• El 23 d'octubre del 1967 el copríncep francès va clausurar el viatge a Andorra amb una visita a l'edifici de Sud Radio al cap del port H Seguim les passes del general a l'emissora, que conserva fins i tot la taula on va firmar al Llibre d'or fa 45 anys

23 d'octubre de l1967: De Gaulle desembarca a la porta principal del complex del cap del port; a la dreta, el mateix lloc, divendres passat Foto: àlex lara

A la 5a planta de la torre de Sud Radio –ja saben, dalt de tot del Pic Blanc, a 2.650 metres d'altura: l'emissora plus haute d'Europa– hi ha la sala d'honor del complex: una estança ovalada que simula el pont de comandament d'una nau improbablement avarada al cap del port i des de la qual es pot arribar a veure fins a l'Aneto i més enllà, si el dia acompanya –i divendres, quan ens hi vam col·lar, cortesia del ministeir de Cultura, feia un dia excel·lent. Val a dir que les vistes privilegiades són el més noble de la sala: el mobiliari consisteix en una llarga, sòlida i austera taula de roure, presidida per una butaca sense cap ornament, amb sengles bancs a costat i costat i dues tirallongues de rústegues cadires de balca, sobre una estora encara més basta. Tot plegat, d'una sorprenent severitat, si tenim en compte que Sofirad –la societat estatal que va construir l'edifici– no hi havia escatimat recursos, ni tècnis, ni financers –el complex, inaugurat el maig del 1964, va costar 12 milions de francs. Els únics luxes de l'habitació són el cortinatge de l'entrada i un joc de recargolats, extemporanis canelobres que si bé s'avé amb el look eclesial de la sala xoquen absolutament amb l'estètica quasi pop de Sud Radio.

Doncs en aquesta sala de (diguem-ne) honor és on el general Charles de Gaulle va fer –ell sí– els honors en la visita llampec a Sud Radio amb què va clausurar el viatge al nostre racó de món: era el 23 d'octubre del 1967, i la primera vegada en la història que un copríncep francès es dignava a deixar-se veure per aquí baix. De Gaulle va firmar al llibre d'or, i cal suposar que també el van fer pujar a la terrassa del 6è pis, una mena de camarot on els servien un aperitiu als intrèpids turistes que s'aventuraven fins al pic Blanc. Era primera hora de la tarda, el copríncep el van portar fins a l'entrada de l'emissora en automòbil –potser la limusina oficial del president de la República, aquell Simca que fa dos cursos es va subhastar per 120.000 euros: no som res– i hi va ser rebut pel president del consell d'administració i pel director general de Sud Radio, Pierre Lefranc i Jean-Louis Horbette, respectivament. Diuen les cròniques de l'època –recollides a http://f5ns133.free.fr/sudradio, la bíblia sobre l'emissora i d'on procedeix part del material gràfic– que els tècnics van formar a la gran sala de màquines del complex, que va parlar amb tots i cadascun d'ells, que es va interessar pels detalls de funcionament d'unes instal·lacions aleshores punta i que va felicitar el chef de centre per «l'excel·lent estat de conservació de l'edifici i del material».

Talment com si passés revista a una guarnició destacada en una llunyana colònia d'ultramar. És clar que no anava molt desencaminat: al cap del port hi vivia permanentment un equip de quatre tècnics –a la visita oficial d'aquí dalt s'hi devia presentar la plantilla sencera– que eren rellevats cada sis dies, i l'edifici emmagatzemava aliments i carburant per resistir fins a dos mesos aïllat de l'exterior. Una hipòtesi que mai no es va arribar a donar, però que explica l'aspecte bunqueritzat que destil·la el complex. El cas és que, a diferència de Radio Andorra, Sud Radio s'ha conservat quasi intacta, amb un deliciós interiorisme pur anys 60 i que en qualsevol moment sembla que el general in person hagi de trucar a la porta per comprovar qur tot continua en ordre. ¿No s'han quedat amb les ganes de seure a la cadira presidencial de la sala noble? Els asseguro que produeix un cert efecte, i que s'hi sent alguna cosa així com el pes de la història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.