• Josep Moles evoca la peripècia del seu germà, Albert, que durant la Segona Guerra Mundial va formar part de la xarxa que unia Tarascó i Barcelona

Rutes de passadors entre Tarascó i Andorra, segons Fracnis Aguila Foto: francis aguila / ?passeurs d?hommes et femmes de l?ombre?

Semblava que la nòmina de passadors que operaven des de (o a través del) nostre racó de Pirineus durant els anys més foscos de la Segona Guerra Mundial estava definitivament tancada, i que amb el traspàs d'Eduard Molné, ara fa un mes, es posava el punt final a una època heroica–amb el permís de l'últim supervivent, Lluís Solà. Doncs no. A la gloriosa pàgina dels passeurs nostrats –deixem la llegenda negra per a quan la investigadora catalana Rosa Sala Rose hi posi xifres, noms i cognoms: només una mica més de paciència, perquè això serà al gener– hi hem d'afegir des d'ara i amb totes les de la llei el de l'escaldenc Albert Moles Damunt (la Massana, 1923-Quillan, 2009), que fins que no va ser capturat per les forces de seguretat espanyoles al setembre del 1943 i quan mirava de passar pel port de Perafita al capdavant d'una expedició de deu aviadors aliats va conduir fins a la seguretat del consolat britànic de Barcelona desenes, qui sap si centenars de fugitius en una vintena llarga de missions.

Ho recordava ahir el seu germà, l'escaldenc Josep Moles, que no vol que aquest episodi es perdi en el temps com llàgrimes en la pluja, per dir-ho a la manera de Roy, el replicant de Blade Runner. El cas és que en l'extensa bibliografia que els últims anys s'ha anat publicant sobre la vida i miracles dels passadors –des de Guies, fugitius i espies, l'exhaustiva monografia de Claude Benet focalitzada en el cas andorrà, fins a Les muntanyes de la llibertat, l'obra canònica sobre la matèria de l'historiador català Josep Calvet, per citar només les dues referències inel·ludibles– el nostre heroi d'avui només apareix en un breu paràgraf que li consagra aquest últim.

És gràcies a Calvet que sabem la fi de la carrera de Moles, aquell infaust 3 de setembre del 1943 que és capturat al port de Perafita. Posa el seu cas com a exemple de la relativa indulgència amb què les autoritats franquistes de l'època tractaven els passadors, la majoria de les vegades antics contrabandistes reconvertits en traficants d'homes: a Moles només li va caure una multa de 500 pessetes, que probablement era una quantitat considerable però que no sembla un càstig excessivament gravós si es té en compte que, segons el mateix Calvet –que segueix en aquest punt les dades aportades pel també traspassat Joaquim Baldrich– els aliats no escatimaven recursos i els passadors rebien 3.000 pessetes per cada home que arribava al consolat britànic.

Pensi el lector que a Moles el van enxampar amb deu fugitius, i que el seu germà sosté que el premi per cada home passat era molt superior a aquestes 3.000 pessetes que fins ara havíem considerat la tarifa estàndar dels passadors. Uns diners que, d'altra banda, havien servien per subornar policies com per comprar silencis i assegurar-se la complicitat de les cases segures on necessàriament havien d'aturar-se durant el trajecte, a banda de recompensar una feina d'altíssim risc on els homes com Moles es jugaven la pell a cada viatge.

Achtung! La Gestapo

És clar que ell no només va haver d'abonar una multa. Com a torna, es va passar sis mesos a la presó: primer a la de la Seu després a la de Lleida, diu Calvet, que li ha seguit la pista. Sembla que la mare va intercedir per ell davant del bisbat, i que també el síndic, Francesc Cairat, s'hi va interessar. Probablement va ser gràcies a aquestes gestions que se'n va sortir amb tan sols mig any de garjola. El que està clar és que en va sortir escaldat i sense ganes de tornar a tastar l'hospitalitat de les presons franquistes: no va tornar a l'antic ofici de passador, es va casar amb una filla de la localitat francesa de Quillan, i allí es va quedar la resta de la guerra –i tota la vida– exercint de forner a la fleca familiar.

El que sorprèn no és que ho deixés aleshores, sinó que no ho fes molt abans. Una topada amb la Guàrdia Civil podia comportar –ho hem vist– un procés per espionatge o per contraban –que va ser el càrrec del que el van acusar a ell, apunta Calvet– així com la consabuda multa i unes setmanetes a l'ombra. Però això no era res comparat amb el tracte especial que dispensava la Gestapo als passadors –i als passats– que queien a les seves urpes: de pet al camp de concentració. Moles va estar a punt, a punt de comprovar-ho personalment, quan –recorda el seu germà– en certa ocasió que esperaven un grup de fugitius en un hotel de Tarascó, «la mestressa va pujar esveradíssima i cridant: ‘La Gestapo és a baix'. Amb prou feines van tenir temps de fugir per la teulada. Si el pesquen, no el tornem a veure més».

Calien pebrots, molts, per viure amb l'ai al cor i l'alè de la Gestapo a l'esquena. Moles ho feia perquè era el seu ofici. I ben pagat, com hem vist. Des que la família, procedent de Perpinyà, s'havia instal·lat a Escaldes, tot just esclatar la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a fer de paquetaire i ocasionalment –diu el germà– de contrabandista. Que acabés integrant-se en una de les moltes xarxes que operaven entre l'Arieja i la Cerdanya, Andorra, l'Alt Urgell i el Pallars era només qüestió de temps. Desconeixem com, quan i en quina xarxa es va enrolar. Només sabem que tenia el centre d'operacions a Tarascó i que estava dirigida per un a qui deien El Mallorquí, i que la major part dels seus clients eren militars aliats: entre la colla de deu aviuadors que van caure amb ell a Perafita n'hi havia de francesos, de britànics i de nord-americans. També havia passat personalitats d'un cert pes polític, però segons sembla, cap grup de refugiats jueus. L'itinerari, amb sortida a Tarascó, passava per Andorra o la Cerdanya, camí de les estacions de tren de Puigcerdà o de Manresa, i des d'aquí fins a Barcelona. I mai no va fer la més mínima referència a espolis i delacions com els que han alimentat la llegenda negra.

Vet aquí, en fi, un nou fil per estirar i un nom nou per afegir a la llista dels Viadiu, Forné, Baldrich, Molné i Solà en el que constitueix probablement la major contribució del nostre racó de món a la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Així que continuarem indagant fins a reconstruir la peripècia bèl·lica de Moles. Ja ho veuran.

Per a més informació consulti l'edició en paper.