• Visitem l'històric edifici de l'emissora del cap del port, tancat des del 1981
• Obre diumenge i excepcionalment les portes; cal reserva prèvia per accedir-hi

Vista general de Sud Radio, amb la torre que li dóna el característic aspecte mariner; la sala dels compressors: n'hi ha tres, es diu que són els mateixos que muntaven els submarins de l'època, i generaven 2.700 CV de potència cadascun Foto: ÀLEX LARA

Qui no ha somiat mai a visitar el que en espanyol en diuen un pecio, les restes d'un naufragi –¿què me'n diuen del cuirassat Bismarck?– preservades sota les aigües de l'oceà? Doncs qui ho havia de dir: diumenge en tenim l'oportunitat, en el marc de les Jornades Europees de Patrimoni que aquest any es consagren al patrimoni industrial. I ben a prop. Només han de pujar fins al Pic Blanc, on des del maig del 1964 està avarada la superestructura del Sud Radio. D'acord: no és el Bismarck, però es tracta d'un mastodont de ciment, formigó i acer que des del maig del 1964 senyoreja el cap del port i que –segur que sí: ens hi juguem un peix– sempre s'havien demanat com seria per dintre. Ara tenen l'oportunitat de descobrir-ho.

Si ens hem embarcat en la metàfora dels naufragis no és perquè sí: l'edifici evoca obertament el pont de comandament d'una estupenda nau improbablement avarada als 2.650 metres del Pic Blanc. Al concurs convocat per Sofirad, la societat francesa propietària de la concessió de Sud Radio que des del 1958 emetia per aquí dalt –primer des d'Encamp i després des de Casa Felipó, a la capital– per fer-li la guitza a Radio Andorra, s'hi van presentar dos projectes: un simulava la silueta d'un avió; l'altre, la d'un buc. Ja saben quin es va imposar. L'edifici va costar 12 milions de francs i tot ell és un monument a la grandeur –i no és casualitat que Sofirad fos una corporació de titularitat estatal. Poc a veure amb Radio Andorra, vaja: l'edifici encampadà és al costat del de Sud Radio una humil caseta pairal.

Es tractava de deixar ben alt el pavelló francès, i per això es va buscar un emplaçament espectacular, incomparable, únic. Costés el que costés. Poc importaven les contraindicacions tècniques d'aixecar una emissora sobre roca viva, que pel que es veu absorbeix bona part de les ones. Era una qüestió de prestigi nacional (francès, és clar), com va quedar clar tres anys després, quan el general De Gaulle, de visita oficial al Principat –la primera d'un copríncep francès al nostre racó de món en vuit segles– es va presentar a l'estació per felicitar el personal, degudament format a la sala de màquines. Era el 23 d'octubre del 1967. I el més sorprenent de tot és que la sala continua avui exactament igual, amb les dues i monumentals emissores –una Thomson CSF de 300 kW de potència, i una Thomson CFTH Houston de 600 kW– en perfectes condicions i a punt per funcionar... amb uns retocs mínims. Bé, això ho diu Joan Font, actualment tècnic al servei de Comunicació i audiovisual del Govern i que entre finals dels anys 60 i el 6 de novembre del 1981, quan Sud Radio emmudeix definitivament, va treballar a l'emissora, primer com a operari i al final com a periodista. Font ho sap tot sobre l'edifici. Tot. Tan de bo disposéssim d'un Font per a Radio Andorra. Però no es pot tenir tot. I ell és qui exercirà diumenge de guia. Així que si ell diu que les emissores estan a punt, és que ho estan.

La sala de les emissores ocupa exactament una superfície de 580 metres quadrats, segons la publicitat de l'època, que deixava de passada ben clar que els 2.650 metres del Pic Blanc convertien l'emissora del cap del port en «la plus haute d'Europe». I una de les més potents: perquè es facin una idea, els 900 kW conjunts que desplegaven les dues emissores deixaven quasi en ridícul els poc més de 100 kW a què l'entranyable Radio Andorra havia quedat reduïda als anys 70. L'edat d'or de l'estació de Trémoulet havia passat i ja no tornaria mai més. Però aquesta és una altra història. Érem a la sala de màquines, que un operari controlava des d'una taula de comandament que domina tota la sala, com el capità Picard a la USS Enterprise. En un nivell superior, i en voladís sobre aquesta mateixa sala, es distribuïen –i es distribueixen encara– els habitacles de la tripulació: un equip de quatre tècnics –dos especialistes en electrònica, un mecànic de motors dièsel, i un operari de manteniment que a la vegada s'ocupava de la cuina i la intendència– que complien torns de sis dies, i que en cas de necessitat –una nevada que els deixés aïllats– disposaven d'aliments per sobreviure durant dos mesos.

De fet, tot l'edifici està concebut com una mena de búnquer preparat per resistir les condicions més adverses. Ho delaten els espessos murs interiors de formigó vist: no desentonarien –ben al contrari– al costat dels sistemes de fortificació de la Línia P que es poden visitar a la zona de Martinet. Perquè se'n tornin a fer una idea: les dues emissores s'alimentaven amb l'electricitat que generaven tres enormes compressors –hi ha l'espai per a un de quart que s'havia previst però que no es va arribar a instal·lar mai– capaços de desenvolupar una potència de 2.700 CV, que es conserven a la planta inferior i que podrien ser, especula l'historiador David Mas, motors idèntics als que a l'època muntaven els submarins de l'armada francesa. Mola, ¿oi? Però, ¿i si per casualitat hi havia un tall en l'alta tensió que connectava l'estació amb Fhasa? ¿Es tallaven les emissions? ¿Corrien els tècnics perill de congelació, en un un pic on fàcilment s'arribava a l'època –que feia més fred, com tots recordem– fins als -25ºC? Tranquils tots: en cas d'emergència els tripulants disposaven de quatre enormes cubes –encara es poden veure al costat de l'entrada de servei– que emmagatzemaven fins a 300.000 litres de gasoil, carburant suficient per mantenir l'estació en funcionament durant vuit setmanes.

baudelaire i simenon, inquilins / És clar que mai no va caldre activar el plans d'emergència. Però impressiona, ¿oi? També impressionen les sales comunes de la nau, on s'han conservat el mobiliari i la decoració dels anys 70. Com si entréssim al plató de Cuéntame: butaques d'escai, televisors ITT i les restes de la biblioteca que van anar acumulant les successives missions que es van anar succeint al cap del port. Entre les lectures del personal, una d'especialment indicada quan un dels perills ben plausibles consisteix a quedar-te colgat sota una capa de dos metres de neu: La neige était sale, un Simenon de guerra, sense Maigret, en edició de butxaca de Presses de la Cité del 197, les inicials G. M. i una endreça memorable: «Mon âme est un trois-mâts cherchant son Icarie»: ¿qui devia ser aquest G. M., intrèpid lector de Baudelaire avarat al Pic Blanc? Hummm: ¡quants misteris, quants secrets que oculta aquest edifici!

Però ja ho dèiem aquí dalt: els que van projectar l'edifici de Sud Radio van preveure fins a l'últim detall: per això l'edifici estava dotat amb un vehicle eruga que salvava els 300 metres finals que connecten l'emissora amb la carretera general. Un vehicle que s'ha conservat i que estava adaptat per encabir-hi una llitera en cas d'evacuació. Tampoc no es va arribar a fer servir mai, diu Font. I hem deixat el més espectacular de la visita per al final. D'entrada, el túnel, aquest forat d'aquí al costat que fa exactament 100 metres de llargada –tants com l'antena, perquè hi vagin rumiant– i per on circula el feeder, el cable que transporta el senyal des de les emissores fins a l'antena. Per cert, només se n'ha conservat una de les dues que s'hi van instal·lar; de la segona, que es va aixecar per mirar de fer arribar la senyal de Sud Radio als països del nord d'Europa –una operació tècnicament fallida– i que es va desmuntar el 1987, només se n'ha conserva la base.

No se'n facin il·lusions perquè ens hem endinsat en zona restringida, i aquest monumental túnel no es podrà visitar diumenge. La culpa és del feeder, que pot desprendre electricitat estàtica capaç de rostir una persona. Literalment. Per això per accedir-hi calen quatre claus que s'havien de fer girar a la vegada. En fi, una llàstima, perquè el més impressionant de tot és el que hi ha al final del túnel, exactament a sota de l'antena: les tres pilones de contrapès, que pesen cadascuna 13 tones, sobresurten del terra i sostenen precisament l'antena, un palillo que pesa 180 tones i que es va cruspir ell tot sol 1.990 metres cúbics de terra, 324 de formigó i 18.974 quilos de ferro. L'alçada ja l'hem dit: 100 metres, segons Font –86, segons els prospectes publicitaris de Sud Radio. Un monstre capaç de suportar –sobre el paper– ventades de fins a 240 quilòmetres per hora. Però millor no comprovar-ho. Diu Font –que hi ha pujat: és un valent– que dalt de tot es nota un inquietant balanceig i que l'antena es deu desplaçar un metre ben bo. Com dalt de tot del pal major de la Surprise. Quasi res.

I ens queda per visitar la torre, l‘estructura de 28 metres d'alçada que li confereix a l'edifici el seu peculiar aspecte mariner. Al seu interior hi guarda un dels elements vitals de tot el complex: el sistema de refrigeració, que garantia que la temperatura de les emissores no baixés mai dels crítics 5ºC, i que es distribueix per quatre primers pisos. Al cinquè hi ha la sala noble, que s'ha conservat exactament igual que quan hi van fer pujar De Gaulle –en ascensor, perquè hi ha ascensor, és clar– a firmar el llibre d'or de l'emissora. Si cliquen a http://f5ns133.free.fr/sudradio –no hi havia nom més complicat, es veu– hi trobaran una estupenda sèrie de fotografies que documenten aquest moment històric. Hi ha un sisè pis amb terrassa, fins on deixaven pujar els turistes per impressionar-los amb les vistes i on els oferien un aperitiu –Ricard, naturalment, «le vrai pastis de Marseille». I fins i tot un setè, que –desolé– tampoc no es podrà visitar diumenge.

Però no es preocupin: sentir com Font destripa in situ els secrets d'aquest mastodont de ciment i evoca els anys finals de l'emissora, que va viure en primera persona, és una oportunitat única i que suscita unes quantes preguntes ¿per què no s'havia proposat mai fins ara una visita a Sud Radio? Vist l'èxit de la iniciativa –les places són limitades, cal reserva prèvia al 839 760 i ahir ja no quedaven places– ¿no seria sensat convertir Sud Radio en un reclam per al turisme científic? I per acabar, ¿quin paper jugarà en el futur Museu de la Radio que el ministeri projecta a Radio Andorra?

Per a més informació consulti l'edició en paper.