Foto: JOSE IRUIN

CANTANT, PLAT FORT DEL FESTIVAL NARCISO YEPES, L'11 D'OCTUBRE A L'AUDITORI NACIONAL

La mala notícia és que des de fa dies ja no queden entrades per al concert que Rosario Flores (Madrid, 1959) protagonitzarà l'11 d'octubre a l'Auditori Nacional, en un dels plats forts de la 31a edició del Narciso Yepes. La bona, que la petita del clan –amb el permís de la seva neboda, Alba– compareix al festival –cortesia, ja saben, de la Fundació Crèdit Andorrà– en un moment especialment dolç de la seva ja considerable trajectòria artística, propulsada per la segona joventut que li ha donat la participació com a jurat – coach, en diuen ells– a La Voz, l'artefacte aquest de Jesús Vázquez a Telecinco. Serà la quarta escapadeta andorrana de Rosario –l'anterior va ser el 2009 al Prat del Roure escaldenc– i sense disc en cartera però amb àlbum nou previst per al Nadal. Es dirà com ella, Rosario, i aquesta misèria és l'única exclusiva que li aconseguim extreure. I amb pinces. A Ordino repassarà com és habitual els hits de la seva carrera. Com fa un lustre a Escaldes, vaja. I cap tastet del nou disc. Ni un. Esnif.

–El 2009 va actuar al Prat del Roure davant 2.000 espectadors i sense butaques; l'11 d'octubre, a l'Auditori, ho farà en família –mig miler d'espectadors– i tots de seient. ¿Un hàndicap?

–En absolut, perquè els faré posar dempeus a tots. He treballat molt en teatres i no em preocupa gens, la veritat. Canto on em cridin, i sempre amb la mateixa il·lusió.

–El que té assegurada és la percussió espontània, perquè al públic ordinenc li encanta acompanyar els músics amb els peus.

–¡Espero que no rellisqui!

–També té garantit el ple. Per cert, ¿recorda vostè l'última ocasió que no va omplir?

–I tant. Porto tants anys en aquest negoci que he tingut de tot: plens, mitges entrades i semibuits.

–¡¿Semibuits?! ¿De veritat?

–Jo he tocat en camps de futbol per a 50 espectadors.

–¿Quan es va produir, aquest fenomen paranormal?

–Sempre he dit que en el meu ofici el millor premi és mantenir-se. Un èxit el pots tenir demà mateix, però el que costa de veritat és seguir al peu del canó deu, vint anys després. Un disc meu com ara Jugar a la locura, del qual n'estic molt orgullosa i que ara la gent comença a valorar, resulta que va punxar. I molt.

–¿Quin repertori li escoltarem a Ordino? ¿Êxits, com al Prat del Roure?

–La gent vol els temes que li han tocat la fibra sensible. Això vol dir que no hi faltaran Marcha, marcha, Qué bonito, Sabor, sabor, Cómo quieres que te quiera, Algo contigo... Són cançons que el públic ve a escoltar, ho sé, i no el decebré.

–I No dudaría, és clar.

–I tant. Aquesta tampoc no hi falta mai.

–¿Què me'n diu del moment encenedor? ¿Li agrada, el busca, el promou? ¿O el considera un peatge sentimental que s'ha de pagar?

—Crec que això de l'encenedor està una mica passat de moda. La veritat, fa molt de temps que no en veig, als meus concerts.

–Doncs jo en recordo al Prat del Roure. I precisament a No dudaría, si la memòria no m'enganya.

–Sí, però, ¿quants anys fa, d'això?

–No tants: quatre.

–Doncs el que et deia: jo fa molt que no en veig.

–Vaja, que li fan nosa els encenedors.

–Al contrari, si m'encanten. Però ara que m'hi has fet pensar m'adono que fa anys que no en veig.

–Ai, ai: a veure si el públic d'Ordino, amb tendèncioa als excessos sentimentals, li dóna per portar-li la contrària.

–Doncs tampoc no em faria res.

–¿Cap del nou disc que prepara per a la tardor?

–Per al Nadal, si tot va bé. N'estic molt satisfeta, però fins que no estigui al mercat no en cantaré cap en públic.

–Com que no ens llegirà ningú, avanci'ns-en quatre cosetes.

–L'únic que et dire és que es titularà Rosario: mai he posat el meu nom a un disc d'estudi, i em fa certa il·lusió.

–¿Temes propis?

–Tots són meus, i alguns dels temes a mitges amb enormes compositors com Fernando Soria i Claudio Abraham

–¿Quins pals hi toca?

–Com sempre, una mica de tot. Saps que m'agrada posar-hi una bona cullerada de balada flamenquita, però també unes engrunes de funky i un pessic de rumba catalana, que mai no pot faltar als meus plats.

–Enregistrar i publicar un cedè, ¿constitueix avui una temeritat?

–És ruïnós, però no deixa de ser una aventura estupenda. El disc ja fa molt de temps que va deixar de ser negoci. Només ens queden els directes, que d'altra banda són el motor de la meva vida musical. Quan preparo un disc ho faig sempre, sempre pensant en el directe. Jo sóc carn d'escenari, per això faig música i qui no m'ha vist en directe no en té ni idea de qui és Rosario.

–¿Encara en compra, vostè, de discos?

–I tant: en vaig comprar un sac d'Amy Winehouse, que m'encanta i que ha sigut l'últim artista que m'ha impressionat.

–¡Dos anys sense comprar un cedè! Després es queixaran que ningú no ho fa, ja.

–Escolto música sobretot per Internet. Com tothom. Però és que ja t'ho deia fa un moment: el disc ha passat a la història, desenganyem-nos.

–Si definim el concert del Yepes com una repassada als seus 20 anys de carrera –ara, ja 21– ¿diem bé?

–Hummm. Si tu vols...

–És que la següent pregunta va per aquí: en cas de diluvi universal, o de migracio planetària, ¿quin disc seu s'enduria a l'equipatge?

–De ley va ser un àlbum molt important en la meva vida; i com que me'n deixarien endur dos, hi afegiria Muchas flores.

–¿I si a l'iPod només hi té espai per a un sol tema?

–En aquest cas, hi posaríem Qué bonito.

–¿Què eliminaria, si pogués tornar enrere, dels seus dos decennis de carrera?

–Res. Perquè com diu el tòpic, de tot se n'aprèn, i en tot cas em podria penedir no tant del que he fet, sinó del que no he arribat a fer. Si miro enrere, només puc donar-li gràcies a la vida per tot el que m'ha donat i encara em dóna.

–Vaja, com Joan Báez... Ser jurat de La Voz, ¿li ha servit per arribar a les generacions per sota de –posem-hi– els 25?

–Espero que sí. El que està clar és que és una oportunitat per accedir a un públic que potser no em coneixia perquè –no ens enganyem– fa molts anys que estic en això de la música i començo a ser una veterana. Però atenció, La Voz et dóna la clau per entrar a casa de moltíssima gent: joves i no tan joves. I això ho noto motíssim quan surto de casa: tothom evol fer-se fotos amb mi.

–Si vostè comencés avui, ¿hi participaria?

–Si no tingués altres opcions de demostrar el meu art, crec que sí.

–No ho diu gaire convençuda; més aviat com un últim recurs.

–Home, tampoc tant. Però el cas és que tal com està el panorama, per als artistes que comencen avui aquests programes no són l'últim recurs, sinó l'únic.

–¿I se'n sortiria?

–Igual els nervis em jugarien una mala passada, com els passa a molts dels concursants, i la veu em tremolaria tant que m'eliminaven a la primera.

–Com a fidel practicant de la rumba catalana, ¿fins i tot en això han de ser diferents, els catalans?

–La rumba la porto ben endins per part paterna, i l'he barrejat amb pals funkis i guitarres salseres. Encomana una alegria que només de sentir-la et poses automàticament a ballar.

–Quan Catalunya sigui independent, si mai arriba aquest esdeveniment d'abast universal, ¿mantindrà la seva fe en la rumba catalana?

–I tant. És que la porto a la sang, a les meves arrels. Forma part de mi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.