• La Bibliothèque Nationale publica els facsímils dels periples de Suter-Laumann i Gratiot

Els quatre facsímils publicats per Hachete i la BNF. l'´únic nou és precisament la portada Foto: TONY LARA

Una mina, escoltin. Una autèntica mina. Això és Gallica, l'aparador virtual de la Bibliotèque Nationale de France –BNF, per als amics, coneguts i saludats. Un oceà de llibres –però no només de llibres: també hi trobaran mapes, manuscrits, diaris, revistes, partitures i fotografies, nyam, nyam, i tot, en quantitats industrials– en marxa des de fa dos decennis i que constitueix el paradís del lletraferit i un exemple modèl·lic del que Internet pot fer per a la difusió i la democratització de la cultura. Però de veritat, sense xerrameca ni demagògia. A un sol clic de distància hi té el lector prop de tres milions de documents conservats a les biblioteques públiques franceses, que a més es poden descarregar lliurement i íntegrament. Gallica només té un defecte: que si ho proves, t'hi quedes enganxat. Però és que no es pot tenir tot.

És clar que tot el que precedeix no és estricta novetat i no tindria gaire sentit que en parléssim en aquest tros de diari... si no fos per l'estupenda iniciativa que s'han marcat la BNF i Hachette, que ara es dediquen a editar facsímils publicades a Gallica. I vés per on que ens ha tocat la grossa: divendres deixàvem aquí mateix constància de la publicació d'Histoire d'Ax et de la vallée d'Andorra, la simpàtica, exòtica, en ocasions hilarant relació de l'escapada d'Héliodore Castillon pel nostre racó de món, allà cap al 1851. Doncs Castillon no ve sol: l'han acompanyat en aquesta prometedora singladura per les terres del facsímil tres obretes igualment exòtiques i igualment ntrobables: Le val d'Andorre, d'Élie Berthet; Au Val d'Andorre, de Sutter-Laumann (1888), i Deux parisiens dans la Val d'Andorre, de Maurice Gratiot (1890). A més, a uns preus més que assequibles. I a La Puça, però jo no els he dit res.

Deixarem per a una altra ocasió la novel·la de Berthet, prolífic fulletonista que va arribar a fer-li ombra a Dumas pare, que ja és dir, i ens concentrarem en les seves dues germanes, escrites a diferència de Le val d'Andorra amb una certa voluntat documentalista –se suposa que els autors hi relaten sengles viatges pel nostre racó de món– i que incorporen tant el regust de les coses viscudes com tots els prejudicis que els viatgers vuitcentistes que travessaven la frontera del Baladrà portaven a la motxilla.

El periple de Sutter és de l'abril del 1886, any de (diguem-ne) traspàs entre els síndics Duran i Maestre. No passa res que el primer poble andorrà que travessa el nostre amable gavatx sigui «Soldeo», ni que el destí final de l'heroica jornada sigui «Andorra-la -Vieja», ni que la narració comenci amb la condescendència habitual –«La capital té un aspecte de ciutat petita, mentre que les altres localitats no passen de pobles escarransits»– perquè des eguida es posa l'uniforme de sociòleg amb ímfules marxistes: «Les cases hi són [a Andorra-la-Vieja] més comfortables i netes; però parlem de les cases dels pagesos grassos, és clar, no dels pobres paisans de la classe iferior... Perquè existeix a Andorra una aristocràcia i una plebs...» Glups.

L'home assisteix a Sant Esteve a una missa «interminable» –¡dues hores!: potser sí, que se li'n va anar la mà, al mossèn– que el deixa sense ganes de repetir –«Així que passés la resta de la meva vida a Andorra, no m'hi tornariern a veure més, a l'església», diu– i li sorprèn l'extrema devoció dels andorrans: aquell dia d'abril del 1886 van combregar segons Sutter-Laumann un centenar i mig de fidels, que es diu ràpid. A la capital s'hostatja a la «posada» d'un tal Pepe –casualitats de la vida: aquí mateix anirà a raure Gratiot dos anys després– i aquí continua també les seves indagacions més o menys antropològiques sobre el que Morell en diria un segle després l'«andorranitat», i també sobre el caràcter voluble, el mal beure i la tendència a la bronca del rústec natiu: «Quan l'andorrà beu un glop d'aguardiente, es bat amb acarnissament, sense solta ni volta, per esport, i de seguida apareixen els ganivets; en aquestes circumstàncies, un estranger fàcilment se'n pot endur un bon tall [...] En fi, que tot sembla en calma i al cap d'una hora el país està revolucionat».

La dona, el garrot i l'esbudellador

No en surten milor parades les senyores i senyoretes del país. És clar que vagi a saber el lector amb quines va anar a topar. El cas és que Sutter s'hi llença sense manies: «L'andorrana no és l'ésser exquisit, ple de gràcia i elegància, carinyós i a la vegada dolent, dolç i a la vegada feroç que detestem i a la vegada estimem i busquem amb passió». ¿Ah, no? I doncs, ¿què és, aquesta andorrana que coneix tan bé? «Una dona feta segons les lleis de la naturalesa, fecunda, robusta i treballadora, devota i lleial al marit i capaç de carregar durant hores farcells de 50 quilos a l'esquena». Una criatura que, opina, té un passar als 15 anys –«pitrera superba, cintura elegant, malucs ben formats»– però que de seguida degenera: trets durs, membres arrodonits, pell resseca, aire marcit. Una joia, vaja. I si per error l'estranger s'arrisca a tenir amb aquesta personeta res de smeblant a un afer, s'arrisca a tastar el ganivet del marit, pare, germà o promès.

Sutter, que se'n va per no tornar mai més –vistos els antecedents– el 2 d'abril del 1886, a les 5 de la matinada, encara té temps de consignar el cas de l'inquilí que s'ha trobat a la presó de la capital, un espanyol detingut per «violentar» una fillette de 9 anys a qui «detall horrible, havia esventrat a ganivetades». Més que horrible, digne d'El Caso. Especula amb la possibilitat que el reu acabi tastant el garrot vil que ha vist a la Casa de la Vall –de fet, sembla que lamenti que no sigui així, per no perdre-s'ho– i sosté de forma més aviat fabulosa que, en cas de ser condemnat a mort, la pena s'hauria executat... ¡al port d'Envalira! Tranquils, però, perquè ens informa en una nota a peu de pàgina que l'home va ser condemnat a 14 anys de treballs forçats que va complir a Nova Caledònia. L'última floreta se la dedica al «poble» així, en general, «molt ignorant i que sobreviu en la simplicitat més extrema». Excepte els rics, al corrent –però només «una mica»– del que passa «més enllà de les muntanyes» perquè llegeixen la premsa espanyoal i francesa.

Davant de la fèrtil ploma de Sutter, Gratiot se'ns apareix com un narrador més convencional i més ensopit, que descriu Soldeu com un humil racó de món «el veïnat més pobre d'Andorra, lúgubre, amb prou feines quatre cases negres al peu del camí» i on no té més remei que fer nit a l'auberge Calveau i no té pebrots per menjar la llonganissa que li serveixen, «que es remuntava segurament a l'època de Carlemany». Canillo li causa en canvi tan bona impressió que el considera l'única poble del país «blanc i acollidor com un veïnat de Touraine». Lamenta no poder visitar Sant Joan de Caselles, i a Meritxell dina amb l'ermità del santuari, que li ensenya el secret de beure bi directament del porró.

A titiuejar, vaja. El paisatge d'Encamp li sembla «esplèndid», el camí fins a Escaldes, «deliciós», i encara té temps de provar el tabac local –«Dolent és poc: és execrable», diu. A la capital s'hi planta en plena festa major ,i s'instal·la –ja ho hem dit– a la fonda de Pepe, on tasta «el primer àpat raonable que fem a Andorra». ¡Per fi! La visita acaba de forma pintoresca, amb una topada amb l'exsíndic –ell li diu monsieur Mosnes... ¿Moles, potser? Gratiot s'estalvia, això sí, l'antropologia recreativa, i marxa sense novetat el 6 d'agost del 1888. En fi, que ja els ho dèiem: una mina. Gallica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.