• Celebra amb una jornada de portes obertes el 10è aniversari; des del 2003 hi han desfilat 94.000 visitants

Alguna cosa no acaba de rutllar en la política museística de les nostres altes, dignes i honorables autoritats, que semblen haver oblidat que el sector privat també hi té alguna cosa a dir, en aquest vedat: dilluns esmorzàvem amb les amargues paraules de Toni Zorzano, que ha tancat el Museu Iconogràfic sense que ni el comú ni el ministeri s'hagin dignat a interessar-se per l'equipament. No és que hi estiguessin obligats, és clar, però tractant-se d'un dels tres museus, tres, mantinguts en aquest trosset de món nostre per l'heroica iniciativa privada, sembla que s'imposava una trucadeta, un copet a l'esquena, un mocador per eixugar les llàgrimes. Doncs no.

Algú dirà: «¡Coses del Zorzano!» Potser sí; però ja és casualitat que ahir mateix fos Déborah Ribas, la presidenta de la Fundació Julià Reig, qui reclamés implícitament la implicació de les institucions en la promoció i difusió del Museu del Tabac. Ho va dir amb la boca petita, sense posar-hi noms, però se li entenia tot: «Portar un visitant al museu suposa un esforç enorme, i no tenim cap ajuda: estem sols». ¿Què demana, Ribas? «Anar sols pel món és molt complicat; tot resultaria més fàcil si ens moguéssim sota la marca Andorra».

Baixant a les coses concretes, la directora de la Fundació, Maria Martí, va ser una mica més directa, per si hi havien dubtes: demanava ella, per exemple, que des del ministeri es faciliti als agents privats estadístiques del turisme cultural que visita el país «per afinar més la programació»; que l'administració compti amb els museus privats a l'hora de promocionar el país com a destí turístic; que cregui en el turisme cultural i li doni la presència que mereix en les campanyes institucionals, i sobretot, que ajudi a vendre el producte.

Martí va ser en aquest punt claríssima: «El turista difícilment vindrà al Museu del Tabac si no sap que existim». Una clandestinitat que, d'altra banda, afecta no només l'equipament lauredià sinó la majoria, per no dir tots els altres museus del país, siguin públics o privats. Com que no es va mossegar la llengua, també va proposar idees: per exemple, crear una ruta que sota el lema del patrimoni industrial unieixi la Farga Rossell, Feda i el Museu del Tabac. I Radio Andorra, hi podríem afegir nosaltres, si és que mai arriba a bon port el projecte capitanejat per Sylvain Athiel.

En aquest cas no es podrà dir «coses de Martí». El Museu del Tabac celebra precisament avui el 10è aniversari amb una jornada de portes obertes i una trajectòria irreprotxable que avala les seves paraules: en les 27 exposicions temporals que ha programat des que va obrir la paradeta, el 16 d'octubre del 2003, hi han desfilat 93.498 visitants. I l'objectiu és superar ben aviat la fita dels 100.000. Al llarg d'aquests deu anys ha combinat els artistes amb ganxo universal –Dalí, Picasso, Goya, Rembrandt, Sorolla, Calder, Diego Rivera i els impressionistes– amb produccions destinades al públic nacional, com ara Pirineus 1900, consagrada al llegat andorrà del fotògraf Amadeu Bordalba; Lluitant per la vida, sobre les xarxes de passadors i els andorrans que van anar a espetegar als camps de concentració nazis, o Aiguats 1982, en el 30è aniversari de les catastròfiques inundacions.

Amb aquests antecedents, no és estrany que el Museu del Tabac hagi experimentat –a diferències dels equipaments del ministeri– una trajectòria clarament a l'alça, passant dels 5.500 visitants del 2005 als 12.800 del 2011, amb un lleuger retrocés el curs passat (10.200) i un retorn als números verds aquest 2013, gràcies en bona part a l'excel·lent acollida d'Hiperrealisme avui, en cartell fins al 30 de novembre i que ja és la tercera mostra més visitada del museu, només per darrere de Sorolla i Rivera.

Per a més informació consulti l'edició en paper.