• Sebastià Bennasar inclou Salvadó i Villaró a ?Pot semblar un accident' H El crític mallorquí hi proposa un Qui és qui del gènere políciac en la ficicó catalana al primer decenni del segle XX

Villaró i Salvadó a la Riberaygua, en la presentació d'Una vida en joc, l'última novel·la negra del segon Foto:TONY LARA

Segur que se'n recorden de Sebastià Bennasar. Sí, home, el periodista, crític i també novel·lista mallorquí especialitzat en sang, fetge i altres vísceres que ara fa un parell de temporades va traçar a 501 crims que has de conìexer abans de morir el mapa negre dels territoris de parla catalana. En vam parlar puntualment en aquest mateix racó de diari perquè Bennàsar va tenir l'amabilitat d'incloure mitja dotzena de casos amb ADN andorrà entre el Qui és qui de la criminalitat nostrada. Si avui tornem a coincidir amb ell és perquè la nova criatura de Bennàsar, Pot semblar un accident (Meteora), constitueix una primera aproximació no direm que acadèmica, però sí sistemàtica al cànon de la novel·la negra a la catalana del primer decenni del segle XX. I no pr casualitat, sinó des de la premissa que la ficció policíaca entra en un profund declivi a mitjans dels anys 90, amb la desaparició de Jaume Fuster i de les col·leccions La negra i Cua de Palla, per recuperar amb inusitada energia a partir del 2005, amb l'emergència de nous autors i sobretot, de nous temes, des de l'urbanisme salvatge i la corrupció política associada, diu l'autor, fins a la immigració, els neorurals i la dicotomia –la paraula és seva– entre camp i ciutat.

Un cànon que inclou una trentena llarga d'escriptors –començant per les dues patums oficials del gènere, Andreu Martín i Ferran Torrent, i acabant per la perifèria més, ejem, remota del, ejem, domini lingüístic– i en què Albert Salvadó i Albert Vilaró hi figuren per dret propi: el primer, a compte d'Andreu Boix el vidu i el seu debut a la ficció, Blau de Prússia –perquè el llibre posa el punt final al 2010, quan a L'escala del dolor encara li faltaven un parell de temporades per néixer, quina llàstima; Salvadó, gràcies a Àlex Vidal col·lega del Vidu i a dreta llei el primer policia del nostre literari servei d'ordre a erigir-se en heroi de ficció. va ser el 2000 a El rapte, la mort i el Marsellès, i com Villaró anys després, també va tocar tou: es va endur el premi Sèrie Negra de Planeta. La llàstima és que les peripècies de l'Àlex no hagin tingut continuïtat; i la (petita) injustícia literària, que quan es parla de novel·la negra a l'andorrana, el primer, per no dir l'únic que ve al cap sigui el cagadubtes del Boix i els seu titubeigs eroticofestius amb l'Alicia, ai, l'Alicia.

A Bennàsar, no. Que per alguna raó l'home s'ha cruspit el centenar i mig de títols que ensenyen la poteta per aquest patracolet de 350 pàgines i els cita amb profusió i detall. Al Salvadó d'El rapte, la mort i el Marsellès li reconeix un doble mèrit: d'entrada, el del pioner. Abans que ell, la policia andorrana era a efectes literaris l'espai profund per on ara mateix deu navegar la sonda Voyager. Ell la va posar en òrbita literària, i ho va fer a més amb un cas de tràfic de nens embolicada amb el narcotràfic i el desembarcament de les diverses màfies italianes al litoral espanyol. Temes tots ells que avui ens sonen coneguts, però és que Salvadó en parlava ja al 2000. Com diu oportunament diu Bennàsar, «molt abans que el tema adoptés una visibilitat social de primer ordre gràcies a Roberto Saviano, l'autor de Gomorra, que va sitiuar Barcelona com un dels refugis habituals de la Camorra».

Territori Villaró

El mateix ull clínic li detecta a Una vida en joc, la segona i última incursió negra de Salvadó... si admetem que L'informe Phaeton i Obre els ulls i desperta no són novel·la negra sinó anticipació i/o històrica. Però aquesta és una altra discussió. I bizantina, a més. El cas és que Bennàsar s fixa en Una vida en joc, la Barcelona del 1911 amb epicentre al casino de la Rabassada on coincidien en fecunda promisqüitat aristòcrates, vividors, jugadors i sicaris de tot Europa atrets pel dring del joc . Bennàsar el posa al sac de l'Andreu Martín de Barcelona tràgica, l'Eduardo Mendoza de La ciudad de los prodigios i del Rafael Vallbona de Forasters, que també han posat l'ull literari a la Barcelona que eclosiona entre les dues exposicios universals, la del 1888 i la del 1929.

Amb més detall i –diríem també– una mica més d'entusiasme s'endinsa Pot semblar un accident pel territori Villaró –no h vagin dient, però a la pròxima novel·la, Els ambaixadors, especula oportun(ist)amentsobre el que hauria passat si Franco hagués mort en accicent d'aviació i Catalunya hagués proclamat (i mantingut) la inde-inde-independència. Val a dir que toca molt de passada Obaga, i és una pena, però en canvi posa Blau de Prússia (2006) com un dels exemples paradigmàtics dels nous narradors de comarques –glups– que «no viuen a Barcelona, i que aporten una altra perspectiva, la de la ruralia per contraposició a la gran urbs que normalment ha estat l'escenari del crim i dels clàssics del gènere». Villaró, ja ho veuen. Conclou Bennasar –en un fil socioliterari que, llàstima, no arriba a estirar del tot– que les formes de matar «són les mateixes a la gran ciutat que a províncies, però que el que canvia és la repercussió social dels crims». De Blau de Prússia en dissecciona els personatges, els temes, la trama i les subtrames per acabar dient que la novel·la explica «com és l'Andorra contemporània i alguns dels seus principals problemes», com ara la sobreexplotació urbanística –recordem que Blau de Prússia passa al 2006, en ple boom, quan els economistes, llestos com són, no veien venir el pet ni amb llargavistes... de la mateixa manera que ara són incapaços de solucionar el marró– i l'exòtica estructura sociodemogràfica de la població andorrana, amb un 60% llarg d'immigrants.

Detallets que coneixem prou bé. El volum inclou una sucosa entrevista en què Villaró es deixa anar, contra el seu costum, amb sentències que firmaria el mateix Boix. Per exemple, que a muntanya –una altra cosa és saber per on cau, això– «no hi ha concepte de perinença i la gent se sent d'un poble o d'una vall». Que els ho diguin als de Sant Julià. S'hi queixa també de les etiquetes de gènere –literari, ep– quan col·locar un adjectiu a la novel·la –dir-li negra, per exemple– «serveix com a excusa per rebaixar-ne la qualitat»; considera que Blau de Prússia ha aportat «una mirada unamica més reposada, destil·lada» a un país on hi ha «molta premsa, molta opinió, molta tertúlia» (!?); reconeix sense embuts, perquè les coses són com són, que sense Andorra, «la Seu seria un cul de sac com Esterri o com Sort», i conclou que Andorra «no és un país normal sinó una confederació com Suïssa, amb les tensions no tant entre les parròquies sinó entre les parròquies i el poder central». Doncs ara ja ho saben.

Per a més informació consulti l'edició en paper.