar, les del CAP, l'orgue consultiu del ministeri «en les matèries relacionades amb el patrimoni cultural». D'acord que no és una opinió vinculant, però que de 29 béns proposats només un hagi merescut els honors de l'inventari denota que o bé el ministeri no hi confia, en el CAP, o que quan parla no hi sent.

També ho veu així la historiadora Raquel Lacuesta, que en la monumental Història d'Andorra dirigida per Ernest Belenguer –i patrocinada, atenció, pel mateix ministeri de Cultura– dedica sengles i generosos epígrafs a les dues places: la Benlloch la posa com a paradigma del que en diu la «domesticació de la construcció» que s'inspira en l'arquitectura senyorial barcelonina del segle XIX, amb referència explícita als Porxos d'en Xifré. I assenyala els esgrafiats de les façanes, els ulls de bou als caps de casa i els balcons amb baranes de ferro forjat –presents a la cases Rebés i Molines, així com a cal Cintet– com a elements de procedència catalana. També s'entreté a la plaça Guillemó, «la primera temptativa seriosa d'aplicar els conceptes de la urbanística moderna a Andorra en el segle XX». L'autor d'aquesta revolució urbanística és l'arquitecte català Joan Margarit, el pare del poeta, que —continua Lacuesta– «va planificar en planta i alçat uns terrenys marginals propietat de Rebés on se celebraven els firals de bestiar per tal de vertebrar la trama viària i regular l‘alçada d'edificació, i es va concebre un espai porticat amb pilars i arcs de granit».

Al voltant d'aquest nou espai urbà –i a sobre de les voltes de maó pla, en forma de mocador i sense un bri de ferro: un sistema mai abans assajat al nostre racó de món– es van anar erigint els edificis que li confereixen a la plaça el seu característic regust i que el CAP pretén protegir mentre el ministeri calla. I així, callant, callant, és com hem arribat a Casal i Vall.

Per a més informació consulti l'edició en paper.