• Barragan va començar per fer una mica d'esport a l'aire lliure, evitant estar esclavitzat en un gimnàs H Ara ja no pot viure sense l'atletisme

Foto: RONALD BARRAGAN

Fa tres anys, quan va començar, es posava metes màximes d'entre dos i tres quilòmetres. I acabava baldat. Però satisfet. Avui, «només tres quilometres no els faig ni per escalfar». És l'experiència de Ronald Barragan, membre del club cada vegada més nombrós dels addictes a córrer. Va començar a córrer per fer una mica d'esport i perquè volia evitar les rutines d'un gimnàs. Tres anys després és un exemple clar de com enganxa aquest esport i de com d'orgullós està de tot el que li ha donat.

Barragan corria sol, però es creuava habitualment amb d'Edgar Amaro, l'entrenador dels Amics de l'Atletisme. I entre salutació i salutació, entre “ànims, segueix, tu pots”, va acabar interessant-se per aquest club.

I a partir d'aquí es va iniciar l'idil·li particular de Barragan amb l'atletisme. Amb Amaro «vaig provar un entrenament de veritat. Vaig descobrir com canvia tenir una persona que t'indica el temps, la distància, t'exigeix, creu en tu i et diu que pots evolucionar». I tant que va evolucionar. «En un període relativament curt veus com millores, i això és un motivador bestial». Ara Barragan fa curses, de deu quilometres però també mitges maratons i maratons completes. I no para de millorar els seus registres. «Si tens la constància d'almenys anar quatre o cinc dies per setmana millores», exposa.

Però ell mateix reconeix que córrer requereix d'una gran força de voluntat. Per això és clau per ell compartir quilòmetres amb membres dels Amics de l'Atletisme, perquè tot i que soni «una mica estrany, sembla que si corres en grup no et canses tant». I gràcies a aquests moments d'esforç compartits, hi ha relacions que assegura que ja mantindrà per sempre, també fora de l'asfalt.

Per tot, Barragan ha trobat en aquest esport no només una font de motivació i una activitat social, sinó també un espai on aïllar-se de qualsevol cosa, «de la bogeria diària». Ell ho té clar. Surt de la feina, es vesteix, s'equipa amb el calçat adequat, i a córrer. Una hora, una hora i mitja, dues. La resta pot esperar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.