• L'historiador Pere Boixader reconstrueix a 'Rastres de sang i foc' el paper de la Seu a l'última carlinada

Partides carlines ataquen posicions defensades per soldats alfonsins a la zona de l'actual parc del Segre (a dalt); la ciutadella, Castellciutat i el castell, al 1874, l'any abans de jugar un paper decidiu en el setge liberal de la ciutat, alehsores en mans carlines Foto: L?ILLUSTRATION / RASTRES DE SANG I DE FOC

Tristany i Savalls, Castells, Moore i Alfons Carles de Borbó, pel costat carlí, i Martínez Campos, Carinetty, Lopez Domínguez i Puigbó, per l'alfonsí. Aquesta era la temible fauna que allà cap al 1874 i 1875 va convertir el nostre tros de Pirineu en camp de batalla als capítols finals de la tercera i última carlinada. En van patir les conseqüències els veïns de la Seu i de Puigcerdà, que van veure com en qüestió de mesos passaven de les mans dels uns a les dels altres. Val a dir que tot plegat va acabar amb la previsible derrota del pretendent, Carles Maria Isidre, i que la batalla de Castellar de n'Hug, que va tenir lloc el 14 de novembre de l875, va posar el punt final a la Tercera Guerra Carlina a Catalunya. Curiosament, una de les víctimes més il·lustres d'aquella guerra va ser el bisbe Caixal, carlí confès, que va ser desterrat a Alacant, en tornar la Seu a mans alfonsines –això va ser el 26 d'agost del 1875– que mai on va tornar a trepitjar el bisbat i que va morir quatre anys més tard a l'exili de Roma.

Però hem avançat molt i convidria tornar enrere. Exactament fins a l'agost del 1874, quan la Seu encara és plaça forta liberal. I ho farem de la mà de l'historiador Pere Boixader, que ha reconstruït les operacions militars de l'última carlinada per aquí dalt a Rastres de sang i de foc. La penúltima guerra civil al prepirineu català (1872-1875). No se'l perdin perquè amb Boixader assistirem a l'assalt carlí de la Seu, al setge posterior de la tropa alfonsina per recuperar la plaça, i als dos setges, dos, a què els carlins –mesells com eren– van sotmetre la «insigne, fidelísima y heroica, siempre invicta» vila de Puigcerdà. Així que no esperem més i anem-nos-en a la mitjanit del 15 d'agost del 1874. Una partida de 200 carlins a les ordres del comandant García, del tinent Colell i de l'alferes Espar ha aconseguit ocupar la Llengua de la Serp, fortí enrunat a tocar de la ciutadella de la Seu. Esperaran fins al migdia, que el rector de Castellciutat, mossèn Pere Cerqueda, els faci des de la serra del Corb el senyal acordat –fer volejar un mocador blanc– per assaltar la ciutadella.

La major part de la guarnició, diu Boixader, ha marxat a festa Castellciutat –és la Mare de Déu de l'Assumpció– i la fortalesa està pràcticament buida: l'únic sentinella és reduït sense contemplacions, i els ocupants ordenen els artillers acabats de fer presoners a disparar els canons contra el castell veí. El governador militar fa recular la guarnició –de forma no gaire honrosa, tot sigui dit– en direcció a Puigcerdà, amb la mala fortuna que a mig camí es topa amb la columna de Savalls. I també aquí es rendeixen amb més pena que glòria. I sense cap baixa –com a mínim, segons els documents consultats per l'autor. Els únics alfonsins que no van caure en mans carlines van ser –vés per on– els que van fugir per Andorra. Caldria veure la gràcia que li faria a Don Guillem. Però aquesta és una altra història.

La Seu va continuar un any en mans carlines. Mentrestant, a Tristany i a Savalls se'ls havia posat Puigcerdà entre cella i cella. El govern liberal no es podia permetre una nova ensopegada i va enviar el capità general de Catalunya, José López Domínguez, al capdavant d'una força de 7.500 homes per auxiliar la capital ceretana. La topada definitiva va tenir lloc entre el 2 i el 5 de setembre a Castellar de n'Hug, i la desfeta carlina va ser total: 111 homes s'hi van deixar la pell. Savalls i Tristany no, per descomptat, que per això tenien una rara habilitat per sortir-se'n bé de les pitjors escabetxines: tots dos van morir de vells, el primer a Niça, el 1886, i el segon a Louordes, el 1899. Castellar de n'Hug, en fi, va pagar cara la connivència amb els carlins –un incendi va destruir el poble– però en canvi els veïns de Puigcerdà van respirar alleujats quan el 5 de setembre van veure arribar les forces liberals: s'havia acabat el segon i últim setge de la vila, i els carlins, com en el de l'abril del 1873, se'n van quedar amb les ganes. Ja no ho tornarien a intentar mai més.

Castellciutat, arrasada

A la Seu, en canvi encara li quedava una última prova de foc: alliberada Olot, era l'última plaça forta catalana en mans del pretendent. Així que el nou capità general de Catalunya in person, Arsenio Martínez Campos, es va posar al capdavant d'una divisió de 6.000 homes –tres brigades comandades per Nicolau, Sáenz de Tejada i Catalán– que el 22 de juliol posen setge a la ciutat, defensada per 1.300 carlins sota el comandament de Lizárraga. El 27 de juliol entren a la ciutat i els carlins es retiren a les posicions fortificades del castell i la ciutadella. L'1 d'agost Martínez Campos rep per fi dos canons Krupp que habien hagut de travessar la collada de Toses i que a l'hora de la veritat fan figa: «Les granades explosionaven tan bon punt sortien de la boca dels canons, sent tant perilloses per a l'enemic com per als artilelrs», diu Boixader. El 7 d'agost li arriben més canons, aquest avegada des de Seta, i l'11, a les 9 del matí, «totes les bateries obren foc contra les fortificacions, mentre Martínez Campos s'ho mira des de l'ermita de Sant Marc». El bombardeig de Castellciutat provoca un incendi que destrueix la meitat de les cases de la població, que el general alfonsí permet evacuar a dones i nens. El 20 ordena l'assalt definitiu al castell i a la ciutadella. Els combats s'allarguen 36 hores. Lizárraga encara somia una operació de suport per part de Castells que no arribarà mai, i el 26 d'agost, sense menjar ni aigua, i just després d'un inici de motí, es rendeix a Martínez Campos.

El balanç de la batalla és desolador: la ciutadella i la torre Solsona van quedar «totalment destruïdes»; el castell se'n va sortir prou bé, «gairebé sense desperfectes». El part de baixes inclou 220 morts i 108 ferits pel costat carlí, a banda de 148 oficial, 877 soldats i 130 voluntaris capturats, que desfilen davat les trpes alfonsines, amb el bisbe Caixal al davant; pel liberal, 28 morts i 160 ferits. No hi ha constància, diu Boixader, de morts ni de ferits entre la població civil. Afortunadament, els carlins van desistir de seguida de fer-se forts a la ciutat i es van retirar a les posicions fortificades. La tercera guerra carlina, que havia començat l'abril del 1872, tenia els dies comptats a Catalunya: les últims operacions van tenir lloc a la Pobla de Lillet i de nou a Castellar de n'Hug, el novembre del 1875: Moore i Castell hi són derrotats pel coronel Deogracias Saldaña i passen a França per Osseja. E l16 de novembre es dóna per acabada la tercera i última carlinada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.