• Una fiscalista catalana aconsella invertir en art per les condicions especialment favorables del marc fiscal, i Cinca suggereix eliminar l'IGI de les transaccions artístiques

Niño, a la jornada de col·leccionisme. Foto: EL PERIÒDIC

No vol que sigui dit que invertir en art és per a un andorrà –o resident, ep– una ganga. Però sí que és –admet Beatriz Niño, fiscalista catalana especialitzada en el mercat artístic i una de les ponents d'aquesta insòlita, instructiva jornada sobre Fiscalitat i col·leccionisme organitzada ahir per la galeria Art al Set– una raríssima «oportunitat». Quasi se'n fa creus. Si vostè, amable lector –ve a dir-nos Niño– té un raconet estalviat, faria molt millor de comprar una obra d'art –una altra cosa és quina, que no li donin gat per llebre, vaja– que no a enterrar-lo –glups– al banc, amb els tipus d'interès actualment pel soterrani. Unes dades, perquè la cosa els quedi clara: mentre que a Espanya la compra d'art esta castigada amb un IVA del 21%, al nostre feliç racó de món l'IGI només la grava amb un tipus del 4,5%. Un diferencial «interessantíssim» que és exactament el mateix a l'hora d'importar –continua Niño– una peça des dels EUA, per exemple: a Espanya li repercutiran un 21%; a Andorra, només el 4,4%. Més encara: en cas de compravenda, un col·leccionista espanyol ha d'abonar de mitjana el consabut 21% sobre la plusvàlua, mentre que un d'andorrà –o resident, insistim-hi– el 10%... i «com a molt».

En resum: que Andorra és un autèntic paradís per al col·leccionista, extrem que alguns –i comprendran que no assenyalem ningú– ja sospitàvem. Fins al punt que a la fiscalista catalana no se li acudia ahir cap país europeu amb unes condicions fiscals tan favorables per al col·leccionista. Només se li acosten, diu, els EUA, i no tan per la fiscalitat com per les desgravacions que incentiven el mecenatge artístic. Amb aquest idíl·lic panorama dibuixat per Niño, s'entendrà la sorpres aque en alguns van causar les paraules del ministre de Finances, Jordi Cinca, que en la presentació de la jornada –destinada als col·leccionistes, galeristes i professionals de l'art, i a la qual van assistir una vintena llarga de persones, entre les quals un excap de Govern, com a mínim– advoqués segons recull l'ANA per introduir un règim fiscal (encara) més favorable per al mercat de l'art. Ras i curt: que en lloc de gravar la compravenda d'una quadre amb el 4,5% del règim general, se li apliqués el règim especial vigent per als béns usats, un de superreduït o fins i tot deixar aquestes operacions al marge de l'IGI. I tot, per afavorir les nostres galeries i els nostres marxants.

Home, està bé que Cinca –i el Govern en general– experimentin de sobte aquesta especial sensibilitat per les coses de l'art. I val que, com el mateix ministre va advertir, «no pretenem generar expectatives amb un tema que encara no és sobre la taula». Però convidrà el lector que és com a mínim curiós, fins i tot exòtic, que el ministre de Finances es plantegi potinejar un IGI que els mateixos experts ens estan dient que ja és molt, molt avantatjós: excactament, un 16,5% més que a Espanya, i un 15% més que a França, on l'IVA per a les transaccions artístiques és del 19,5%.

Això, per no parlar de la inoportunitat –amb la que està caient en altres sectors que donen de menjar a treballadors que mai de la vida no podran ni tan sols plantejar-se si col·leccionen o no–, de suggerir una modificació que beneficiaria un sector inexistent: avui exerceix al país una galeria d'art. Una i mitja, a molt estirar. I de marxants, encara és l'hora que en surti algun. Un sector que a sobre opera, ens ho ha vingut a dir Niño, en unes condicions especialment favorables respecte als mercats veïns. ¿De veritat creu el ministre Cinca que són el nostre galerista (i mig), els nostres col·leccionistes a l'ombra –¿algú sap quants n'hi ha, què col·lecionen?– i els nostres marxants –si és que n'hi ha– els que necessiten una ajudeta del Govern en matèria fiscal? 

Per a més informació consulti l'edició en paper.