Foto: ÀLEX LARA

ADVOCAT I REPRESENTANT DELS RESIDENTS FRANCESOS

–¿El CDI amb França està fet per evitar la doble imposició?

–Si mentre se'n tramita la ratificació a l'Assemblée Nationale, Andorra es dotés d'un IRPF, millor que millor, perquè està fet per això. Perquè les empreses, ja siguin franceses a Andorra o andorranes a França, que tinguin una situació de doble imposició, podran imputar el doble impost al compte d'explotació. L'impacte no serà del 100% sinó reduït. Ara bé, pot tenir un impacte sobre l'impost de la renda per als funcionaris i per als jubilats. El problema és saber quina és la vocació d'Andorra per rebre residents francesos.

–¿Què vol dir?

–Les persones físiques, actualment, s'interroguen sobre l'impost i com s'articularà la no doble imposició. No oblidem que només hi ha dos països que tenen una exempció de la renda a França a través d'un conveni de no doble imposició que són el Marroc i Portugal.

–¿Els francesos que van a viure al Marroc o a Portugal no paguen impostos a França?

–Mitjançant uns requisits, parlo de jubilats per exemple, en virtut dels convenis, estan exempts de pagar l'IRPF a França i també en el país de residència. El que no serà el cas d'Andorra.

–¿A Andorra continuaran pagant?

–Pagaran aquí o a França en funció del llistó que hi haurà. Bercy ens ha dit una cosa molt clara i és que el CDI està fet perquè no sigui un instrument d'evasió fiscal. Així que els francesos que vulguin evadir impostos faran millor d'instal·lar-se a Lisboa o a Rabat que no pas a Andorra. Portugal està a la Unió Europea, el Marroc no, i té un constrenyiment important que és canviar una part de la renda en dirhams. Però no deixa de ser que en el rànquing de països fiscalment interessants Andorra no estarà ben situada per als rendistes.

–¿O sigui que Andorra, tot i el tipus d'IRPF reduït no serà atractiva?

–Hi ha altres atractius com poden ser els de successió o d'organització patrimonial per als francesos, sempre i quan compleixin uns requisits de cara a França que són complexes. Si ets resident a Andorra i el que tens a França ho tens a través d'una societat patrimonial andorrana, no tindràs obertura de successió a França sinó a Andorra. Després l'hereu farà el que li sembli més convenient segons la seva situació administrativa.

Pot ser un instrument d'organització patrimonial però és sofisticat i complicat, de coses simples, res.

–¿I per a les empreses?

Tampoc. El que passa és que la implantació a Andorra per a una empresa francesa que tingui vocació d'obrir mercats importants en països tercers però també de la Unió Europea, tindrà altres dificultats com ara l'accés, la llengua o el finançament, perquè el sistema financer andorrà no sé si està prou adaptat per aquesta operativa. A tot això encara podríem afegir la dificultat administrativa, perquè l'Administració ha de ser operativa en el canvi.

–¿Tampoc no ens podrem equiparar a Luxemburg?

–Luxemburg s'ha acabat. Tot això ha anat evolucionant considerablement des del 2008.

–¿Tornant al conveni amb França, si un resident francès paga un 10% d'IRPF a Andorra però a França hauria de pagar el 26%, haurà de pagar la diferència al seu país d'origen?

–Exactament. Aquesta és la diferència que hi haurà amb Portugal, on tindrà el pagament traslladat al país de residència. A Andorra no estem en situació afavorida respecte d'altres països, sinó més aviat en una situació de competència deslleial. Potser no és el tipus de clientela que interessa a Andorra.

–¿Perquè creu que no s'ha pogut negociar un conveni més avantatjós per a Andorra?

–Crec que França no ho ha volgut negociar per la proximitat i per un altre paràmetre que és molt important. S'ha d'entendre que un dels caps d'Estat d'Andorra és el President de la República Francesa i no hi pot haver conflicte entre tots dos càrrecs. Ho vam veure el 2008 amb el President Sarkozy i de poc que el sistema institucional se'n va en orris. En la situació que estem avui, Andorra no pot tenir un posicionament agressiu respecte de la hisenda francesa perquè seria posar el copríncep en una situació de conflicte d'interessos, i evidentment ho resoldria de manera desfavorable a Andorra. Ja sabem què passa amb la mitra en altres aspectes, doncs és exactament el mateix, però per altres motius.

–L'obertura econòmica no té gaire futur...

–Crec que la intel·ligència i la saviesa del poble andorrà sabrà atraure sense perjudicar. I encara hi ha vies, insisteixo que són considerables i que passen totalment desapercebudes. Potser tot plegat serà més visible quan el conveni de no doble imposició sigui operatiu, però des del punt de vista dels operadors francesos hi ha en el millor dels casos un desconeixement i en el pitjor, una tradició de desconfiança envers Andorra.

–¿Desconfiança?

–Simplement perquè Andorra ha viscut respecte de França en un posicionament de pirateria des de fa decennis, tot i el seu fort atractiu. I també perquè ha estat un acotat de la zona del sud i al nord és encara desconeguda. I aquí hi ha molt treball a fer. Cal promoure el país que encara té avantatges i que està al costat. La proximitat és un atot molt important encara que hi hagi limitacions.

–¿Parla de l'Administració que no es prou àgil, què li reprova?

–Crec que hi ha moltes ganes d'atraure inversió estrangera però també el temor que Andorra sigui submergida per la inversió estrangera, sobretot la dolenta. L'Administració no fa prou confiança a l'actuació de l'UIF que hauria de ser una protecció suficient per determinar si una inversió és legítima o no. En canvi, hi ha un altre filtratge des de l'Administració, que encara està molt subjecte a la cultura del proteccionisme. Per exemple, estic convençut que d'aquí 10 o 20 anys el problema de la doble nacionalitat ens semblarà un problema del segle passat, per dir-ho d'alguna manera.

–¿Els canvis han anat massa a poc a poc?

–Hi ha hagut molta negació. La famosa obertura econòmica que s'havia de fer el 1993 no es va fer i el desplegament fiscal que s'havia de fer quan es va aprovar la llei marc del 1996, tampoc es va fer i ara l'hem de fer a corre-cuita i amb mota més duresa que no hagués calgut fer-ho en aquella època amb convenis de no doble imposició inclosos.

–¿El desplegament de la Constitució no va ser efectiu?

–Des del punt de vista del treball del legislador el que trobo a faltar a Andorra és la programació. M'explico el 1993 quan hi va haver el canvi formidable de l'ordenament jurídic intern, em vaig imaginar en la meva ingenuïtat de gavatxo, que el primer que faria el nou Consell General seria fer una programació de les lleis necessàries al desplegament de la Constitució. I això no es va fer, de tal manera que tenim sectors que estan increïblement desenvolupats i avançats perquè no tenen pes polític i en canvi d'altres, que sí que tenen pes polític, estan increïblement retardats. Dit això hi ha el dret civil que està molt retardat.

–¿Dret civil i mercantil?

–Si no està ni regulada l'obertura de comptes bancaris, des d'un punt de vista tècnic sí, però des del punt de vista del client no. Ara hi ha la llei del consumidor alguna cosa podrem arreplegar però, hi ha mancances importants en temes sensibles.

–¿O sigui que la falta d'un codi civil causa estupor entre els possibles inversors estrangers?

–Hi ha dues dificultats que no han estat superades pel legislador, una és el dret internacional privat. El sistema andorrà prima el dret de la nacionalitat. Aquí tenim encara una població andorrana minoritària, per tots els altres residents, salvat alguna excepció, s'aplica el dret del país d'origen. Seria interessant incorporar-se a la legislació de la Haya o bé fer una regulació autòctona que ho regulés de forma clara. S'ha fet en algun camp, matrimoni i divorci... I de manera esporàdica en alguna altra matèria. La segona cosa que trobo a faltar és una comunicació judicial ràpida i eficient.

–¿Diligències judicials?

–Quan tens un judici i per exemple has de fer una comunicació a algú que està la Farga de Moles, resulta que la diligència se'n va primer a Madrid després a Barcelona o Lleida, després a la Seu d'Urgell i finalment, a la Farga. I per contestar és el mateix, la comunicació torna a fer el mateix circuit.

–¿Com és possible?

–Perquè no hi ha tant sols un acord administratiu entre governs sobre comunicació de peces judicials, això és només agafar el telèfon, cada ministre ho fa i queden entesos, no ara de sempre! És un tràmit molt senzill que no es fa. Els judicis s'allarguen indefinidament, cosa que és sancionada per Estrasburg. I tot això que dóna inseguretat jurídica a les empreses però, també als ciutadans, passa per manca d'un senzill tràmit administratiu almenys entre els països veïns, Portugal, Espanya i França, que ja cobriria el 85% de les causes civils.

–¿Poca sensibilitat per part del Govern?

–Hi ha manca total de sensibilitat per part dels Governs i dels andorrans. ¿Perquè com més s'allarga un judici més diners es guanyen? Penso que no. El tràfic jurídic i el tràfic econòmic impliquen una ràpida solució. Això és un motiu pel qual l'inversor estranger s'ho mirarà amb lupa abans de muntar un negoci aquí. ¿Si té un litigi què passarà? És la cosa més fàcil de resoldre, no costa un duro, però ningú ho fa.

–¿O sigui que encara no hem sortit de la fonda, com diuen a França?

–Si fas un inventari de les coses complicades o que costen políticament de fer i de les coses simples, et trobes amb una quantitat de coses simplíssimes que no es fan. El penal està més avançat gràcies a les mesures contra el blanqueig que ajuden molt. El tema mercantil i financer està bastant regulat per llei i per les adaptacions a la zona euro. A més el termini per al desplegament operatiu de tot això, s'acaba el 2017 o 2018, però la regulació vindrà des d'allà no per iniciativa d'Andorra.

–¿Vaja que som poc oberts als canvis i a l'obertura?

–Si sumem totes aquestes mancances, les que són fàcils de resoldre i les que no són tan fàcils de resoldre, la inversió estrangera és una gran incògnita. Els professionals o bé diem mentides la qual cosa és una desqualificació perquè la veritat sempre surt, o bé diem la veritat una mica adornada. No he pogut proposar res fins a finals del 2012 amb l'obertura, perquè abans amb els prestanoms, la gent no volia ni parlar-ne. I per una raó molt senzilla i és que la figura del prestanoms està tipificada com a operació sospitosa de blanqueig de diner però no d'ara, sinó des del 2004. No podies proposar res a ningú. Ara que pots quan et pregunten no pots donar les respostes correctes. No és insuperable però, és molt llarg...

Per a més informació consulti l'edició en paper.