• «Savall em va dir que la música catalana tenia sonoritats celtes... i Pujol, que de celtes, els catalans, no en tenien res de res»
• «Vaig ser molt fan d'Indurain, però qui de veritat em va impactar va ser Hinault, que a més era bretó i tenia un cap privilegiat»

El gaiter gallec, en l'última compareixença al Yepes, l'octubre del 2007, aleshores amb Cinema do mar Foto: EL PERIÒDIC

GAITER, PRESENTA EL DISC "DISCOVER", EL 18 D'OCTUBRE AL FESTIVAL NARCISO YEPES.

Sis anys després de l'última compareixença al Narciso Yepes, Carlos Núñez (Vigo, 1971) torna a Ordino. Serà el 18 d'octubre, en el segon plat fort del festival que patrocina la Fundació Crèdit Andorrà, i amb Discover, espectacle inspirat en el doble disc homònim amb què repassa la seva trajectòria i amb què ha protagonitzat una maratoniana gira mundial: Europa, els EUA, Argentina, el Japó... i d'aquí a quinze dies, Ordino. No ens enganyem, però: l'objectiu de Discover era conquerir el públic nord-americà, fer-li arribar aquesta singular, revolucionària tesi que, així com irlandesos i escocesos van portar la gaita a l'Amèrica del Nord, els pobles del nord peninsula la van exportar a l'Amèrica Llatina a través dels imperis espanyol i portuguès. A l'Auditori Nacional l'acompanyarà un quartet de bandera: la violinsita Tara Breen, la nova sensació del fiddle irlandès; la percussió de Xurxo Núñez; la viola de Pancho Álvarez, i atenció, la gaita –i el kilt– de l'escocès Allen Grafe, vingut expressament per a l'ocasió des d'Austràlia.

–Que un Spanish es presenti com a abanderat de la música celta els devia sonar com a mínim exòtic, als ianquis...

–¡Uf! En les primeres gires pels EUA, ara fa 15 anys, per a ells era un marcià. No entenien que d'Espanya vingués alguna cosa que no fos flamenc. Però ara els encanta descobrir els orígens gallecs de la gaita irlandesa, un secret recollit al Book of contest, i que converteix Galícia en la clau que uneix el món celta amb l'Amèrica Llatina, on la gaita va penetrar a bord de les naus espanyoles i portugueses.

–La gaita, ¡¿a l'Amèrica Llatina?!

–I tant. Sabem que el primer instrument europeu que arriba al Brasil és la gaita. Per això no ens ha de sorprendre que tot el continent estigui ple de referències gaiteres. Si tu li demanes a Shakira què és una gaita, et demanarà si li parles de la gaita mascle o de la femella: a Colòmbia, li diuen gaita a la flauta; a Veneçuela, la gaita és el ritme de Nadal de Maracaibo; els brasilers li diuen gaita a l'acordió. La gaita, en fi, no va desaparèixer, a l'Amèrica Llatina; es va convertir en una altra cosa.

–Així que la gaita irlandesa és descendent de la primitiva gaita gallega...

–I l'escocesa, també.

–Doncs perdoni: em sona als pseudohistoriadors catalans entestats que Colom va salpar de Pal, i no de Palos, i que el Quixot el va escriure un tal Sirvent. I en català, és clar

–Amb la diferència que no sóc jo qui ho diu, sinó els mateixos escocesos: el curator del Piping Museum d'Edinburg ho sosté en la seva última monografia.Pensa que la gaita escocesa que coneixem avui, tan potent i especialment apta per a les parades militars, és cosa recent, no més enrere del segle XIX.

–Ecombrem cap a casa: ¿què li sembla que Andorra, el país de la buna, sigui un país sense buners?

–Passa el mateix a Alemanya, a Suïssa, i fins i tot en certs llocs de França. Sabem per la història, pels vestigis arqueològics i per les llegendes locals que la gaita va impregnar l'essència del país. Que nigú no es pensi que la gaita és excluiva de Galícia, a la península. En certs moments s'estenia fins a les Balears. I per això el símbol d'Ordino és la buna. Però que en algun moment la tradició es perd i la guitarra, instrument mediterrani, humanista i modern, li guanya la guerra a la gaita, precristiana i medieval. Això és terreny adobat per a l'especulacióó: com sonarien, aquelles bunes?

–Per cert: la Trobada de buners sobreviu de miracle, i convertida en un festivalet biennal.

–Normal. Molts festivals han passat per situacions així i han trobat en el voluntariat l'única opció per subsistir.

–Lli he sentit dir que un papa sostenia que la gaita era un instrument “voluptuós”. ¿Què em perdo, quan escolto (o miro) un gaiter?

–El que va dir és que el gaiter era un animal que bufava per un altre animal, i que per això la gaita podia despertar en els oients sensacions voluptuoses.

–En fi: ¿un papa retorçat, o tenia uns gramets de raó?

–Una mica de raó sí que tenia. Jo mateix he experimentat aquesta sensació voluptuosa. El meu primer concert en públic, devia tenir cap a 10 anys, recordo perfectament la sorpresa de veure com la gent que m'escoltava entrava com en trànsit, es posava a ballar, i cridaven “Carlinhos, ¡no pares, no pares!” I tota aquella força emanava de la gaita. Així és com vaig descobrir el poder que té el gaiter d'influir en els estats d'ànim de la gent. En resum, que la gaita té alguna cosa de la guitarra elèctrica...

–Ara sí que em deixa parat.

–La guitarra elèctrica busca la saturació, i aquesta saturació genera una excitació. Per això té aquest component sensual i també sexual. I la gaita és exactament això. Per això dic que era la guitarra elèctrica medieval. Imaginem-nos en el context musical medieval, amb les arpes i les violes, que de sobte apareix la gaita, que sona deu vegades més potent i que permet tocar per a 500 persones... Una bomba que es va estendre per tot Europa.

–Doncs el sac de gemecs català, de voluptuós, res. I pel nom, d'elèctric, ben poc.

–Jo diria que té alguna cosa a veure amb l'autoodi que es va generar a Espanya des del segle XVI mateix, i que afecta especialment les cultures perifèriques. Per això si busques al Diccionario la definició de gallec, t'hi trobes que en la segona accepció diu “tonto”; si hi busques soplagaites, ja saps què t'hi trobaràs; i “No me toques la gaita...” Durant segles, instruments com la gaita, relíquia del passat medieval i fosc i que havia perdut la guerra amb la guitarra, van ser víctimes dels prejudicis moderns. No m'estranyaria, repeteixo, que el nom del sac de gemecs tingués a veure amb aquest complex.

–Prou victimista com per ser veritat, sí. Per cert: el nou folk català ha badat, i en lloc de l'ukelele o el violí hauria d'haver apostat per la gaita. ¡¿I els independentistes!? Els acaba de regalar una idea estupenda: ¿per què no elevar la gaita a categoria d'instrument nacional, com ja van fer amb l'all-i-oli, salsa nacional de Catalunya?

–Cada país busca els seus símbols nacionals. Galícia ho tenia molt fàcil. És possible que a Catalunya s'hagi acabat imposant l'imaginari del trovador, ja siguin el medieval o els de la Nova Cançó... Però mira, un dia Jordi Savall em va dir que la música catalana incorporava sonoritats celtes. Allò se'm va quedar gravat. Un parell d'anys després vaig coincidir amb Jordi Pujol en un sopar gallec de Barcelona. Va i li dic: «President, Jordi Savall m'ha dit que la música catalana té alguna cosa celta... ¿Què li sembla?”

–¿I què li va semblar, al Molt Honorable?

–Em va dir: “No, no, aquí a Catalunya, de celtes no en tenim res; això és tot per a vostès, per als gallecs”.

–Era d'esperar: hauria sigut diferent si li hagués dit que la música catalana tenia alguna cosa de basca, que mola més.

–Jo em vaig quedar desinflat, la veritat: ¡quina llàstima, si teniu el sac de gemecs i tota aquesta sonoritat celta que Savall ha sabut veure! En fi: el que vull dir és que avui dia la música celta és un gènere universal, no és com als anys 60 i 70, amb Alan Stivel, Chieftains, Lorient i para de comptar. Avui hi ha música celta al Brasil, a l'Argentina i al Japó. Si ja som aquí, ¿com és possible que un país com Catalunya, que clarament comparteix les arrels gaiteres amb tot el nord peninsular, s'hagi oblidat d'aquest instrument?

–Està clar: es tracta de potenciar el que ens separa i ens fa diferents; no el que ens uneix.

–Pot ser. En qualsevol cas em vaig quedar amb les paraules de Savall, i unes melodies que tant bretons com irlandesos com gallecs i catalans –si més no, Savall– senten com a cosa pròpia.

–Vaja, que entre els dos Jordis, es queda amb Savall.

–Com a mínim va ser més... constructiu.

–Ara que el tinc a mà, i canviat de tema: ¿existeix un equivalent a l'Stradivarius de la gaita, un luthier que sigui el màxim?

–I tant. Uns quants. A Escòcia n'hi va haver un grupet que a principis del segle XIX va transformar la primitiva gaita atlàntica que els havia arribat –sembla– des del nord-oest de la península ibèrica en el nou, potentíssim instrument que avui coneixem. A Galícia, els dos màxims luthiers són avui, Anton Corral, a Vigo, i Seibane, a Corunya: encarnen les dues grans escoles de la gaita gallega del segle XX, l'han portat des de l'edat mitjana fins a la contemporaneïtat, i és gràcies a ells que avui puc tocar la gaita amb una orquestra simfònica.

–Per anar acabant: molts hem descobert gràcies a l'última Vuelta a Espanya la seva dèria ciclista.

–La vaig heretar per via paterna: el meu pare havia fet el trajecte Vigo-Lorient en set etapes. Amb això vull dir que la bici, a casa, era una cosa molt sentida. Però va vaig tenir un accident: només em vaig trencar el polze de la mà dreta, l'únic dit que no s'utilitza per tocar la gaita. Va anar pels pèls, però li vaig veure les orelles al llop: la bicicleta per carretera és perillosa. A l'hora de triar entre la bici i la gaita, queda clar qui va guanyar.

–¿De qui era, vostè? ¿Periquista?

–Vaig ser molt fan d'Indurain, però qui em va impactar de veritat va ser Hinault, que és curiosament bretó i que a banda de ser un grandíssim ciclista tenia un cap privilegiat. Una combinació per mi insuperable.

Per a més informació consulti l'edició en paper.