El tècnic Miki, a Encamp Foto: ÀLEX LARA

SELECCIONADOR NACIONAL DE FUTBOL SALA DE QATAR

Eduardo Garcia, conegut com ‘Miki' en el món del futbol sala és un dels entrenadors més reconeguts d'Espanya: Benicarló, Vijusa Valencia o Barça són al seu passat. Ara dirigeix la nova selecció de Qatar. Fa nou mesos que va començar aquesta aventura. Són a Encamp d'estada de preparació fins el pròxim dimecres.

–¿Com acaba a Qatar?

–Com està Espanya és important. Abans podies entrenar als bons equips i viure del futbol sala, i avui dia no es pot fer ni una cosa ni l'altra.

–¿Què faria que tornés a la lliga?

–Avui en dia crec que és gairebé impossible que torni perquè les decisions són importants quan les prens, i després de l'experiència dels dos últims anys a Benicarló vaig decidir que no tornava a entrenar a Espanya. A l'any i mig d'estar sense entrenar, sempre tens el mono, i vaig ser un any a Itàlia i la següent opció era una experiència fora. Després de Qatar, és molt difícil tornar a un club. Seria a un altre país o un projecte que m'il·lusionés. Europa tampoc no ho descarto. La lliga russa em sembla interessant.

–¿Per què pren aquesta decisió?

–La situació econòmica i l'esportiva. A Espanya hi ha dos equips que arrasen completament i els altres no tenen cap opció d'assumir cap rol en la lliga, i arriba un moment que si t'agrada, has de decidir entre estar en una lliga competitiva o apropar-te a un projecte il·lusionant i nou, com el de Qatar.

–¿Que li ofereix Qatar?

–Em dóna la possibilitat de tornar a sentir el formar un equip des de zero. Fer-ho créixer, que creguin en tu i que canviïn la mentalitat. És un repte important i els resultats, ara per ara, encara que són molt petits veig que els jugadors estan predisposats a canviar la mentalitat per apropar-se el prototip d'equip espanyol.

–¿Li atreu més el projecte humà i social abans que l'esportiu?

–S'han d'unir els dos. Nosaltres érem el cos tècnic de Vijusa València i Benicarló, i acostumats a guanyar, a competir amb els grans i estar a dalt, doncs ara estar en una banqueta on tens moltes possibilitats de perdre, i que no ets favorit mai, doncs es troba a faltar. Si no tens el component humà, no em serveix. Vull veure que els meus nens creixen.

–¿Com viu un occidental a Orient?

–Difícil. Has d'anar amb la mentalitat que tu has de donar moltíssim per acoblar-te a ells, i sabent que ells et donaran molt poc a poc i menys del que tu els hi dones.

–¿Què és el més difícil?

–Les llargues temporades que, en ser seleccionador, no entrenes. Els dies se't fan insofribles. T'has de mentalizar: llegir, veure vídeos… hi ha moltes hores mortes que per la calor al carrer no pots estar.

–¿Fins a on pot arribar Qatar?

–És complicat. El primer que han de fer és fer la lliga més forta, i això es fa a força de portar un parell d'estrangers per equip. Ells creuen que la manera de treure jugadors qatarís és a l'inrevés: que no hi hagi estrangers i sí qatarís. Tenen part de raó, però sortiran més jugadors qatarís però de nivell baix, perquè la lliga és baixa. Si poses estrangers sortirien menys jugadors qatarís, però serien millors. Han de decidir què prefereixen: més jugadors, o millors.

–En la roda de premsa va comentar que no tenen cultura de l'esforç.

–No la tenen perquè ells des de petits tenen la vida solucionada. Quan estàs fora tens una idea d'ells, i quan estàs allà la idea no et canvia, però sí entens per què actuen d'una manera o una altra. ¿Per què tenen poca cultura de l'esforç? Perquè tu de nen jugaves al carrer, pujaves als arbres, anaves amb bicicleta, anaves a la piscina, i ells van de shopping perquè al carrer no poden estar per la calor que fa. Intentem canviar la mentalitat. L'altre dia vam ser al Tobotronc i s'ho van passar genial. S'adonen que a part del seu món existeix un altre. També ens hem d'adonar que a part dels nostres valors, hi ha d'altres.

–¿Se sent valorat?

–Crec que sí. Mira, al principi deiem que volíem convocar a 16 jugadors, i llavors ells van cridar a 30 perquè vinguessin més o menys 15-16. Ara cridem a 16 i vénen 16. Estan identificats amb el projecte.

–Qatar és sinònim de solvència econòmica. ¿Hi ha anat per diners?

–No he anat costant-me diners. Ningú surt de casa seva si no considera que la retribució és bona. Ara bé, per la retribució que em donen, si no hagués estat il·lusionat no hagués anat.

–¿De què viu el qatarí?

–El que és de Qatar té un treball especial per ser-ho, i aquest treball té una remuneració especial. Són la guàrdia de l'Emir, uns altres policies… són treballs per a ells sense estrés i molt ben pagats, i el futbol sala és un hobby. El món del petroli ho dominen uns pocs.

–Al·lucinaran amb les muntanyes.

–Córrer a la muntanya, tenir fred a les nou del matí, l'aire que respiren que no els crema... Diuen de venir a l'hivern per veure-ho tot nevat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.