• Rubio estrena portal web: ?La vida en contes'; hi penjarà cada 15 dies un relat breu, original i inèdit

Captura de pantalla del noou portal de l'escriptor Iñaki Rubio: els quatre relats, a la part inferior Foto: EL PERIÒDIC

Ai, el Tonet. Vet aquí que un dia fa com tothom i es compra l'Smartphone de torn, perquè amb el seu antiquat Nokia de primera generació l'únic que feia era el ridícul i ja se sap. Amb l'últim crit en aplicacions: una que adapta la pantalla al moment del dia i a l'estat d'ànim del propietari. Al matí, colors vius; a la feina, colors neutres; al vespre, colors pastel. Fins que un dia va i no és el punyeter artefacte el que s'adapta al Tonet, sinó el Tonet al mòbil: si l'un es queda sense bateria, l'altre es troba més cansat de l'habitual; i si el posa en mode silenci, resulta que ell és capaç d'aixecar-se d'una reunió sense haver dit ni mu. La cosa es complica l'últim cap de setmana d'agost, que s'escapa a la platja amb la mala fortuna que es descuida el carregador a Andorra. Resultat: els bioritmes van baixant al mateix ritme que les ratlles de la bateria, fins que ja no s'aguanta els pets, agafa el cotxe per tornar cap a casa amb el pànic del que ell es veu a venir: ¿què passarà si la pila s'acaba abans? ¿S'apagarà també el pobre Tonet?

No es preocupi el lector que no li esguerrarem el relat. La resposta la trobaran a www.inakirubio.com, el portal que l'autor de Trencadís ha estrenat aquesta mateixa setmana i on a partir d'ara penjarà amb periodicitat quinzenal –l'1 i el 15 de cada mes– un conte «breu, original i inèdit». El del Tonet es titula Última trucada –res a veure amb la peli de Colin Farrell–, pretén ser una sàtira sobre la nostre addicció als telefonini, i és un dels quatre que ja es poden llegir a ca l'Iñaki. Els altres tres –Sant Joan excepcional, Recordant les vacances i Mots encreuats– incideixen en aquest to que combina el costumisme quotidià del punt de partida amb la deriva progressivament fantàstica que Rubio ha convertit en marca de la casa i que un dels primers interlocutors del portal ha comparat hàbilment amb els malsons d'un Ballard. No es perdin, per exemple, Mots encreuats, sobre el Marc, un banquer –ara volen que els en diem bancaris, però només ho aconseguiran per sobre del meu cadàver– reconvertit en enigmista i que acaba comprovant com les respostes als seus mots encreuats tenen la inquietant capacitat de preveure el futur: un dia escriu bobtil, i l'endemà mor el gos del veí. De raça bobtil òbviament. I anar fent. Fins que és el nom del Marc, i el seu cognom, el que apareix un dia entre les respostes. ¿Prometedor, oi?

Insisteix l'autor que es tracta de divertiments literaris, de contes breus –sense arribar al microrelat– que es poden llegir en cinc minuts, escrits voluntàriuament en un llenguatge accessible i sense més pretensions, diu, «que fer passar una bona estona al lector». Rubio ha respescat idees descartades –el que Pla i Chandler en deien «canibalitzar» la pròpia obra– però amb una constant: donar-li la volta a la realitat: «De la mateixa manera que quan et treus el mitjó i et queda del revés li pots veure les costures, però després el rentes i el tornes a posar del dret, pretenc fer el mateix amb la nostra vida quotidiana: veure-li durant uns minuts les costures, allò que normalment ens és invisible, potser perquè és en una altra dimensió». Si amb això, afegeix, aconsegueix robar-li un somriure al lector, ja en té prou. Perquè l'entrada al portal –no ho havíem dit– és lliure. I així seguirà sent en el futur.

Pioner en terra incognita

Tot plegat –els relats inèdits, el to fantàstic amb un toc local, la periodicitat quinzenal, el gratis total– converteixen el portal en una aventura inèdita no només en el panorama literari del nostre trosset de món –on l'únic que ha assajat una peripècia remotament semblant és Albert Salvadó– sinó també en l'àmbit català i en l'espanyol. Abunden, és clar, els blocs en què els autors s'esplaien sobre els temes més peregrins (o no), perquè Internet ha exacerbat la incontinència del personal i tothom es creu que té moltes coses a dir, i a més es pensa que la resta del món està enganxat a la pantalla esperant l'última entrada del bloc o l'últim tuit –juro per Raymond Chandler que mai de la vida en diré piulada, així se m'aparegui Pompeu Fabra. Rubio, no: «Un escriptor no pot pretendre canviar el món; jo només intento fer la vida del lector més passadora, de la manera que sé i que m'agrada, que és escrivint».

A la vegada, el portal li ha de permetre, diu, mantenir el contacte amb el lector, tant amb el que el va descobrir a Trencadís com el que hi vagi a espetegar ara. Una interactivitat que espera sigui tan fecunda com perquè els interlocutors li suggereixin temes per a possibles contes. La irrupció de Rubio a la xarxa es completa amb sengles comtpes al Twitter i al Facebook, cosa aquesta que –d'acord– no és tan revolucionària com el portal, però que aporta una novetat respecte al que coneixem per aquí: hi tractarà temes exclusivament literaris, salvant aquesta rara ambigüitat de tants bloguers –i tuiters– que confonen l'espai professional amb el personal, i que es pensen que la resta dels mortals no podríem viure sense saber que el seu fill s'ha cruspit el primer Danone. En fi, que jo de vostès en donaria una volteta per inakirubio.com, el primer dels nostres autors que ha entès la transcendència de les xarxes socials i no s'ha quedat en la rutina imperant sinó que ha posat fil a l'agulla i s'ha convertit en el primer en terra incognita. I ja saben: «Daqui em diante só há dragões».

Per a més informació consulti l'edició en paper.