A.L.
ORDINO

Zorzano, amb la Verge de Kazan, icona ortodoxa del segle XVIII i una de les peces estrella del museu clausurat Foto: MÀXIMUS

PROMOTOR DE L'ICONOGRÀFIC; POSA A LA VENDA 300 PECES DEL MUSEU

Havíem vist tancar galeries d'art i havíem vist tancar cines. El que ens faltava per veure –en el món de la (diguem-ne) cultura– era un museu d'aquest feliç racó de món nostre abaixant el teló. I això és el que va passar el 30 de setembre, quan Toni Zorzano va complir el que feia mesos que venia advertint: el Museu Iconogràfic i del Cristianisme va tancar la paradeta, després de 16 anys i quatre mesos de periple –va obrir les portes el maig del 1996– i davant de la freda, glacial indiferència de les autoritats, diu el promotor ordinenc. Fins al 15 de novembre posa a la venda les 300 peces de la col·lecció: dos centenars i mig d'icones ortodoxes –russes i ucraïneses– d'entre els segles XII i XIX, i 51 talles castellanes d'entre els segles XII i XIX. En un panorama com el nostre, en què la iniciativa privada és una au raríssima, pràcticament inexistent, podria sorprendre, l'autisme oficial. Però què volen que els digui: a aquestes altures, el sorprenent hauria sigut que les institucions responguessin.

–Diu que tanca. Aquesta vegada, ¿de debò?

–I tant. De fet, ja hem tancat. El 30 de setembre vam abaixar la persiana. El que passa és que no he volgut convocar unes jornades de portes obertes ni res d'això, perquè al final això és un funeral i no tinc ganes de convertir-ho en una festa. A més, siguem clars: qui ho ha volgut veure, ha tingut 16 anys per venir.

–¿Per què ara?

–Per la crisi. Un museu mai no ha sigut negoci, i els negocis que em permetien mantenir el museu no rutllen com abans. Calia retallar, i li ha tocat a l'Iconogràfic.

–El Museu de la miniatura, ¿se salva?

–De moment, sí. Però atenció, perquè segons com vagin les coses, m'ho enduc en un altre lloc: hi ha més d'un i més de dos ajuntaments catalans que m'ho han proposat. Mentrestant, hi habilitaré un petit espai amb una desena de les icones més rellevants de la col·lecció. Una cosa testimonial, res a veure amb els 500 metres quadrats que teníem fins ara.

–El gros de la col·lecció, però, el posa a la venda. Un cas inèdit en el nostre racó de món.

–Molta gent m'ha vingut dient que quina llàstima, que hi sortim perdent tots... Si ja ho sé: com també hi vam sortir perdent tots, no només Zanchetta, quan es va deixar perdre l'estrella Michelin... i tantes altres coses. Però ningú no mou un dit.

–¿Qui l'havia de moure?

–Només dic que ni el ministeri de Cultura ni el Comú s'han preocupat el més mínim pel futur del museu ni de la col·lecció. Muts, tots dos. Ni una sola trucada. Són culpables per omissió.

–Però, ¿ja els va demanar ajuda?

–Vaig anar a veure al ministre. No li demanava diners: ja entenc que precisament ara no n'hi ha. Però han passat quasi dos anys i es veu que no ha tingut temps de tornar-me ni que sigui la trucada. Deu estar molt ocupat.

–¿I el comú?

–¡¿El comú!? Però si ens creuem cada dia i és com si fos invisible. Ni em veuen.

–En fi: que es ven la col·lecció.

–Vist que a algú –tampoc no ens pensem que són gaires, ara– li sabia greu que es perdés aquest actiu, vaig pensar de posar-ho a la venda, cada peça amb el seu corresponent certificat d'autenticitat i de l'institut Art Loss Register, que garanteix que no han estat robades ni espoliades. Així ningú em podrà retreure res si un dia agafo i me'n vaig a Sotheby's. A veure si com a mínim una part de la col·lecció es queda al país. I si és tota, millor.

–No és una subhasta, doncs.

–No, no. El preu de venda és el que consta al certificat de valoració que ens ha fet un expert internacional.

–Com que no n'he comprat mai cap, li he de demanar: ¿què pot costar, una icona?

–Entre els 2.000 i els 80.000 euros. I aquí li hem de descomptar un 30%, en el cas de compradors del país. De les primeres n'hi ha una vintena. De les més cares, tres. Entre les quals, la Verge de Kazan.

–¿Decebut? ¿Indignat? ¿Enrabiat?

–Decebut, sí. Perquè vaig dedicar 30 anys a formar la col·lecció, i l'he exposat durant 16 anys més. És molt de temps. Però m'ho he passat molt bé, i ho tornaria a fer; d'això no en tinguis cap dubte.

–Dispersar la col·lecció, ¿no li dol?

–És que no tinc altre remei. I d'altra banda no sóc el primer. Insisteixo: no estic enfadat amb ningú; però entenc que és una pena que Andorra perdi un museu com aquest i que ningú mogui un dit.

–Amb el que no surti per aquesta via, ¿què en farà? Perquè havia parlat de l'interès de certs col·leccionistes internacionals...

–Com que no tinc pressa, tampoc les malvendré. Vull dir que puc conservar la col·lecció sis mesos o dos anys. Si al cap d'aquest temps ningú del país no s'hi interessa, buscaré oportunitats a fora.

–¿Oportunitats?

–Sí: muntant potser un nou museu o cedint la col·lecció en alguna entitat o institució... El que és segur és que no les tindré deu anys tancades al magatzem. Això, no.

–¿No li posarà problemes, el ministeri, per treure del país obres d'art?

–No en vaig tenir cap per portar-les d'Anglaterra cap aquí, així que seria sorprenent que ara em posessin pegues per fer el viatge a la inversa. D'altra banda, fregaria el surrealisme que el mateix ministeri que no ha mogut un dit per la col·lecció em posés ara traves per treure-la del país.

–Les talles castellanes, ¿també les posa a la venda?

–Sí. N'hi ha 51 i estan valorades conjuntament en 150.000 euros. Els preus unitaris oscil·len entre els 1.000 i els 19.000 euros.

–Amb el personal de l'Iconogràfic, ¿què passarà?

–Continuaran amb mi al Museu de la Miniatura.

–Entre vostè i jo: ¿com anava, de visitants, l'Iconogràfic?

–Fluixet. Si al de la Miniatura vénen entre 22.000 i 25.000 visitants anuals, el del Cristianisme amb prou feines arribava als 4.000. Era un museu molt específic, molt focalitzat i molt contra els signes dels temps, perquè la religió avui no ven.

–Perdoni que li digui: i molt secret, també. Perquè la publicitat és escassíssima. Calia molta curiositat, molt d'interès, per saber que existia.

–Doncs tinc les parades d'autobús empaperades amb publicitat.

–Faci la prova i demani a qualsevol. Però per si això el consola, no és un problema només seu. Amb la resta dels museus del país passa el mateix: aquest insòlit gust per la clandestinitat...

–És que anem de mal en pitjor: mira la Trobada de buners, o el mateix Yepes... I els que manen en qüestions de cultura en aquest país són d'una ineptitud que fa feredat. No han fet res de res, i mira que hi ha gent, allà dintre.

–Sort que deia que no estava enrabiat.

–És que es permeten donar lliçons i van pel món amb una prepotència que sembla que hagin sortit de la cuixa de Júpiter...

Per a més informació consulti l'edició en paper.