Foto:

La societat catalana va convocar un milió i mig de ciutadans el 2012, i aquest any ha organitzat la cadena humana de la via catalana. Mas era i és un líder polític, no un líder social. I aquest va ser el seu error d'estratègia: creure que la ciutadania l'avalaria com a líder social de l'independentisme.

Ara bé, el ressò que tenen aquests actes a la capital de l'Estat es dilueix. He pogut comprovar com des de Madrid es pensa que és Artur Mas l'artífex del gir independentista de la societat catalana. No saben que són els polítics els que van un pas endarrere de la societat, i no a la inversa. Susanna Griso ho deia també en una entrevista que li feien dissabte passat a RAC1. Majoritàriament es pensa que CiU i ERC han no liderat, sinó manipulat els ciutadans. Segons Pedro Ruiz, català que fa molts anys que viu a Madrid, el problema és que els espanyols desconeixen que els catalans tenen un sentiment d'identitat pròpia que ve d'antic

¿Com pot ser que de l'Ebre enllà la realitat s'interpreti d'una manera tan diferent a com es viu aquí? Des de la perspectiva del coaching diem que tots interpretem la realitat segons els nostres valors i les nostres creences. I les societats també tenen els seus propis valors. Això té a veure amb:

1. Qualsevol sentiment identitari és igual de positiu o de negatiu que un altre. En tot cas, és igual de vàlid. I fins i tot hi pot haver un marc dins d'un altre marc. O sigui, una nació dintre d'una altra nació. El marc petit veu el marc gros, però no a la inversa. És una fal·làcia que a cada estat li correspon un únic signe identitari.

2. No es pot comprendre l'altre si el mires segons els teus valors i sistema de creences. ¿Es pot entendre la catalanitat des de l'espanyolitat? ¿Què ho impedeix? Si s'accepta que hi ha altres maneres de pensar el respecte és possible.

3. Val més unir que separar: això és el que una parts dels catalans entenen que estan fent ara, per aconseguir un objectiu comú. Això és el que els espanyols pensen que cal fer.

4. Val més sumar que restar. La qüestió és: ¿per a qui suma i per a qui resta aquesta unió? Si espanyolitzar Catalunya implica castellanitzar-la per uniformitzar-la amb la resta de l'Estat, aquí hi ha un enfrontament de nacionalitats, la catalana i l'espanyola. Una cosa és estar units en igualtat i l'altra estar units per la força i amb sensació de desigualtat.

5. La fal·làcia de la legalitat: les lleis han d'estar al servei dels drets ciutadans, i no els ciutadans al servei de les lleis. Quan una majoria de ciutadans d'un territori com Catalunya no se senten còmodes amb les lleis del marc més gran vol dir que aquestes potser no defensen els interessos dels marcs més petits.

1. Una unió ha de ser voluntària. Quan un no pot triar i està obligat és submissió. I aquí ja som al cap del carrer: que Madrid autoritzi una consulta sobre el dret a decidir suposaria donar als catalans la potestat de ser un soci amb dret de vot. Si no, no és un soci, és un subordinat. Si un treballador té el dret de deixar una empresa, una persona té el dret de divorci, un fill té el dret d'emancipar-se de casa dels pares... ¿no ha de tenir el mateix dret tota una comunitat com Catalunya de decidir si formar part o no d'Espanya? ¿És sostenible a llarg termini una Catalunya que no volgués pertànyer a Espanya? L'única unió democràticament vàlida és la que està avalada per tots els socis implicats. Catalunya serà independent o no d'acord amb el que decideixi la majoria dels seus ciutadans. Jo espero que els polítics, els de Barcelona i els de Madrid, estiguin a l'alçada del que els ciutadans n'esperen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.