• La sala de Govern exposa una vintena de peces en petit format procedents de la col·lecció de l'artista castellà . Les 'Carmencitas' de la fundació Soriguer es queden a Escaldes fins al Nadal

Andrés gateando (cera, 17x28x13 centíemtres, 1997) i Carmen despierta (plom, 16x14x12 centímetres, 2001); siluetejada, María (escaiola, 134x47x38 centímetres, 1972) Foto: TONY LARA

Advertència preliminar: aquesta no és una exposició apta per a aquells que abans de reservar taula en un restaurant demanen si hi ha menjador lliure de nens. Perquè Antonio López a Andorra: el procés de l'escultura, és la celebració de la molt primera infància, la multiplicació sense manies d'un únic tema –el misteri, la perplexitat del rostre del nadó que ho estrena tot– en què l'únic que canvia és el material: entre la vintena de peces de petit, en ocasions petitíssim format de la mostra que fins al 30 de novembre es pot visitar a la sala de Govern n'hi ha de bronze, marbre i alabastre, per citar tres dels que els crítics acostumen a dir-ne nobles; però també de conscientment experimentals, com ara la pasta de vidre; de sorprenement rarets, com ara el plom; de vocacionalment humils, com ara l'escaiola, i de decididament marcians –la cera i la plastilina– quan parlem de patums de la talla ciclòpia d'Antonio López, un clàssic viu, probablement l'artista espanyol més internacional del moment, desaparegut Tàpies i amb el permís de Miquel Barceló.

En aquesta dualitat –un tema gairebé únic, el rostre infantil, i la varietat de materials amb què Antonio López l'explora, s'hi enfronta, el domina i el masega– rau una de les principals gràcies de l'exposició, concebuda d'altra banda com una introducció a les dues Carmencitas que des del juny senyoregen la plaça Coprínceps i el passeig d'Arnaldeta. Per cert, que els dos caps monumentals –2,43 metres d'altura, 800 quilos de bronze– es quedaran a Escaldes com a mínim fins al Nadal, segons va confirmar ahir la fundació Sorigué, propietària de les peces. I amb algun canvi a la vista: de seguida que el comú d'Escaldes acabi la imminent remodelació de Coprínceps, la Carmencita dormida s'hi mudarà per fer-li companyia a la despierta... L'altra gràcia són la col·lecció de tankas que Manel Gibert ha dedicat a totes i cadascuna de les peces, posant-se discretament (i sàviament) un pas darrere del mestre, mirant de no dir més del compte i exercint com a amfitrió d'aquest viatge de descoberta: «Els poemes semblen inacabats, com moltes de les peces, perquè la meva intenció ha sigut convidar l'espectador, que sigui ell qui els completi». Un exemple: «Els ulls escruten/ immensitats profundes:/ futurs auguris/ i vestigis pretèrits,/ i l'eterniat d'ara» (Carmen recién nacida, escaiola, 1999).

L'apoteosi de Carmen

I encara n'hi ha una de tercera, que de tan òbvia se'ns estava a punt de passar per alt: el fet que a la sala de Govern hi hagin recalat exclusivament escultures, probablement la faceta menys notòria d'Antonio López. Que no vol dir la menor, perquè –com recorda al catàleg Francesc Rodríguez, aquí en funcions de crític– el flirteig de l'artista castellà amb la tridimensionalitat ve de lluny, exactament des de la seva època d'estudiant de Beles arts, i el seu díptic Hombre y mujer constitueix una de les obres culminants de l'escultura espanyola de la segona meitat del segle XX.

El cas és que a Bombers assistim a la gestació de la dèria d'Antonio López pel rostre infantil, que explotarà el 2007 amb les nostres Carmencitas. Primera sorpresa: els que que crèiem que es tractava d'una mania recent, posem que de finals dels anys 90, amb el naixement dels primers néts, estàvem molt equivocats. El primer caparronet infantil el va modelar al 1964, i li va servir de model la seva filla María –la tieta de Carmencita, per entendre'ns i perquè es vagin fent una idea de l'arbre genealògic dels López. A la sala de Govern se n'exposa una màscara d'escaiola –«És pell d'onada,/ emergeix de l'escuma/ d'un estuari/ mogut per la marea/ que es fon amb el crepuscle», en diu Gibert– on s'intueixen sense esforç les formidables possibilitats i les derives futures del tema.

Serà, però, als 90 quan s'hi llenci efectivament amb totes les de la llei, i això és el que ens permet assistir, estupefactes, a l'apoteosi de Carmen, retratada desperta i dormida, és clar, però també tot just acabada de néixer i quan comença a gatejar; en alabastre, marbre, escaiola i pasta de vidre; habitualment sola, però també formant duet amb el seu germà Andrés –aquesta estupenda sèrie de tots dos gatejant, d'inquietants reminicències clàssiques: ¿no hi veuen els nens de Pompeia buscant un refugi que notrobaran mai? Diguem-ho tot: Carmen és avui una adolescent de 14 anys. I pel que sabem, la sèrie s'atura poc abans del seu primer aniversari. Es tractava, diu Rodríguez, de captar el moment màgic, l'instant fugaç en què als ulls de Carmen s'hi endeveninen totes les possibilitats de la dona que un dia serà. Un objectiu que queda fora de l'abast de l'artista, condemnat a treballar amb la pesada cotilla del temps: quan es posa a modelar, el moment ja ha passat. I més encara en el cas del nostre home, cèlebre per la calma, per no dir-ne parsimònia, amb què posa fil a l'agulla: el retrat de la família reial espanyola que Patrimoni Nacional li va encarregar ara fa 17 anys encara espera la pinzellada final. És clar que ja sabien amb qui tractaven, perquè –com recorda el mateix Rodríguez– «Antonio López no dóna mai per acabada una peça; el que passa és que arriba un moment que l'artista ja no hi por aportar res més». I ho deixa córrer.

El mestre tamé s'equivoca

Per això moltes de les peces semblen, com diu Gibert, inacabades. L'Andrés gatenado, per exemple, amb una mà a mig fer per on apunta el filferro que li serveix d'ànima i que l'escultor va recobrint amb capes d'escaiola. Per això, i perquè –tornem a cedir la paraula a Rodríguez– l'artista «no busca la perfecció sinó la realitat, i la realitat mai no és perfecta». No ho són, de perfecets, les màscares de pasta de vidre, dues de les peces més recents de la mostra –i dues de les preferides del poeta: «Dorm a l'oasi/ de quietud de la tarda,/ i s'abandona/ a les aigües del silenci,/ s'afigura universos». Vet aquí dues provatures –diu Iolanda Sorigué, directora d'art de la fundació Sorigué, l'artífex de l'exposició– en què es comprova la dèria de l'artista per experimentar amb nous materials. I no sempre amb l'èxit esperat, perquè –diu Sorigué– les dues màscares constitueixen dos intents fallits: Antonio López buscava en la pasta de vidre una transparència perfecta, i va i a l'hora de la veritat li surten unes inopinades bombolle...

Tant li fa: les màscares són figues d'un altre paner: el magnetisme, el misteri i la profunditat psicològica que n'emanen les emparenten directament amb les Carmencitas escaldenques. Que, per cert, tenen a Bombers la seva rèplica a mida natural: són les dues peces de bronze que emmarquen el cartell de la sala. L'excentricitat de l'exposició, en fi, és María («Llegat poètic,/ l'evanescent figura/ d'aqueixa escena/ domèstica: la filla/ esdevé el retrat del pare»), una peça d'escaiola del 1972 que prefigura la dèria de l'artista pel retrat de cos sencer que sublimarà a Hombre y mujer (1968-1990) i que –vés per on– ha anat a parar just al davant de l'urna que conté els frescos de Santa Coloma.

Però aquesta és una altra història. Algú –jo mateix, i perdoni el lector que m'hi posi pel mig– hi trobarà a faltar les vistes urbanes que van col·locar Antonio López entre la jet dels artistes internacionals. A canvi, però, tenim el raríssim privilegi d'explorar fins a esgotar-lo –això és un dir, perquè els caps no s'acaben mai: quan els tastin, ja em diran si els enganyava– un tema aparentment banal que Antonio López ha elevat contra pronòstic a metàfora en tres dimensions de l'aventura sensacional que és la vida. Ja ho saben: fins al 30 de novembre a la sala de Govern. I gratis total, com és saludable norma de la casa. És que no hi ha excusa. Després que ningú no digui que això és un desert. Perquè és mentida.

Per a més informació consulti l'edició en paper.