• Aquesta temporada hi desfilaran també Orgozelec i Salcedo

Ell guipa (bronze, 1986), i Vermell, fosc i negre (mixta sobre tela, 1987), dues de les peces exposades a la galeria Foto: TONY LARA

La mort és, amb rares excepcions, mala aliada dels artistes. De tothom, de fet. Però és que els artistes –com els escriptors: ¿qui llegeix avui cela? ¿I el gran, enorme Joan Perucho?– acostumen a passar immediatament després del traspàs una etapa més o menys llarga d'ostracisme. Pensin en Tàpies, que després de ser durant anys i panys l'artista nacional –de Cataluna, és clar– jeu avui al purgatori dels semioblidats, i encara no fa ni dos anys que va morir. Diu Carme Tinturé que no és aquest exactament el cas d'Antoni Clavé (Barcelona, 1913-Saint Tropez, 2005), cartellista, pintor, escultor, escenògraf, gravador i en fi, una pila de coses més entre les quals no és la menor l'íntima amistat amb Picasso, a qui va conèixer al París ocupat.

El cas és que la Riberaygua li consagra fins al 15 de novembre una mena de miniretrospectiva aixecada amb els fons de la galeria. Així que hi ha una mica de tot. I quan diem una mica és en sentit literal, no ens ho prenguin per la indigent crossa lingüística aquesta que sembla que ara s'hagi de deixar anar per pebrots a la que un obre la boca. Hi ha, doncs, une smiques de gravats, unes miques de pintura i, atenció, unes miques més d'escultura. I és aquí, en l'escultura, on ens quedarem de moment perquè constitueix de llarg el més interessant d'El bell ofici de l'art, el lema sota el qual s'ha reunit tota aquesta obra.

Cageots et masques, un bronze del 1983, és espectacular en la seva aparent senzillesa: una màscara que evoca els cascs dels gladiadors –¿se'n recorden del rival de Màxim al Colosseu, el que quasi el venç i a qui derrota clavant-li in extremis l'atxa al peu ?– entaforada en una mena de caixa; però on Clavé se'ns mostra en tot el seu esplendor és a Ell guipa, un altre bronze del 1986 que resumeix totes les dèries iconogràfiques de l'artista: màscares, caixes, guants, filferros i broma final al revers, que simula la cadira d'un garrot vil. Hi ha també mans –guants, de fet– que són per cert molt més inquietants que les de Lorenzo Quinn, i un petit bust de bronze, Cabeza K 14 del 1968. L'altra regalet de l'exposició és la pintura, tres obres de gran format que rarament arriben a les cases de subhastes –adverteix Tinturé– i que encarnen dues de les èpoques del Clavé pintor: Vermell, fosc i negre, aquí dalt, data com Il revient del 1987 i correspon a l'etapa japonesa de l'autor, atiforrat del cromatisme i la simbologia nipona després d'una llarga estada al país asiàtic; Toile froissé bleu és un oli anterior, del 1976 on es poden detectar les influències picassianes que cristalitzaran als anys 80 amb els gravats de la sèrie A Don Pablo.

Clavé és, en fi, la primera entrega de la temporada a la Riberaygua: li seguiran els pròxims mesos dos artistes de la casa –l'alemanya Ludwika Orgozelec i el català Samuel salcedo, i –atenció– Joan Xandri, que retorna als seus oríegns com a pintor després de dos decennis aretirado en la paz de estos desiertos, con pocos, pero pocos libros juntos... En tornarem a parlar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.