• La formació francesa ofereix ?Cançons i danses' a Sant Iscle

Foto: ÀLEX LARA

Recorda el lector Tous les matins du monde, aquella estuenda pel·lícula d'Alain Corneau que a molts ens va descobrir un tal Jordi Savall? Doncs el que proposa aquesta nit a Sant Iscle (21 hores) l'ambaixada francesa dintre de la temporada musical gal·la és com Tous les matins du monde, però encara una mica més enrere de Marin Marais i Saint Colombe. Exactament, un segle més enrere. És a dir, als regnats de Lluís XII i Enric II. Perquè ho tinguin més clar: entre el 1492 i el 1559. Els protagonistes d'aquest viatge en el temps són Doulce Mémoire, que compareixen a la parroquial de la Massana amb l'espectacle Cançons i danses del Renaixement.

Un periple, diu el fundador i director de la formació, Denis Raisin, per la banda sonora de la cort francesa i els seus gentilhomes, que se la passaven d'all`po més bé als flamants castells dels Loira. Una proposta raríssima –com el mateix Raisin adverteix– perquè estem (més o menys) acostumats a sentir grups especialitzats en els repertoris medieval i barroc, però el segle XVI continua sent, musicalment parlant, terra incognita. O gairebé. Entre els molts ganxos de Doulce Mémoire, quedem-nos amb la particularitat de la col·lecció de rèpliques d'instruments d'època –xeremies, bombardes, flautes, llaüts, guitarres– amb què toquen, i que es fan acompanyar de dos cantants –soprano i tenor– per repassar uns temes «sorprenentment accessibles, perquè la música renaixentista, a diferència de la barroca, conserva un estretíssim vincle amb els gèneres populars». Per això, diu, al costat de temes refinadíssims hi trobarem –atenció– cançó de temàtica amorosa, «quasi eròtica», perquè el XVI –recordem només Rabelais– «és un segle que es prmet moltes libertats sexuals».

Caldrà veure fins on arriben avui aquestes «llibertats», tenint en compte que el concert tindrà lloc en un recinte consagrat. Doulce Mémoire, en fi, compareix en la formació d'octet, que no és ni molt ni poc, perquè poden desplegar entre tres i una vintena d'intèrprets a l'escenari, i en el format de concert, sense el vestuari d'època amb què en ocasions contextualitzen els seus espectacles. Una llàstima. Però ja és ben veritat no es pot tenir tot.

Per a més informació consulti l'edició en paper.