Foto: ÀLEX LARA

El pitjor de la desastrosa gestió de l'afer Casal i Vall no són ni la desídia ni la inacció ni la desoladora falta de reflexos del ministeri de Cultura. Tampoc ho és la decisió discutible però legítima –o al revés: legítima però discutible– de la diguem-ne (multi)propietat de negar-li qualsevol valor a l'edifici, tirar pel dret i arrasar l'únic exemple d'escola racionalista i ús industrial que teníem en el nostre racó de món. Era el seu dret. El pitjor de tot són el silenci i la indiferència amb què la, ejem, societat civil ha digerit el cas. Una societat civil que –s'ha demostrat– en aquesta meva covarda, vella, tan salvatge terra només és capaç de mobilitzar-se per causes com més llunyanes millor, començant per la consulta sobiranista dels nostres pobrets veïns de baix, que no són lliures.

És veritat que a aquestes altures ningú no s'hauria d‘escandalitzar: és exactament el mateix mur de silenci –o gairebé– que es va alçar quan la casa Palau de Sant Julià –o el xalet Albós: ni el nom no estava clar– va desaparèixer una nit de fa 13 anys i mai més no se n'ha sabut res: l'únic eco que en queda és a Metamorfosis andorranes, el monumental blog d'arqueologia fotogràfica que manté Jordi Casamajor. També es van apagar de seguida, si mai n'hi va haver cap, les veus que protestaven per l'enderroc de l'hotel Pla d'Escaldes. Amb la broma pesada aquesta del Comú de plantificar-hi una fotografia a la lona que oculta l'escandalós forat que va deixar el primer edifici projectat i aixecat pel primer arquitecte andorrà. Quasi res. Tampoc no figurava a l'inventari de Patrimoni. I segur que surt l'arquitecte de torn dient que no, que d'interès arquitectònic, cap. Com si als nostres carrers només hi hagués joies modernistes i no la col·lecció de blocs sense personalitat amb què ens veiem obligats a conviure.

Ja que en parlem, en la banda dels silencis culpables –per omissió, però culpables– un dels més clamorosos ha sigut el del Col·legi d'Arquitectes: només va reaccionar a misses dites i quan ja no hi havia res a perdre, amb l'esquela i el crespó aquells tan divertits, que a sobre només van publicar a la competència, però aquesta és una altra història. Una gràcia digna de revista de col·legi major, impròpia d'una institució a qui se li suposa algun interès per la preservació del patrimoni arquitectònic nacional. Se li suposa, es clar. I si com a gremi van callar fins al final, què hem de dir dels arquitectes a títol individual: tots els consultats per EL PERIÒDIC van demanar de conservar l'anonimat, no fos cas, o directament es van treure el mort de sobre.

Davant d'indiferència tan general, s'entén que fins i tot Icomos es fes l'orni i no denunciés públicament el desastre fins que no va ser expressament interpel·lada –pel PERIÒDIC, tot sigui dit– i quan tot el peix estava venut. Potser sí, que van intercedir davant del ministre; però sense que se'ls sentís gaire. Tot plegat, excuses de mal pagador, com les del mateix ministeri, que per si un cas se la va agafar amb paper de fumar –vostès perdonaran, ¿oi?– i va decidir que per actuar havia d'estar segur «al 200%» que Casal i Vall mereixia protecció especial. I naturalment, amb tres avisos del CAP no en feia prou. Als tècnics de Patrimoni només se'ls va veure el pèl a l'hora d'anar a buscar les bíblies de Montserrat. Les restes del naufragi. Ni abans ni després han dit ni piu. Uns valents. En fi, que com el lector comprendrà, si mai més torna a passar un cas similar, hem après la lliçó i ens farem l'andorrà, que hem tingut mestres excel·lents. I si d'una cosa poden estar segurs, és que tornarà a passar. Ens hi juguem un peix. El meu país i jo som així, senyora. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.