• Bartomeu Rebés va enregistrar la lectura de l'última pena de mort en una filmació de dos minuts H L'Arxiu Nacional en conserva una còpia H Avui se'n compleixen 70 anys

Rebés és l'home de la dreta de tot del balcó, amb la càmera en braços; Areny, d'esquenes al centre de l'escena. A la galeria, la seqüència de la lectura de la sentència filmada per Bartomeu Rebés des del balcó de casa seva, a la plaça Benlloch de la capital: el reu Pere Areny, escolta el veredicte amb el cap cot, és conduït en comitiva cap al patíbul -el cementiri de Santa Coloma- i finalment la multitud es dispersa. Foto: FUNDACIÓ VALENTÍ CLAVEROL (TOTS ELS DRETS RESERVATS) / BARTOMEU REBÉS / FONS ANDORRA 7 TV / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA.

D'acord: 70 anys no és una xifra tan rodona com 25, 50 o encara menys, 100. Però no sempre tindrem la santa sort que vam tenir amb la carretera, i que caram, la prudència més elemental ens diu que el 18 d'octubre del 2033 alguns de nosaltres ja no serem aquí per recordar-ho. Així que aprofitem l'oportunitat que ens brinda el calendari i evoquem avui la lectura i execució de l'última sentència capital que es va dictar al nostre racó de món. I de fer-ho no només amb la celebèrrima i impactant instantània que en va fer Claverol, sinó dels fotogrames dels dramàtics dos minuts filmats per Bartomeu Rebés des del balcó de casa seva, a la plaça Benlloch de la cappital. De fet, si miren la fotografia de Claverol i s'hi fixen bé, hi trobaran Rebés en acció: és l'home de la dreta de tot del balcó, amb la càmera a les mans enfocant l'escena.

Som el 18 d'octubre del 1943: una petita multitud s'ha concentrat a la plaça, just on avui s'aixeca un frondós... ¿lledoner?, per escoltar l'honorable senyor Batlle. És dilluns, però l'ambient és de gran solemnitat, començant pels consellers generals, amb gambeto i tricorni. Un esdeveniment insòlit: no es guarda memòria de l'anterior pena capital dictada al país –Manel Bacó d'Engordany, en una escena molt similar a la captada per Claverol i reproduïda per L'Illustration, va ser condemnat el 1896 a treballs forçats per haver pelat la mare– i de fet, Pere Areny Baró serà l'últim reu executat a casa nostra. No discutirem aquí ni la duresa ni l'oportunitat del veredicte, però el Tribunal de Corts ho va tenir claríssim i la sentència –que es pot consultar a l'Arxiu Nacional– va declarar el Gastó de Canillo, com també es coneixia el fratricida, «autor del delicte d'assessinat del seu germà, Anton Areny Baró, am les agravants d'alevosia, premeditació, nocturnitat, us de medis desproporcionats i altres no especificcats, condemnan-lo a sofrir la pena capital».

Una pena capital que a dreta llei –és a dir, segons el Manual Digest– hauria d'haver executat «segons costum» –per un botxí vingut expressament per a l'ocasió, vaja– però els mateixos batlles especifiquen que, «en raó de les circumstàncies» –el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial– el reu sigui «passat per les armes». Afusellat, en fi, pels sis membres del servei d'ordre de l'època, que formen disciplinadament a la plaça, en la filmació de Rebés, l'escopeta a les mans i formant el cercle fatídic on transcorre l'acció.Ells i el sometent, en segons pla, també amb les armes llestes, li donen a tot l'afer un aire de tràgica imminència. La sentència l'havia dictat el Tribunal de Corts el 15 d'octubre, i es va executar el mateix 18, immediatament després de la lectura, al cementiri de la capital, on el reu és conduït en comitiva. Una crònica de l'agència Cifra publicada a La Vanguardia el 9 de novembre del 1943 en dóna els detalls: «En el exterior del cementerio, el reo fue atado a un mástil empotrado en el suelo y fusilado por miembros de la Policía. Para evitarle sufirmientos en sus últimos instantes, le fueron vendados los ojos y el jefe del pelotón dio la señal de fuego con signos». El que no recull la crònica és la ¿llegenda? que un dels policies no es va veure amb prou estómac per disparar i va renunciar al lloc.

El text de la sentèncias'estén afortunadament en els, diguem-ne, antecedents de fet i reconstrueix el crim amb detall: el cas és que considera provat que la nit del 31 de juliol del 1943, Pere Areny, natural i veí de la Costa de Canillo, diu, «dormí com feia habitualment en el mateix llit que dormia el seu germà consanguineo, Anton Areny Baró». Cap a les 3 de la matinada, «i després d'assegurar-se que'l seu germà dormia profondament, prengué juna escopeta calibre 12 que carregada mb balins guardava a l'habitació, i disparà sobre el seu germà». El tret va li va produir a Anton «una ferida en la regió dreta que interessava la massa encefàlica, mortal de necessitat». La sentència estableix també que el fratricida havia actuat amb premeditació i que el mòbil de tot plegat era l'herència del germà. Un clàssic. Ho diuen així, els batlles: «Puix pel fet de que aquets darrer [Anton] tenia projectat contreure matrimoni, el processat en deduí que li escapava d'una manera definitiva la possibilitat d'adquirir un dia l'herència».

Fratricida reincident

A més de la premeditació, considera provats un grapat més d'agreujants: que havia «aprofitat el moment en que aquest [Anton] dormia trovant-se en l'impossibilitat de defensa», que va actuar de nit i utilitzant «un mitjà, arma de foc, que impossibilitava tota reacció de la víctima», amb un mòbil «baix» i sense que hi hagués provocació ni enemistat prèvia. En resum: indefensió, nocturnitat, traïdoria i força desproporcionada: tot el repertori. Val que el tribunal reconeix que el Gastó havia manifetsta durant la instrucció del sumari «una mentalitat bastant simple», i que una germana patia de «debilitat mental», però no ho considera atenuant suficient per declarar-lo irrresponsable i estableix la «plena responsabilitat penal» del reu. La seva sort està dictada, malgrat «l'ànim del Tribunal habitualment inclinat a l'indulgència»: pena capital.

El que no diu la sentència, però que sí recull en canvi el breu de La Vanguardia, és que Pere Areny també va confessar durant la instrucció haver pelat una altra germana seva deu anys enrere, «delito este que había quedado en la más completa impunidad». Un altre clàssic, aquest del reincident confiat en la seva sort que hi torna amb manifesta temeritat i, és clar, l'acaben enxampant.

Però tornem a la filmació de Bartomeu Rebés: els dos minuts escassos que es conserven a l'Arxiu Nacional formen part d'un Tele-Fira del 1988, que va ingressar-hi el 2004 com a part del fons audiovisual de la productora de l'espai, Andorra 7 TV. La pel·lícula no té so i la còpia és de pèssima qualitat, però s'intueix l'habilitat de Rebés per a l'enquadrament, que li confereix a l'escena un marcat dramatisme: a diferència de la fotografia de Claverol, feta de cara a les autoritat i per tant amb el Gastó d'esquenes, arrenca amb Pere Areny tot sol, al centre de la plaça, cap cot i emmanilllat amb els braços al davant; el plànol es va obrint i apareix el personal que ha format un cercle al voltant del reu, el cap de policia que escolta les ordres de les autoritats, i com s'enduen el Gastó, cal suposar que cap al patíbul. Un moment especialment tètric perquè just llavors es creua pel fons de la pantalla un inoportú quisso famèlic. En cap moment Pere Sreny aixeca el cap de lterra. Quan la comitiva ha desaparegut Príncep Benlloc enllà, la multitud, que fins alehsores ha conservat el cercle inicial, es desfà i comença a dispersar-se, i apareixen unes dones en processó, enarborant un pendó, que semblen venir de Casa de la Vall.

En fi: a banda d'aquest Tele-Fira plistocènic, l'extraordinària filmació de Bartomeu Rebés només s'ha vist a Pena capital, el documental que Jorge Cebrián va dirigir el 2008 sobre el cas Areny. Com en tantes altres ocasions, però –i pensem en Borís, el nostre monarca preferit, per no anar més enllà– el mèrit del pioner cal posar-lo al sac d'Antoni Morell, que va ser qui el 1981 va exhumar l'última sentència de mort i la va convertir en material de ficció a Set lletanies de mort, el títol fundacional de la novel·la andorrana contemporània. Que consti. Així que avui, quan passem per la plaça Benlloch, tinguem un pensament de pietat per tots els protagonistes d'aquella infausta jornada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.