• El gaiter va omplir anit l'Auditori en el penúltim concert del cartell

El gaiter Carlos Núñez, en la prèvia del concert d'anit a Ordino. Foto: ÀLEX LARA

Dies enrere es demanava Carlos Núñez (Vigo, 1971) en aquest mateix racó de diari per què Catalunya li havia donat l'esquena a la gaita. Una pregunta/constatació –diu el gaiter gallec, que ahir presentava el Discover a l'Auditori Nacional, que el mateix Jordi Pujol no en va voler sentir a parlar, en certa ocasió en què van coincidir, de les arrels celtes de la música catalana– que no va agradar a alguns. Els mateixos alguns que segur que es regalen avui les oïdes amb la nova sortida de Núñez, que en la prèvia del concert va cridar ahir a desterrar aquesta idea recurrent i que –afirma– torna a dominar els ambients musicals, que «Espanya és igual a flamenc». Venia a compte de la teoria –Núñez és home donat a teories tan recargolades com incontestables: la guerra de la guitara que han lliurat històricament els pobles del nord i del sud peninsular, sense anar més lluny– que l'Europa meridional ha d'explotar musicalment el do innat per la barreja, la mescla, la fusió, un talent inexistent –sosté– en l'ADNdels músics de l'Europa septentrional i que constitueix no només el nostre fet diferencia sinó el camí per on transitarà la música del futur.

Ja es veurà. Però el que està clar és que Núñez predica amb l'exemple: des del primeríssim disc s'ha dedicat a fusionar les sonoritats celtes amb ritmes i gèneres aparentment als antípodes, des de la música simfònica fins a la caribenya, la brasilera i també el flamenc. Ahir va repassar a l'Auditori una de les trajectòria més exòtiques del panorama musical espanyol –Discover no deixa de ser una «antologia», admet, dels seus 17 anys de carrera discogràfica, concebut per seduir el públic nord-americà– amb Tara Brenn, la jove sensació del fiddle irlandès, enrolada en la pròxima gira ianqui dels Chieftains; d'Allen Grafe, gaiter escocès establert a Austràlia, «la meca actual de la gaita», afirma; i del seu germà, el percussionista Xurxo Núñez.

amb la vista posada al japó / La banda acaba d'aterrar del Japó, i és al país asiàtic cap on enfoca Núñez les seves pròximes passes musicals: al gaiter, que ja ha treballat amb mestres de la talla de Ryuchi Sakamoto –si, sí, el compositor de la banda sonora d'El último emperador– se li ha posat entre cella i cella la dèria d'hibridar els instruments tradicionals amb la tecnologia punta: és el «toc japonès», diu: «Els fascina tot el que sigui nou, que soni futurista, i per a ells això és sinònim de tecnologia; això sí, de forma subtil, que no es noti massa». Decidit a conquerir un públic que ja té quasi, quasi a la butxaca, s'ha posat en mans de tècnics nipons per explorar les possibilitats electròniques de la música celta.

A veure què en surt, de tot això. Sigui el que sigui, segur que ho acabarem sentint a Ordino, on ahir va retre visita per quarta vegada en els últims quinze anys –abans ho havia fet amb Almas de Fisterra, Cinema do mar i Alborada do Brasil– i on, va assegurar en el reglamentari intercanvi de floretes, se sent «com a casa» per la «lleialtat» que li ha demostrat el públic ordinentc al llarg dels anys i perquè aquí és on, coses de la vida, es van concebre algunes de les seves idees més aclamades, com ara la –fins que van arribar Núñez, l'ONCA i, és clar, Gerard Claret– exòtica combinació de gaita i orquestra simfònica. No cal dir que el gallec va penjar ahir a l'Auditori el segon Sold out del Yepes 2013, amb el lleial patrocini de la Fundació Crèdit Andorrà. Demà, la clausura a Sant Corneli amb Barrockers (12 hores), aquesta aventura tan marciana com el mateix Núñez en què s'han embarcat els Solistes de la Jonca amb Oriol Vilella, Lluís Cartes i Santiago Pereira, i un repertori que combina clàssics populars (Baxch, Corelli, Haendl) amb clàssics del pop, que no és exactament el mateix encara que soni similar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.