• Repassem amb Elena Aranda, lectora professional per a agències i editorials, les opcions de futur de la indústria (!?) local i de les llibreries tradicionals H Proposa ubicar les llibreries en edificis amb ganxo per convertir-les en un atractiu turístic

Elena Aranda amb la seva eina de treball: un llibre. Ella jutja, avalua i aconsella (o no) que un manuscrit acabi veient la llum Foto: EL PERIÒDIC

Amb mitja dotzena de segells que publiquen en conjunt deu títols l'any, ¿es pot parlar amb propietat d'una indústria editorial a l'andorrana? ¿Tenen futur, les nostres microeditorials? ¿Quin? I els nostres autors, instal·lats en un semiprofessionalisme estructural, ¿han d'explotar el localisme com ha fet amb certa fortuna Peruga, o millor que optin per una ficció d'estil internacional a l'estil Salvadó? L'autoedició, ¿és una opció, davant de les dificultats cada vegada creixents perquè una editorial convencional aposti per un inèdit? I el llibre electrònic, ¿serà la puntilla, o una oportunitat que editors i autors, però especialment els primers, estan deixant passar de forma temerària, per no dir suïcida? Per no parlar de les llibreries tradicionals: ¿tenen la més mínima oportunitat de sobreviure, a l'era digital? ¿Quina? I els premis literaris subvencionats per les institucions, és a dir, pel ciutadà, ¿tenen algun sentit, avui? Per acabar, ¿quins seran els temes i els gèneres que marcaran tendència la temporada que tot just acaba de començar?

De tots aquests extrems –i d'altres que de seguida veurà el lector– en parlem amb Elena Aranda, lectora professional que treballa per a agències –Sandra Bruna– i editorials –Grup 62– i que constitueix el més pròxim a un guru literari que tenim en el nostre racó de món. A l'estiu ja va impartir un taller per orientar els autors inèdits en la selva editorial; estiguin atents perquè en prepara una bateria més de forma imminent: dos de destinats de nou als escriptors que aspiren a veure la seva primera criatura literària als aparadors –De la idea al projecte literari i Del manuscrit al lector– i un tercer de màrketing editorial dirigit als professionals de l'edició. I començarem precisament per aquí: ¿existeix, una indústria editorial mereixedora d'aquest nom?

Microsegells

Editorial Andorra, Límits, Ara, Anem, A4, 2+1 i Edicions del Diari d'Andorra constitueixen el bo i millor –i també l'únic– de la nostra indústria editorial. No hi ha res més, i fins i tot d'aquesta llista en podríem esborrar un parell, desapareguts en combat des de fa mesos, per no dir anys. Els seus poders: una desena de títol per temporada, amb una tirada mitjana de 850 exemplars segons l'Associació d'Editors —i encara sembla una xifra prou generosa. ¿Hem dit indústria editorial? «Millor parlem de sector», diu Aranda. Un fenomen d'atomització que no és exclusiu d'Andorra, adverteix, i que té molt a veure amb la granota d'editors que es posen en ocasions els autors que pel motiu que sigui no veuen altra manera d'accedir al mercat editorial. Així que creen un segell, es publiquen ells mateixos i aprofiten per publicar després coneguts, saludats i afins. Tenim els exemples a la punta de la llengua però ho deixarem aquí. ¿tenen futur, aquestes microeditorials?

«Hi ha alternatives», assegura Aranda amb una certa dosi d'optimisme, que passen per «unir forces i treballar de forma cooperativa». Un exemple n'és, diu, l'associació Llibre del Pirineu, «tot i que té un dèficit de visibilitat», i de Llegir en català, marca de recentíssima creació creada per una desena de petites editorials catalanes –amb Meteora al capdavant– que promocionaran en endavant de forma conjunta el seu catàleg, i de passada ensenyaran bíceps per negociar amb els distribbuïdors, «el taló d'Aquil·les dels segells petits». I encara més dels andorrans, convindria afegir-hi: no és que sigui dificil, per no dir impossible, torbar un llibre editat al nostre trosset de Pirineus a Barcelona –¡ni que estiguéssim parlant d'una remota ciutat de l'interior de Queensland, Austràlia!– sinó que pot ser una autèntica odissea buscar-lo a la Seu, pe r no parlar de Martinet, Organyà i rodalies.

¿local o global?

¿Han d'apostar les nostres editorials per la ficció d'estil internacional, o pels autors i els temes locals? ¿Convé cultivar el fet diferencial literari? ¿I com es fa, això? Aranda tira de biblioteca i cita un altre guru, André Schiffrin, que ara fa un decenni pronosticava a L'edició sense editors que tant autors com editors han d'explotar sense manies el que ell en diu «efecte local»: «Si són capaços de reflctir aquesta identitat, aquesta idiosincràsia i projectar-la cap enfora, tindran més oportunitats de fer-se un forat al sol editorial».

Ras i curt: explotar el regust local amb ambicions globals, exactament com ha fet la tropa nòrdica amb èxit més que notable. Ep, i també Albert Villaró, amb el seu Andreu Boix: «Efectivament, hi intenta donar una certa, personal visió de l'Andorra contemporània». Al seu costat, Albert Salvadó ha cultivat –amb excepcions com ara El relat de Gunter Psarris– una literatura sense connotacions locals, fins al punt que l'estratègia editorial per col·locar les seves novel·les el defineix, diu, com a autor en llengua catalana, no com a autor andorrà. Però atenció, que les dues són opcions «igualment legítimes». Tant, que Salvadó és l'únic autor professional del nostre panorama literari. Una altra tara, aquesta de l'amateurisme, que no és exclusiva de les nostres lletres: només el 3% dels autors viu del que publica, adverteix Aranda. Així que millor no fer-s'hi gaires il·lusions.

Espècie en extinció

Resisteixen per aquí dalt, com els gals d'Astèrix, tres heroiques llibreries de les de sempre –La Puça, La Llibreria i Idees– al costat de les seccions de llibres dels grans magatzems. I tots, sota l'amenaça del esembarcament més o menys imminent de l'Fnac –glups. ¿Està el seu destí escrit? Admet Aranda que les llibreries són l'esglaó més vulnerable d'una indústria en crisi. Però no ens enganyem, adverteix: «La culpa no és d'Internet ni del llibre electrònic, sinó de la crònica falta de lectors. I que cada vegada n'hi ha menys». Un problema que ve de lluny i que no és just posar només al sac de l'e-book.

D'acord, però sigui de qui sigui la culpa, el dilema és el mateix: ¿quedaran llibreries, d'aquí a cinc anys, o ens haurem de resignar a Amazon, l'Fnac i els grans magatzem, si hi ha sort i no segueixen el destí de les seccions de discos? «És impossible preveure el que passarà, però el cert és que allà on l'Fnac s'ha instal·lat, s'gha acabat cruspint un tros ben gros del pastís». Ara bé, fins i tot un gegant com l'Fnac patreix els efectes del «canvi de paradigma editorial» i s'ha vist obligat a reconvertir-se. ¿Com? Posant l'accent no en el llibre sinó en les noves tecnologies i l'electrònica. Un reciclatge que és, augura, una de les opcions que tenen a mà les llibreries per sobreviure. Com a mínim, per intentar-ho. Per exemple, convertint-se en espais multidisciplinaris, ampliant l'oferta cultural amb sala d'¡exposicions, cobncerts, tertúlies, cafeteria... I oferint productes complementaris: per exemple, estris de cuina de disseny al costat de la secció de Gastronomia; o parafernàlia d'exploració a la de Viatges.

¿Una llibreria al Rosaleda?

Aranda té també idees que poden semblar de bomber, però que convé rumiar si alguns volen escapar a un destí més negre que la llista de paradisos fiscals. L'Expresso Book Machine, per exemple, una màquina portentosa capaç d'imprimir un patracol de 200 pàgines en 10 minuts. I que els llibreters més audaços farien molt bé a començar-se a gestionar-se: «És evident que no pots tenir tots els llibres que es publiquen en estoc; es poden arribar a acords amb les editorials per oferir aquest servei d'impressió sota demanda, que es mouria en marges similars al del llibre tradicional». Els ho dèiem unes línies més amunt: portentós. ¿O no? Per no parlar dels llibres descatalogats ,que amb la machine aquesta podrien ressuscitar a una nova i eterna vida. ¿Ciència ficció? «La Casa del Libro ho està estudiant. Així que cada dia és més a prop».

Més propostes per a la supervivència de la llibreria tradicional: convertir-les en ganxo turístic. Està clar que només es por arribar a ser Shakespeare and Company si tens la santa sort que et pareixin a París als anys 20 i hi desfili la tropa d'anglosaxons expatriats. Però, proposa Aranda, mirin el cas de la Selexyz Dominicanen de Maastricht, que va obrir el 2005 en una antiga església gòtica de la ciutat del Tractat i que aviu visiten 700.000 persones l'any... O l'Ateneo Splendid de Buenos Aires, un monument de la cultura argentina bastit sobre el que havia sigutu un teatre; o, molt més a la vora, la Central del Raval, que aprofita l'esquelet i la pell del que un da va ser l'església de la Misericòrdia d'aquest barri barceloní... No la liarem ara pensant en posar una llibreria a –posem per cas– Santa Coloma, ni a Sant Andreu d'Andorra la Vella. Però... ¿i a Radio Andorra? ¿O al Rosaleda? ¿O a l'antic edifici de Casal i Vall, avui tan buit que fa pena? ¿Oi que n'hi ha per pensar-hi, després de la síncope inicial? Ah, sí, i el Quilòmetre Zero: que et serveixin el llibre a casa sense despesa addicional, sota un lema mbatible: «Més ràpid que Amazon». Un miracle només factible en territoris reduïts com ara Andorra. ¿Com no se'ns havia acudit abans?

Autoedició i reputació

Anem als autors. I deixem-nos de les vaques sagrades. Passem directament als inèdits. Imagini el lector que per un d'aquells rars miracles de la constància té un manuscrit al calaix de l'escriptori. I que li fa certa il·lusió veure'l publicat. ¿Com ho fa? ¿A quina porta truca? ¿Quines possibilitats d'èxit té? Comencem pel final: més aviat remotes, diu Aranda. Només un de cada 6.000 manuscrits que arriba a una editorial es converteix en llibre de carn i ossos. Però vostè és tossut, no es dóna per vençut. Comenci a sembrar-se una reputació com a autor –recomana– molt abans. Anys abans. Cultiuvant les xarxes socials: blocs, Youtube, Facebook, Twitter. El que sigui. I en posa exemples: Paranoicus. És a dir, Marc Juanati. «Només de seguir el seu compte de twitter ja tinc ganes de llegir-lo, si mai arriba a publicar res. I com jo, estic segur que té una massa de seguidors que també ho farien». Una altra opció és l'autoedició, injustament desacreditada, diu, però perfectament legítima i sovint molt recomanable per superar el tall editorial: fins al punt, adverteix, que «de vegades és preferible autoeditar-te i regalar el teu primer llibre al lector a qui vols que arribi per fidelitzar-lo que publicar a qualsevo preu a qualsevol editorial». Queda dit.

Premis, premis, premis

I sempre queda el recurs dels premis, que Aranda defensa com una molt legítima opció per fer-se un nom. Sense ingenuïtat, però, perquè n'hi ha que estan precuinats, d'altres que decideixen el guanyador en funció de les possibilitats comercials d'un text o del prestigi que li pot aportar l'autor. Atenció, però, perquè la mamella ppot deixar de rajar en qualsevol moment. La tendència a Espanya, que fins no fa gaire era el país amb més premis literaris per habitant de l'univers, és a retallar sense manies. Lògic, perquè habitualment els paganos eren les administracions. ¡Vaja, si això ens sona! Com a Andorra. Exactament. I també aqui es mulla Aranda... ni que sigui a mitges: «Crec que s'han de mantenir, però mirant que tant la repercussió dels guanyadors com la visibilitat de les institucions que els doten siguin més altes». Una fórmula ben difícil de quadrar, perquè als autors mediàtics potser no els interessa guanyar un premi invisble –com ho és el Fiter i Rossell, sense anar més lluny– i sense guanyadors amb ganxo és impossible prestigiar (ni que sigui comercialment) un guardó.

‘Indepes' i inquisidors

I ja que la tenim a mà, no podem deixar passar l'ocasió: ¿què es portarà, aquesta temporada? Fàcil: com sempre en èpoques de crisi, els gèneres refugi són el fantàstic, l'històric, el negre i el romàntic. És a dir, la novel·la èpica en l'estela de Juego de tronos, més nòrdics, més Greys i pseudogreus i –ta.txan, ta-txan– la relectura en clau indepentista dels mites de la història de Catalunya. Els fills bastards de Lliures o morts, i amb això està tot dit. Com a torna amb pedigrí més o menys acadèmic, vaticina, la Santa Inquisició, amb especial atenció a les escabetxines que va perpetrar Runer avall perquè –ja se sap– la culpa la té Espanya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.