• Cada dia descobreixo noves paraules de les quals en desconec el significat

Foto:

El procés d'adquisició del llenguatge és un dels aspectes més apassionants i emotius per als pares i un dels temes més interessants per als lingüistes. El de la pèrdua del llenguatge potser no inquieta els lingüistes però a mi sí, des que he constatat la quantitat de paraules del meu idioma matern de les quals en desconec el significat. Potser estic fent una regressió o una sobreingesta de flor de lotus; ja saben els lectors de l'Odissea que encomana l'oblit, ja que l'extraordinària dolçor melosa d'aquella planta transporta els guerrers d'Ulisses a un complet estat d'amnèsia. Almenys estic segur que no pateixo una síndrome de la deficiència de la sacietat atàxica neurodegenerativa amb un dany al lòbul frontal del cervell, cosa que segons el professor de psiquiatria Steven C. Schlozman, de la prestigiosa Universitat d'Harvard, em podria convertir en un zombi, quan l'única sensació que tinc, pel moment, és la d'un desguitarrament general del cos.

El motiu: la recepció d'una invitació de la Universitat d'Andorra amb una conferència inaugural, aquesta setmana, del curs acadèmic amb el títol Pentaicosàedres? (una reflexió lingüística sobre el 25). Però després he començat a patir palpitacions, ansietat i trastorns de conducta quan he constatat que el conferenciant, que es diu Màrius Serra, també és l'autor d'un miniespai que es diu Enigmàrius en una emissora de ràdio. En el de dijous passat, s'havia de trobar un remei antiaritmètic de set lletres (i només una de repetida). La resposta era litagog. Cada dia hi ha més coses del llenguatge que se m'escapen. Dilluns, quan obrin al Ministeri d'Educació i Joventut, portaré el meu títol universitari del 1982, aconseguit en plena era glacial, perquè l'adaptin al present.

És que entre els crèdits i Bolonya, potser té menys valor que un bitllet del Monopoly. Així, feta la consulta educativa, puc sortir per l'avinguda Rocafort com si fos l'actor Johnny Weismüller que es va creure realment que era Tarzan i que va acabar fent crits per Acapulco, com si hagués rebut l'últim blockbuster sobre posseïts. I aleshores caldrà cridar el pare Fortea, autor d'obres cabdals per a la història del coneixement com Summa daemoniaca, que com el seu nom indica és un tractat de demonologia, Memorias de un exorcista ?aquí no cal afegir cap explicació-- i el seu indiscutible best seller, La mitra y las ínfulas, que al contrari del que indica el seu nom, no té res a veure amb el Bisbat d'Urgell.

Així podré, per fi, ser notícia. Això sí, en el capítol de curiositats, al costat de les esglésies catòliques austríaques que s'ofereixen per resguardar-se de la calor a tothom, inclosa la dona barbuda que representarà aquell país al festival d'Eurovisió; el directiu de Silicon Valley, detingut per haver robat peces de Lego, o el rigorós estudi científic segons el qual els orgasmes són més efectius per activar el cervell que els sudokus, els encreuats i els Enigmàrius. Tot i que després del litagog tinc els meus dubtes, ben comprensibles en un univers de coses incomprensibles. I no em refereixo a l'assessor contractat pel govern per 14.000 euros al mes i que ve d'una Hisenda transparent, rigorosa i exemplar com l'espanyola i que ha comptat amb inspectors de la vàlua de José María Aznar.

Fins ara, per exemple, no entenia la contradicció de la televisió americana. Es munta un sidral considerable per l'exhibició d'un mugró de la Janet Jackson i tens l'HBO (per cable) que emet unes sèries d'un carregadíssim contingut eròtic com Game of thrones, True blood o Spartacus. La cosa ha arribat a un extrem que, l'actriu Emilia Clarke, mare de dragons a GOT, s'ha negat a despullar-se més, sense que el Tribunal Constitucional ho declari il·legal i que el Consell Superior de la Justícia hagi publicat un anunci a mitja pàgina als diaris defensant el nu preventiu.

Ara, a més de les contradiccions de la televisió americana tampoc no entenc el que diuen a les sèries, els diàlegs. Aquesta setmana en un episodi de The wire, ambientat en un barri cutre de Baltimore, els personatges parlaven un anglès que necessitava subtítols. Aquesta setmana els del Servei de Política Lingüística han penjat, a les xarxes socials, un rebut d'un restaurant que tradueix mató amb mel per killed with honey. Però ja no és tan sols l'anglès. En una emissora de ràdio catalana fan un anunci que a la meva família i a mi, ens fa riure molt, però del qual només hem entès que va d'electrons i d'una elèctrica només per a empreses.

El fet que l'anunci passi ben d'hora al matí pot ser un atenuant atès que les nostres capacitats auditives i cognoscitives potser encara no estan al cent per cent. El més greu és que, ja al migdia, passa un altre anunci, dels centres Hipercor, sobre la quinzena del babé. No va ser fins que van arribar als bressols que ho vaig entendre. Ja sé que a Barcelona parlen de manera diferent però potser no cal exagerar tant. Encara que jo sóc el menys indicat per pontificar.

Entre altres coses perquè tinc una tendència a la procastinació, que és un trastorn del comportament que m'obliga a deixar, per més endavant, accions que s'han d'atendre per altres de més irrellevants i agradables. I una de les quals m'he oblidat de fer és la de passar el nivell B de català. H

Periodista