• L'entitat va demanar que s'aturés l'enderroc d'un edifici «d'autor» i «l'únic de caràcter industrial d'aquest estil»

Vista general de l'edifici de Casal i Vall, amb l'entrada al carrer Pompeu Fabra i, al fons, el jardí, que ahir s'hauria començat a talar si no hagués plogut Foto: TONY LARA

Ahir era el dia de les reaccions. I les més irades –les úniques, de fet– van venir de la secció local d'Icomos, l'organisme adscrit a la Unesco que vetlla per la protecció del patrimoni cultural. El president de l'entitat, Joan Reguant, no es va mossegar la llengua davant del que considera un cas flagrant d'inhibició del ministeri de Cultura –i del Govern– a l'hora de preservar el patrimoni arquitectònic, tal com és la seva obligació. Reguant va repassar un a un els arguments de la carta que dos mesos enrere, just quan Icomos va tenir notícia de la sol·licitud d'enderrocament de l'edifici de l'antiga editorial Casal i Vall, li va fer arribar al ministre Albert Esteve perquè aturés el que considera un nou atemptat contra el patrimoni arquitectònic.

Sosté Reguant que l'immoble no és només un dels escassos exemples d'arquitectura moderna que hi ha al país –al costat, ho recordàvem ahir aquí mateix, de la casa Farràs de Josep Maria Sostres, a la Rotonda– sinó «l'únic edific de caràcter industrial d'aquest estil que tenim al país, i un dels pocs de qualsevol època». Es tracta, insisteix, d'un edifici «d'autor» –l'arquitecte català Domènec Escorsa, que el va projectar el 1961– a l'altura, diu, de la Casa Lacruz de Puig i Cadafalch –l'actual farmàcia Guerrero d'Escaldes– i de la Casa dels Russos de Cèsar Martinell, a Santa Coloma, per citar només dos exemples d'edificis que, a diferència de Casal i Vall, sí que consten a l'inventari general del patrimoni en la secció de béns immobles. i que disposen de l'especial protecció que confereix en aquests casos la llei del Patrimoni.

L'edifici de Casal i Vall, no. Sí que figura en canvi –recorda amb la boca petita i sense gaire convicció el ministeri– al registre del patrimoni cultural, catàleg purament ornamental que només obliga a «documentar» l'edifici. I és això al que s'ha limitat el ministeri. A «documentar·» Casal i Vall... i a rebre sengles col·leccions dels fons bibliogràfics que encara es conservaven als magatzems de l'edifici i que ingressaran a la biblioteca de la Universitat d'Andorra i a la Nacional. S'excusa el ministeri que, com que Casal i Vall no forma part de l'inventari general, «no disposa de cap protecció nacional». Una conclusió de la qual discrepa Reguant amb vehemència: «Segons la llei del Patrimoni, quan s'incoa un procediment per declarar un edifici bé d'interès cultural –per exemple– es paralitzen les obres que hi pugui haver en curs». I això és exactament, segons ell, el que hauria pogut fer el ministeri en aquest cas... «si hi hagués hagut la voluntat de fer-ho».

El problema, segons Reguant, és la contradicció «inquietant i permanent» entre el que «prescriuen les lleis i la realitat quotidiana». I llança el dart definitiu: «No n'hi ha prou a promulgar una flamant llei si després ens hem de trobar cada any amb un cas tan sagnant com aquest». I passa llista al patrimoni arquitectònic que s'ha volatilitzat els últims anys davant la inoperància o la indiferència general, des de la Casa Palau de Sant Julià, enderrocada amb nocturnitat el 2001, fins a l'hotel Pla d'Escaldes, el 2010, amb l'escarni afegit en aquest últim cas, diu, «que a la lona amb què pretenen ocultar el buit de l'edifici hi han posat... ¡una fotografia de l'hotel!»

Edifici singular / Se'n fa creus Reguant i no es cansa de reclamar «coherència»: «L'alternativa és convertir-nos en uns mentiders que prediquem el que no fem. I en uns imprudents, perquè estem dilapidant el nostre patrimoni». I somia en veu alta: «Tenim una trama urbana puntejada d'elements arquitectònicament molt interessants i que podrien donar peu –ara que se'n parla tant– a un museu nacional a l'aire lliure. Són aquests els elements que ens singularitzen des d'un punt de vista arquitectònic». Caldea, continua, «podria estar en qualsevol altre lloc del món; d'edificis com Casal i Vall, en canvi, només existeix aquest».

Vaja: que tenim un edifici «singular», projectat per un «bon arquitecte com ho va ser Escorsa», i que som a punt de perdre'l... si el ministeri no ho evita. I el mateix Reguant no és precisament optimista al respecte: «No veig que en el Govern hi hagi una voluntat de plantejar de forma seriosa la salvaguarda del patrimoni, sinó que més aviat es tracta –sospito– d'evitar el més mínim debat quan hi ha pel mig la propietat privada, quan no s'hauria de veure com un enfrontament sinó com un partenariat». I llança al vol alguna idea: ¿per què no recuperar la funció original per a la qual va ser concebut? ¿Per què no s'ha pensat a ubicar-hi per exemple la Biblioteca Nacional, avui de lloguer a Casa Bauró? ¿Quin millor destí per a un edifici pensat per als llibres?»

Qualsevol cosa, diu, menys perdre aquest raríssim exponent de l'arquitectura moderna, hereva directa del racionalisme de Le Corbusier i Van der Rohe, i que es caracteritza –només han de plantar-se, ara que hi som a temps, a la confluència de Prat de la Creu amb Pompeu Fabra– per la senzillesa conceptual, les formes cúbiques, el protagonisme del formigó i del vidre, la importància de les obertures i –atenció– pel diàleg íntim entre l'edifici i els espais associats, habitualment un jardí exterior... com el que encara enllustra l'edifici de Casal i Vall, amb les seves sequoies vermelles –un dels rars arbres monumentals que conservem en aquest racó de món. Per poc temps, tot sigui dit, perquè els arbres, zequoies incloses, seran les primeres víctimes de l'enderroc, que ha de tenir lloc de forma imminent. De fet, ahir mateix ja s'haurien talat els primers exemplars si la pluja no ho hagués impedit. En fi, que Casal i Vall està dat i beneït. Si no és que la reunió que Icomos demanarà avui mateix al ministre Esteve és capaç de canviar el rumb d'una història que sembla escrita.

Per a més informació consulti l'edició en paper.