• La productora K-Das-Q s'estrena amb 'Un any a la nostra vida', inspirada en l'epopeia dels passadors

Emma Laurent (Paquita), Meritxell Rabassa (Glòria) i Noe Pagès (Sió), en un assaig de l'obra a la Closeta Foto: prou ensemble teatre

La cita és l'11 de novembre a les Fontetes, en la primera de les sis funcions programades d'Un any de la nostra vida. Les altres cinc tindran lloc les cinc nits següents. I ja que hi som, diguem-ho tot: l'any del títol és el 1943, en plena guerra mundial i amb el més calent a l'aigüera: els nazis ja han ocupat el trosset de la França de Vichy que li havien deixat a Pétain, no fos dit, i colles de passadors integrades per antics contrabandistes i inspirades per l'MI-6, el llegendari servei exterior de Churchill, es juguen la vida per conduir fins al consolat britànic de Barcelona aviadors aliats abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada, joves francesos en edat militar que volien evitar el Servei de Treball Obligatori i enrolar-se als exèrcits de la França Lliure, i jueus de totes les nacionalitats –o pitjor encara, apàtrides– destinats als camps d'extermini.

En fi, la història és prou coneguda perquè l'hem explicat aquí mateix en repetides ocasions. La penúltima, a finals d'agost, amb motiu del traspàs d'Eduard Molné, l'últim supervivent de la cadena que Antoni Forné dirigia des de l'hotel Palanques de la Massana. I com que certs fets tenen en ocasions un rar, pertorbador eco, vet aquí que la productora K-Das-Q ha triat per estrenar-se als escenaris Un any en la nostra vida, text firmat per Martí Llimois –ja els avisem que es tracta d'un pseudònim– que debuta també com a autor dramàtic amb una peripècia ambientada –ho dèiem al començament– al 1943, amb el teló de fons de la guerra mundial i el trànsit de refugiats que va generar en el nostre racó de món.

Abans de passar al tall, diguem que K-Das-Q és l'última aventura de Xavi Fernández, l'home-per-a-tot de l'escena nacional –amb minúscules, ep, que això no té res a veure amb l'ENA– que ha triat per a la seva presentació en societat un tema, diu, «fascinant i que, incomprensiblement, encara no havia estat tractat als escenaris». Un any en la nostra vida encarna l'ideari teatral de K-Das-Q i, per tant, de Fernández: «Un projecte nascut a partir del text, que és el que ens ha marcat l'equip tècnic i artístic que necessitàvem, en una línia similar a la que vam assajar la temporada passada amb La veritat». Així funcionarà en endavant la productora, una aventura, per cert, inèdita per aquí dalt, on ningú no es juga els quartos –ni en aventures escèniques ni de quasi cap altre tipus– sense un bon coixí al darrere en forma de subvenció. K-Das-Q ho farà al revés: primer muntarà una obra, i després anirà a buscar el patrocini de les institucions.

Micromecenatge / Una opció arriscada perquè s'hi juga les garrofes, amb un pressupost que frega els 28.000 euros, astrònòmic per als nostres estàndars i que espera finançar a través del micromecenatge –en breu, a Verkami– i la taquilla –10 euros l'anticipada, 12, el dia de la funció– però que li reportarà a Fernández una envejable llibertat creativa: d'entrada, ha prescindit per principi de la clàssica companyia estable, el sempitern grup d'actors que cada temporada busca un text adaptat a les seves necessitats; aquí serà exactament al contrari: serà la productora –Fernández, vaja– qui anirà a buscar els inèrprets que consideri més oportuns per aixecar un projecte. I el primer de tots és, tornem-hi, Un any de la nostra vida. L'artefacte el produeix K-Das-Q –a través de la, ejem, divisió teatral, Prou Ensemble– i el dirigeix, és clar, Fernández. Per a aquesta singladura hi ha enrolat cinc actors que provenen de l'Aula de la capital –Meri Rabassa, Emma Laurent i Maria Alaminos–i de l'encampadana Lapsus –Marcos Rodríguez i Joan Sans, de Lapsus– i encara s'ha permès el luxe de repescar Noemí Pagès, antiga alumna de l'Aula avui embarcada al Retaule de Sant Ermengol.

Adverteix el director, que ningú no s'enganyi, que el text navega en les fecundes aigües de la ficció històrica: els protagonistes –començant per Ramon, l'exiliat català i contrabandista reconvertit en passador d'homes, trasumpte de Qiumet Bladrich, i acabant per Ton, que dirigeix juntament amb mossèn Manel la cadena– els resultaran molt, però molt familiars als que hagin seguit l'epopeia dels nostres passadors exhumada per Claude Benet (Guies, fugitius i espies) i Josep Calvet (Les muntanyes de la llibertat).Fins al punt que el quarter general està situat en una fonda que recorda obertament l'hotel Palanques –que d'altra banda no se cita mai per aquest nom.

No només això. El text està trufat d'episodis que remeten directament a l'estricta realitat dels fets: Ramon és capturat pels alemanys just la nit del 29 de setembre del 1943, exactament la mateixa data que històricament es va produir la fatídica incursió de la Gestapo que va acabar am la captura d'Eduard Molné i els quatre polonesos que transportava al seu taxi –un capítol clau en la biografia de Molné i en la història dels passadors en aquets tros de Pirineu, revelat el 1979 per Antoni Forné en aquella fundacional sèrie d'articles publicada al setmanari Andorra 7 i novel·lada pel mateix Francesc Viadiu a Entree el torb i la Gestapo.

Radio andorra, banda sonora / Perquè no hi falti de res, l'autor –aquest Llimois que no vol que sigui dit– ha amanit la trama amb algun detall purament fictici –però què caram, se non è vero è ben trovato. Per exemple, s'ha tret de la màniga un programa de Radio Andorra –Café, copa i caliqueño– amb dedicatòries que amaguen missatges xifrats per als passadors. Una llicència poètica que queda ben lluny de la realitat històrica perquè a Radio Andorra –matissa Fernández– s'emetien «com a molt» cançons per informar sobre l'arribada d'un refugiat o grup de refugiats. La guerra de les ones –quina llàstima– era cosa de la BBC. Però aquest detall serveix per involucrar-hi l'estació encampada –no hi falta la veu d'una locutora que recorda sospitosament a Victoria Zorzano– i dotar l'obra d'una estupenda banda sonora per on desfilen els hits d'aquell 1943, des de Perfidia fins a Rascayou, i des de Glenn Miller fins a Edith Piaf.

Un any en la nostra vida, en fi, combina la gran història –la peripècia dels passadors i la infiltració d'un talp que mirarà de dinamitar la cadena: n'hi va haver un, en realitat: un tal Nicodème, Nico, el fals polonès que va vendre Molné – amb una subtrama més diguem-ne domèstica que es fixa en l'afer de Ramon, el nostre heroi, amb mademoiselle Laila, enviada per la Resistència per desenmascarar el traïdor. Amb el petit detall que Ramon està casat amb una pubilla del país, i naturalment la cosa portarà cua. Atenció als cameos il·lustres: especialment, al del bisbe Iglesias, que apareix a l'obra –cortesia del No-Do– en la jura com a copríncep, l'1 de maig del 1943, amb la mainada de Sant Julia saludant-lo braç en alt i en un episodi rigorosament històric, i a Gastó de Canillo, el nostre últim condemnat a mort. Si han tingut la paciència de seguir-nos fins aquí, ¿no es moren de ganes que arribi l'11 de novembre? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.