• En l'entrada a meta imita el gest que fa l'andorrà per culpa de la manca de mobilitat per una operació d'espatlla

El gest en meta imitant Pérez. Foto: EL PERIÒDIC

A la meta de Lecco, després de 242 quilòmetres de batalla, esperava una gran expectació al guanyador d'ahir d'Il Lombardia. El que ningú dels presents no sabia, ni tan sols els telespectadors que arreu del món seguien la cursa, era que Joaquim Purito Rodriguez, en enfilar la recta de meta, va fer un gest dedicat a un dels seus amics del Principat. Amb el braç dret aixecat i l'esquerre a mig camí, imitava Emili Pérez, ciclista andorrà, quan aquest celebra una victòria en carrera. Després del podi, en directe en el set de la RAI (la televisió pública italiana), Purito va interrompre la presentadora per dir: «Vull dedicar-li aquesta victòria a un amic d'Andorra». Quan la periodista va demanar pel nom, el ciclista del Katusha va contestar: «Emili Pérez, que va córrer en professionals en l'equip Festina».

«No estic content, estic supercontent, això és molt emocionant, quan ho he vist no m'ho creia», va dir ahir Pérez minuts després de la victòria de Purito. «Per mi és com si hagués guanyat la cursa jo, és que és brutal». La història del gest i la dedicatòria de Purito es remunta a fa tres anys, quan Pérez va patir una forta caiguda durant el Campionat de Catalunya de bicicleta de muntanya. «Aquell any vaig fer molta btt, i allà em vaig trencar l'espatlla», narrava ahir l'andorrà. Arrel d'això, Pérez, que va representar Andorra als Jocs Olímpics de Seül'88 i Barcelona'92 –ell té el major èxit esportiu d'un andorrà en uns Jocs: 9è a la prova de ruta de Seül, a una plaça del diploma olímpic–, va haver de passar per quiròfan després d'aquell ensurt –un detall: el traumatòleg que li va reconstruïr el cap de l'húmer va ser Santiago Raggio, acomiadat per l'hospital d'Andorra fa uns dies–, i des de fa tres anys que porta una placa a la zona i no té mobilitat completa, «fins un quart», afirma. En tot cas, això no li ha impedit disputar, per exemple, una Titan Desert pel Marroc, i no té intenció de treure's la placa «mentre no tingui dolor» i segons els consells del metges.

Ara bé, cal dir que ahir Purito es va equivocar perquè el moviment que va fer en meta és al contrari, ja que l'andorrà té el problema de mobilitat en el braç dret, no en l'esquerre com va imitar ahir el seu amic: «Són moments de molts nervis, només faltava que en la recta de meta hagués d'estar pensant si era el dret o l'esquerre», deia ahir Pérez en to de complicitat.

«Ja fa temps que em va dir que un dia em dedicaria una victòria, però no pensava que ho faria», va assegurar l'andorrà envoltat en un ambient de molta «il·lusió». L'amistat entre Purito i Pérez no és, però, de tota la vida. Es van conèixer «d'hola i adéu», segons l'andorrà, quan el català era amateur perquè es veien en algunes carreres, i va ser anys després quan el corredor del Katusha va pujar a viure a Andorra –llavors militava al Caisse d'Epargne que liderava, curiosament, Alejandro Valverde–, quan va augmentar el contacte entre ells i «de mica en mica ens vam fer més amics». D'aquí a veure com li dedicava la victòria en la gran clàssica italiana de tardor només han hagut de passar uns anys. Milions de telespectadors van veure la dedicatòria en l'entrada a meta, i a la RAI la van escoltar en directe.

Per a més informació consulti l'edició en paper.