• Ricard de la Casa simultanieja quatre tallers d'escriptura a la Biblioteca Pública i a la de la Massana H Aquí repassa els trucs, el cànon i els grans temes de la ciència ficció

De la Casa, preparat per emprendre viatge a l'espai profund des de l'ull de bou de la plaça del Poble Foto: TONY LARA

Per atrevir-se amb la ciència ficció, ¿cal tenir una certa vocació tecnològica? ¿Quins són els ingredients d'un bon relat del gènere? ¿I els errors que cal evitar? ¿Els temes recurrents? ¿Cal col·lar-hi necessàriament naus interestel·lars, alienígenes amb males intencions, teletransportadors i altres invents dignes de Sàbiens? ¿Què li deu el gènere a un clàssic popular com va ser Asimov? ¿O es tracta d'un autor sobrevalorat? I la primera i més essencial de totes: a escriure, ¿se'n pot aprendre, o és un talent (!?) que s'ha de portar de sèrie? De tot el que precedeix i d'altres temes que de seguida aniran sortint en parlem avui amb Ricard de la Casa (1954), que aquest trimestre imparteix no un ni ni dos ni tres, sinó quatre tallers literaris: dos d'escriptura creativa a la biblioteca de la Massana, i altres dos de consagrats ba la ciència ficció a la Pública. Que consti que no parla d'oïdes: De la Casa és un friqui del gènere, que consumeix habitualment i com veurem amb voracitat, i que també l'ha cultivat en una novel·la llarga –Més enllà de l'Equació QWR–, un recull de contes –Sota pressió– i un reguitzell de relats entre els quals no ens descuidaríem per res del món El día que hicimos la Transición, a quatre mans amb el físic espanyol Pedro Jorge Romero i inclòs en l'antologia Cuentos de ciencia ficción, avalat per un tòtem del gènere com és Miguel Barceló.

Però anem d'una vegada al tall. Per als que es pensaven que no... doncs sí: se'n pot aprendre, a escriure. De fet, ja en sabem encara que no ho sapiguem...: «Sóc instructor de submarinisme, i quan em ve un alumne no li ensenyo a nedar sota l'aigua sinó a evitar els errors més habituals i a solucionar-los. Amb els tallers d'escriptura és el mateix: hi ha un repertori més o menys tancat de pífies en què els autors novells acostumen a caure i que els ajudo a identificar». Es tracta de donar-los pistes per bastir l'esquelet d'una història i crear un món coherent habitat per personatges creïbles, que actuen per motivacions concretes i no a la babalà, que no caiguin en incongruències i que no hagin de recórrer a solucions d'urgència per tancar la trama. Per exemple, i centrant-nos d'una vegada en la ciència ficció, que ens dóna llibertat absoluta i màniga ampla per crear nous universos amb possibilitats impensables en el món real: si no hem establert que determinat personatge pot volar, el lector no acceptarà, que arribat el cas de fugir d'un enemic que se'l vol cruspir de viu en viu–aquella mena de pterodàctils del planeta P, a Tropas del espacio– el paio vagi e escapi volant. Això no val.

LeGuin i companyia

Hi caben naturalment llicències poètiques: com que som al futur –de vegades en un futur i en un univers que no es regeix per les nostres lleis físiques– podem recórrer a tecnologies impossibles però que un altre autor ja ha patentat. L'ansible, per exemple, un dispositiu que permet la comunicació instantància a qualsevol distància, per estel·lar que sigui, i que salva el petit inconvenient de la velocitat de la llum, que és la màxima a la qual Einstein ens va dir que pot circular la matèria. Resulta, diu De la Casa, que l'ansible el va inventar Ursula K. LeGuin a El mundo de Rocannon, i des d'aleshores són legió els autors que l'han incorporat al bagatge tecnològic dels seus universos: Orson Scott Card a El juego de Ender, per exemple: «És una petita trampa que apel·la a la complicitat del lector, que se suposa informat de la parafernàlia tecnològica habitual a la ciència ficció, i que t'estalvia molta feina i moltes línies de palla». Per no parlar de les celebèrrimes tres lleis de la robòtica establertes per Asimov –ja saben: que un robot no pot fer mai mal a un humà; que un robot ha de preservar sempre la vida humana, sempre que això no contradigui la primera llei; i que un robot ha de mirar sempre per la seva pròpia conservació, sempre que no vagi ni contra la primera ni contra la segona lleis.

Tampoc cal ser un astrofísic, de rneom mundial, ni tan sols un humilr professor de tecnologia a l'institut, per profanar el temple de la ciència ficció: tant Le Guin com Card eren el que habtualment en diem de lletres, i això no els va impedir erigir-se en dues patums indiscutibles del gènere. En aquest sentit, Asimov i Carl Sagan són probablement l'excepció, més que la regla. El que sí que és recomanable és aquest gust per la cosa científica, un bagatge compartit que permet no només saber de què parla Card quan els seus personatges utilitzen l'ansible, sinó que tot un Robert Wise –recorda De la Casa– es doni a Star Trek: la pel·lícula (1979) el gust de col·lar-hi una sonda espacial que es diu B'Ger... que recorda òbviament a la Voyager I que la NASA acabava de llançar i que els espectadors de la pel·lñicula devien tenir a la retina –la Voyager I, per cert, és la sonda que l'agost del 2012 va sortir definitivament del Sistema Solar per endinsar-se a l'espai profund. Glups.

La cosa, com veuen, es posa interessant. Però –els ho advertíem al començament– no tota la ciència ficció passa pels viatges interestel·lars. Ni tan sols pels alineígenes poc amistosos. N'hi ha de ben domèstica, per no dir -ne costumista: per exemple, El libro de los cràneos, un altre títol canònic –en aquest cas, de Robert Silverberg– que narra el periple iniciàtic de quatre estudiants de Nova York que s'escapen fins al desert de Texas al darrere del secret de la immortalitat, que se suposa custodien els monjos d'un remot cenobi: «Un fascinant retrat dels EUA a la segona meitat dels 60, amb tots els seus moviments contestataris, contraculturals i alternatius, que acaba sense que el lector ni tan sols sàpiga si els protagonistes han trobat el que havien sortit a buscar...»

El cànon i els temes

El cas és que la ciència ficció, en realitat, funciona com un calaix de sastre en què hi caben tots els altres gèneres: Alien, per exemple, és una pel·lícula de terror que té més punts de contacte amb un relat gòtic de Lovecraft que amb un conte d'Asimov; i el mateix Asimov ha cultivat en la seva oceànica bibliografia de ciència ficció tots els (sub)gèneres possibles, des de l'humor fins al negre i el policíac. Per cert, que de sobrvalorat, res de res, diu De la Casa: l'autor de Fundación és una estupenda porta d'entrada que ha guanyat per al gènere a successives geenracions de lectors gràcies a una obra ingent i accessible a la vegada que entretinguda. Una ciència ficció si es vol light però que acostuma a funconar com a ganxo per a empreses majors en un gènere que fa anys que ha arribat a la majoria d'edat –ja no és la literatura de pura evasió, destinada al lector juvenil, amb què molts crítics la despatxaven als anys 40 i 50– i que exhibeix títols a l'altura –diu De la Casa– de les grans obres de la literatra universal: «La profunditat introspectiva, la càrrega especulativa i la riquesa dels personatges dels títols majors de la ciència ficció no tenen res a envejar a la gran literatura». ¿I quins són per a ell per els «títols majors» del gènere? Entre les rigorosament contemporànies, Babel 17, de Samuel R. Dalany i Lengua materna, de Suzette Algin. Dues novel·les literalment metalingüístiques: a la primera, els pobres humans de torn intenten desesperadament comunicar-se amb una raça alienígena mab què han tingut la mala fortuna de topar-se; a Lengua materna, l'autora hi retrata una mena de matriarcat que ha inventat una neollengua només apta per a dones que els serveix per alliberar-se de la, ejem, tirania masculina.

Dues novel·les, ja es veu, que toquen temes aparentment vedats a la literatura de gènere i a les quals hi afegeix 2312, de Kim S. Robinson, i Ciudad Embajada, de China Mieville. De la Casa, en fi, té com és natural el seu cànon particular. Un cànon que pel que fa a novel·les encapçalen El hombre demolido, d'Alfred Bester; Más que humano, de Theodore Sturgeon; Puerta al verano, de Robert A. Heinlein; La persistencia de la visión, de John Varley, i Dune, de Frank Herbert, i que reserva un apartat per a les sèries televisives, amb menció especial –o espacial– per a Babylon 5, un altre per a la pantalla gran –«Un mestre com James Cameron diu que Gravity serà la millor pel·lícula de ciència ficció de tots els temps, i jo me'l crec»– i per a l'últim descobriment, Ready Player One, del novel·lista nord-americà Ernest Cline: «T'hi quedes enganxat a la primera pàgina», adverteix. Acabem amb el repertori de temes clàssics del gènere: des dels viatges d'exploració (Star Trek) fins a les invasions alienígenes (Alien, Babylon 5), els viatges en el temps (El día que hicimos la Transición) o les distopies a compte del futur negre que ens espera com a espècie (Terminator) o com a individus (Balde Runner). I si això de sortir allà a fora n els fa el pes, sempre poden tirar d'hemeroteca i quedar-se amb el que va dir tan ben dit Paul Eluard : «Hi ha altres mons, però són en aquest».

Per a més informació consulti l'edició en paper.