• Amics dels Orgues consagra ?Entre lo sagrado y lo mundano', primer títol de la sèrie Orgues del Principat, al gran teclista europeu del segle XVI
• Interpretat per Ignasi Ribas, es va enregistrar el 2011 a Sant Iscle

El disc es ven a La Puça i la Transbord. A la galeria, Ribas, que a més d'interpret és compositor i el director artístic del Festival d'orgue, amb l'instrument de Sant Esteve. Foto: EL PERIÒDIC / ALEX LARA

Si publicar un disc de música diguem-ne moderna –el que els francesos en diuen varietés, vaja– és ja una gesta heroica en aquest trosset nostre de Pirineu, ¿com n'hauríem de dir si la criatura en qüestió és no ja de música clàssica, èpica pura, sinó directament antiga, una aventura exòtica, per no dir marciana, en el nostre panorama musical? Doncs aquest és el petit miracle que ha tirat endavant la Fundació Amics dels Orgues amb Entre lo sagrado y lo mundano, el disc que obre la sèrie Orgues del Principat d'Andorra, concebut, gestat i parit per Ignasi Ribas –intèrpret, compositor i ànima del Festival internacional d'orgue, a banda d'organista titular de Sant Esteve i guanyador el 2011 del Cristóbal Halffter– i que constitueix un obert homenatge, millor dit, una reivindicació de la figura i sobretot de l'obra de l'organista i clavicembalista castellà Antonio de Cabezón (Castrillo de Matajudíos, Burgos, 1510-Madrid, 1566).

Potser el nom no li digui gran cosa a lector profà, i vet aquí un més dels motius per publicar aquest disc, diu Ribas. Perquè estem davant del gran teclista del segle XVI no ja espanyol, sinó també europeu, encara avui una figura a l'ombra de les grans patums de la història de la música. Un semioblit injust, insisteix Ribas, que el 5e centenari del seu naixement, tres cursos enrere, va començar a pal·liar, i una figura que Entre lo sagrado y lo mundano pretén contribuir humilment a resituar al lloc preeminent que ja va ocupar entre els seus contemporanis. De fet, ens trobem davant d'una mena de nen prodigi que, contra tot pronòstic –Cabezón va quedar cec de petit– ingressa als 16 anys com a músic de cambra a la cort de l'emperadriu Isabel de Portugal, l'esposa de Carles V, i continuarà al servei de Ses Catòliques Majestats fins al seu traspàs.

El gros de la seva carrera el va fer al servei de Felip II, a qui va acompanyar en el tour pels seus dominis europeus del 1548-1551 –Itàlia, Alemanya, Luxemburg i Flandes– i en la celebèrrima jornada anglesa, quan el 1594 embarca cap a Anglaterra per contreure matrimoni amb la reina Maria I, i que el tenia en tan alta estima que va encarregar un retrat seu a Sánchez Coello, el gran retratista del Renaixement espanyol, que tenia en un lloc de privilegi. Una peripècia envejablement cosmpolita, en fi, que s'afegeix a la formació que havia rebut a Burgos –aleshores plaça organística de primeríssim ordre, al costat del seu oncle, Esteban Martínez de Cabezón– i Palència –a les ordres de García de Baeza– i que cristalitzarà en un estil «sintètic», que funciona la tradició ibèrtica amb les influències europees que coneixerà de primeríssima mà com a part del sèquit de Felip II.

El resultat d'aquestes circumstàncies personals i vitals absolutament privilegiades són els dos reculls amb l'obra del mestre Cabezón que han arribat fins a nosaltres i en els quals Ribas ha begut directament: el Libro de cifra nueva para tecla, arpa y vihuela (1557) i el Compendio de música recopilat un any després pel seu fill, Hernando (1578). Amb un important matís, atenció: «Que com adverteix Hernando al pròleg del Compendio, les peces aquí reunides són només les engrunes que queien de la seva taula. ¡Com devien ser els plats principals!»

Glosses, diferències i ‘tientos'

¿N'hi ha per a tant? Comprovem-ho anant al tall, aquest Entre lo sagrado y lo mundano que –convé recordar-ho– el mateix Ribas va interpretar quasi íntegrament al festival d'orgue del 2010 i que repassa al llarg de tretze peces les dues facetes que coflueixen en el seu repertori: la del músic sacre, és clar, requerit per acompanyar els oficis, però també el profà, perquè com a músic de la cort que era s'esperava d'ell que amenitzés les vetllades reials. Això, pel que fa a la temàtica; quant als gèneres, Cabezón practica els tres en boga a l'Espanya del segle XVI: les glosses, és a dir, «un estudi recreatiu i lúdic amb les grans obes com a guia harmònica»; les diferències, o «divertiments en forma de variacions, habitals entre els teclistes epsanyols del XVI»; i el tiento, la composició pura i dura, el tour de force on el músic dóna la mesura del seu talent com a autor: «Cabezón al 100%», diu Ribas. En va escriure una dotzena, de tientos, tant de sacres com de profans, i el disc n'inclou dos: Tiento de primer tono sobre la Salve i Tiento de sexto tono con segunda parte. Tant per a les glosses com per a les diferències s'inspira igualment en peces religioses (Himno XIX sobre el Pange lingua, Osanna de la misa de L'homme armé, Stabat Mater dolorosa i Himno XXI sobre Ave maris stella) com en danses populars, des de la pavana fins a la gallarda, passant pel Canto llano del Caballero, cançó de moda a l'Europa del XVI.

Cabezón, en fi, va ser un dels músics més influents del Renaixement, amb un repertori «que no era fàcil d'aboradr», diu Ribas, «especialment les obres polifòniques a quatre, cinc o sis veus, d'una densitat que prefigura el contrapunt bachià i que serveix de fonament a tots els grans compositors ibèrics posteriors». És a dir, des d'Aguilera de Heredia fins a Correa de Arauxo i Cabanilles». Entre lo sagrado y lo mundano es va enregistrar amb l'orgue de Sant Iscle. Cosa natural, perquè es tracta d'un instrument d'estil ibèric –registres partits i llengüeteria de la façana– projectat per l'orguener Joaquín Lois –amb taller a Tordesillas i per tant, quasi veí de Cabezón– i estrenat el 2007. la segona entrega de la sèrie es consagrarà al Romanticisme i tindrà com a protagonista l'orgue. Es tracta, diu Ribas amb tota la raó, «de treure el suc als magnífics instruments que tenim, perquè un orgue només té sentit si sona». I constitueix el setè disc de la seva ja abundant discografia: l'anterior, Cinc segles de música ibèrica, es remunta al 2003. Ara només falta escoltar-lo: el trobaran a La Puça i al Transbord.

Per a més informació consulti l'edició en paper.