L'autor, ahir al Consell General Foto: ÀLEX LARA

HISTORIADOR, VA PRESENTAR AHIR "HISTÒRIA TERRITORIAL DE LA VALL D'ANDORRA".

L'historiador Jacinto Bonales (Tremp, 1969) es va endur l'última edició del Principat d'Andorra d'investigació històrica amb Història territorial de la vall d'Andorra. Un exhaustiu, espès patracol que es fixa en la mutua influència entre home i territori i com aquesta interrelació ha anat configurant les actuals divisions administratives. Una perspectiva absolutament inèdita que només havia assajat el mateix Bonales a Andorra la Vella sense límits (2011). Ahir va presentar Història territorial al Consell General.

–Sembla que el territori andorrà hagi sigut sempre el que és avui. Però no: ¿a quan es remunta, el perfil actual?

–Es comença a configurar entre els segles XI i XIII, estimulat pel conflicte amb els senyors feudals, i als segles XIV i XV es consolida tal i com el coneixem. Amb un detall: els andorrans conservaran certs drets d'aprofitament fora del territori.

–¿En queda algun?

–El tractat del 1863 que delimita la frontera entre Andorra i Espanya reconeixia per exemple el de pasturar, agafar llenya i aprofitar les aigües a a la muntanya de Setúria, per la banda de Tor i d'Os de Civís. Però han prescrit per desús.

–El tractat del 1863 i l'acord amb França del 2012, ¿són els dos convenis que delimiten oficialment el territori?

–El de 1863 baixa al detall i marca la frontera amb fites plantades sobre el terreny, algunes de les quals encara es conserven. L'acord amb França, en canvi, es refereix només a la zona del Pas de la Casa. S'entén que la resta de frontera l'estableix l'aigua vessant.

–¿Podem pensar que a l'època romana existia una proto-Andorra diferent de les valls veïnes? ¿O és molt dir?

–Podem. Però era molt, molt proto-Andorra. Roma va colonitzar am tots els ets i uts el que avui és l'Alt Urgell i la Cerdanya, dividint el territori en centúries; Andorra, en canvi, era un vicus, un territori plenament romà, sí, però que organitzava de forma diferent l'explotació des recursos.

–Això, ¿assa en alguna altra vall?

–Suposem que al Pallars es produiria una romanització similar, com a les valls altes de l'Aragó i Navarra.

–Andorra, ¿estava geogràficament predestinada a convertir-se en el que és avui?

–No ho crec. El que passa és que des del mateix inici de la feudalització l'oligarquia local juga a dues bandes, buscant ara el suport d'un senyor –els Caboet– i ara el de l'altre –el bisbe d'Urgell. Aixó sí: la destrucció del castell de Bragafolls i la del castell de la Margineda són dues autèntiques fites contra el feudalisme... jugant amb les cartes i les regles del feudalisme.

–La delimitació territorial, ¿és una qüestió tancada?

–En la mesura que sorgeixin nous interessos per l'explotació dels recursos, apareixeran nous conflictes o es reproduiran els antics. ¿Com? Podria passar que una part apel·lés a antics drets o qüestionés fronteres no del tot consolidades. Pensa que en una època el terme d'Arcavell es menjava –segons ells– la meitat de Sant Julià de Lòria.

–¿Hi ha alguna zona potencialment conflictiva?

–Dintre d'Andorra, sí: els tres límits discutits al llarg del mil·lenni: entre la capital i Sant Julià; entre la Massana i Ordino, i entre Encamp i Canillo. Però si recorrem a la documentació medieval és possible saber exactament per on passava la línia de terme.

–És a dir, qui té raó...

–Sí. Però s'ha de tenir en en compte que més enllà dels límits hi ha altres drets –com els emprius– que poden desdibuixar o discutir aquesta línia.

–Provem-ho, però: ¿entre Andorra la Vella i Sant Julià?

–Segons la documentació, el límit passa per la creu de Santa Teresa, com sosté la capital, i no per la Margineda, com reclama Sant Julià. I així ho han reconegut els lauredians en diversos moments de la història. Ara bé, Sant Julià ha explotat durant tant de temps aquesta zona que es pot considerar com un espai mitger.

–¿I entre Ordino i la Massana?

–Un altre terme mitger: la zona de la Gonarda. Segons els papers, aquella franja era d'administració conjunta entre el comú de la Massana i el quart d'Ordino. Però a finals del segle XX no s'hi valen, això dels termes mitgers.

–Amb Concòrdia, el batlle hi va dir l'última paraula.

–Totes les trenques estan sentenciades. Unes, recentment; d'altres, des de fa segles. I moltes, en repetides ocasions. Però la conflicitivitat ressorgeix quan apareixen nous recursos per explotar.

–¿Hi ha hagut moments especialment sagnants, en aquest procés de consolidació del territori andorrà?

–Molts. Per exemple al segle XIV, quan els andorrans topen amb els senyors feudals de la Cerdanya a Cantabrà, per un dret d'empriu que tenia Andorra la Vella sobre el terme de Lles: una sèrie de ràtzies i reperesàlies que van acabar amb quatre morts per part catalana.

–Els andorrans van guanyar, doncs.

–A mitges, perquè el litigi es va resoldre en un judici que va condemnar la part andorrana a pagar al senyor de Lles el valor en or dels quatre desgraciats que havien pelat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.