L'historiador i crític d'art català Francesc Fontbona Foto: EL PERIÒDIC

HISTORIADOR I CRÍTIC D'ART.

Tornem-hi amb el Museu Nacional. Avui, amb l'historiador i crític d'art català Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) –el recordaran com a comissari de l'exposició Thyssen, fa una pila d'anys a la sala de Govern–que va protagonitzar ahir una sucosa ponència a la jornada sobre col·leccionisme i fiscalitat organitzada per la galeria Art al Set al Park Hotel de la capital. Perquè vagin fent boca: Museu, sí; Gehry (i similars), no. Frescos de Santa Coloma, sí; Pageses d'Andorra, també. Passin, passin.

–¿És normal, que siguem al 2013 i encara estiguem parlant de si cal (o no) un Museu Nacional?

–No. Crec que Andorra hauria de tenir-ne un de totes totes, perquè no només ha atret una bona quantitat d'artistes importants sinó que també –i sobretot– ha generat des de l'Edat Mitjana un art propi de notable qualitat que seria lògic que es mostrés en un centre de l'estil dels museus nacionals que hi ha a qualsevol estat del món.

–Perdoni la franquesa, però, ¿no li sembla una dèria molt del segle XIX, aquesta d'entestar-se a bastir un Museu Nacional?

–Al revés: els museus nacionals són els receptacles que cada estat té per reunir i protegir una selecció del seu patrimoni artístic. Que jo sàpiga, en això no hi ha renunciat cap estat...

–Potser perquè ja el tenen, però vostè creu que avui, França o Espanya –per posar dos exemples– erigirien un museu nacional, amb aquest o altre nom?

–I tant. I molt bé que farien, perquè una de les prioritats d'un estat ha de ser la cultura, i de la mateixa manera que ningú no discuteix la necessitat d'una Biblioteca Nacional que reuneixi tota la producció bibliogràfica del país, el Museu Nacional té la funció de reunir i conservar una tria significativa de les diferents etapes de la història artística local.

–¿En quin contingut pensa, exactament, per a un hipotètic Museu Nacional d'Andorra?

–S'han de trobar les peces, però el romànic és fonamental; no ens hem d'oblidar del Barroc, i d'època moderna hi ha pintors i escultors catalans que van sentir la crida d'Andorra. Mir, sense anar més lluny, hauria de tenir una bona representació, però també Josep Mompou, Rafael Benet i, naturalment, Viladomat.

–¿Caldria que obres i artistes tinguessin un vincle directe, íntim amb Andorra, per formar part el Museu Nacional?

–No necessàriament. Enlloc és escrit que els museus nacionals només hagin de mostrar l'art generat al país.

–¿Ho considera urgent, sobretot si tenim en compte que la col·lecció ja existeix –o com a mínim, l'embrió?

–És que es podria fer per etapes, condicionar de moment un lloc per anar-la ensenyant amb totes les garanties mentre no es pot executar el projecte definitiu. Per anar creant caliu, que el ciutadà la conegués i la'anés fent seva.

–Anem als temes polèmics. I comencem amb l'envoltori. Aquí ens vam obsessionar des del primer moment amb comptar amb un arquitecte estrella. ¿La vam espifiar?

–Això va ser una moda, i des del meu punt de vista és del tot supèrflua. I em remeto a casos ben clars: per condicionar el Museu Nacional d'Art de Catalunya es va anar abuscar Gae Aulenti, un nom de primeríssima fila. I quasi tots estem ara convençuts que allò va ser un desastre: aquella senyora va pensar més a deixar clara la seva intervenció que no en les necessitats del museu; al mateix temps, la Biblioteca de Catalunya va encarregar a Joan Rodón, arquitecte català que no juga la lliga de Gehry –ni molt menys– però que va parar l'orella i va fer una intervenció modèlica a l'edfici gòtic del XV. Les grans figures el que pretenen, al final. és fer-se un monument a ells mateixos.

–Sobre el contingut: el Govern va invertir 3,8 milions d'euros en els frescos de Santa Coloma per vertebrar precisament el futur museu. Com que no hi ha museu, els tenim ben guardadets en una urna climatitzada. El resultat: 3,8 milions amagats.

–És normal que estiguin desats, protegits i preservats en les condicions idònies... mentre no hi hagi museu. Però això ha de ser una etapa; el seu destí final ha de ser mostrar-los al públic. Ara bé, trobo absolutament lògic que en el seu moment el Govern adquirís aquests frescos, perquè és també absolutament lògic que aquests murals estiguin a Andorra. En lloc s'entendran millor que aquí, i encara més si es poden posar en relació amb les altres grans obres de la història de l'art del país.

–Per acabar: portar les Pageses d'Andorra, ni que sigiu en préstec i per a una exposició temporal, ¿és una bona idea?

–A veure: Picasso és sens dubte l'artista més universal del segle XX. Això no és una opinió meva, sinó una veritat quasi científica. Si una obra seva té un vincle andorrà, aquesta obra està localitzada i el Govern s'ho pot permetre, ¿per què no? Tots els museus tenen obres en dipósit: ¿per què no pensar que el museu que el té en propietat el deixi a Andorra en un dipósit més o menys indefinit, si no és –és clar– que el tingiun en exposició permanent?

–És una idea. A veure què li sembla a l'Art Institute de Chicago, ara... En fi, que vostè no ho veu com una ocurrència, l'aventura de les Pageses.

–Sense conèixer-ne els detalls, i plantejat així, em sembla absolutament lògic.

Per a més informació consulti l'edició en paper.